Premis Palau de Viana
El ministre d’afers estrangers espanyol Josep Borrell (PSOE) ha anunciat la intenció de mantenir els Premis Palau de Viana de periodisme i política internacional, dissenyats pel seu predecessor Alfonso Dastis (PP), que inclouen un guardó en metàl·lic per al corresponsal estranger “que millor contribueixi a la bona reputació d'Espanya”.
No puc aspirar a assolir aquest trofeu perquè, per raons que ara no venen al cas i que potser seria massa llarg d’explicar, a mi els responsables de la partida de 36.000 euros dels pressupostos del 2018 destinada a aquest premi no em consideren pas estranger; segurament, tant Borrell com Dastis deuen creure que, per a un ciutadà espanyol, parlar bé d’Espanya és una mena de deure patriòtic que no ha de rebre cap mena d’incentiu econòmic. Evidentment, que el pas d’un govern del PP a un del PSOE no signifiqui un canvi diametral en l’acció política no és pas cap sorpresa, ja va passar igual quan José María Aznar va ser succeït per José Luis Rodríguez Zapatero, o, també, quan, a l’Elisi, François Hollande va substituir Nicolas Sarkozy.
Per cert, què deia Josep Pla sobre espanyols de dretes i espanyols d’esquerres?
Quina mena de reportatge podria endur-se’n el Premi Palau de Viana? Per exemple un que, en explicar els actes que el proper dia 17 es faran a Barcelona per commemorar l’aniversari de l’atemptat de la Rambla, se centri, exclusivament, en el rei Felip VI, el president Pedro Sánchez i d’altres autoritats espanyoles presents, i que el president Quim Torra i els consellers de la Generalitat els mencioni només de passada, no fos cas que algú pogués creure’s que a Espanya hi ha problemes polítics; lògicament, no s’ha d’explicar pas que l’imam de Ripoll era confident del CNI, més que res perquè això podria induir a creure que l’inspector Clouseau existeix en la vida real; no convindria tampoc esbombar que la policia espanyola actuava a Catalunya sense informar-ne els Mossos d’Esquadra perquè llavors quedaria clar que el model d’estat autonòmic a Espanya no se’l creuen de cap manera.
Parlar sobre els exiliats i els presos polítics no sembla gaire recomanable vistos els fracassos europeus de la justícia espanyola; a Turquia sí que ho deuen considerar un acte criminal intentar organitzar un referèndum, però a Bèlgica i a Alemanya no, què hi farem; ara que igual algun corresponsal francès es despenja amb una encesa reivindicació de la defensa per Espanya de la seva unitat territorial i nacional malgrat la voluntat democràtica dels seus ciutadans, perquè, és clar, imaginem-nos que a Còrsega les coses arribessin al mateix punt que a Catalunya o que en un departament de França s’hi pogués despertar alguna mena de sentiment de catalanitat. D’altra banda, com tothom sap, ara fa uns quants anys, arran de l’afer de la cacera d’elefants a Botswana, va quedar obsoleta la idea que Joan Carles I fos un rei modèlic pel seu innegable compromís democràtic i la seva alta responsabilitat política, i, a més, ara fa poc ens hem trobat amb la xerrera de la Corinna. Evidentment, la universitat Rey Juan Carlos no està pas entre les més prestigioses d’Europa; per això deu ser que el Premi Palau de Viana no porta aparellada la concessió d’un títol de doctor honoris causa per aquest centre pretesament acadèmic. Potser si Pablo Casado fos a la Moncloa, un reportatge sobre el Valle de los Caídos podria guanyar no sols el premi, sino, a més, una menció d’honor, mentre que amb Pedro Sánchez es guarden una mica les formes, però res més. Si algú vol escriure sobre Andalusia, millor que tracti sobre els paisatges del Coto de Doñana i es deixi estar del govern de Susana Díaz o del creixement del tràfic de drogues a la Costa del Sol.
Com podem veure, doncs, qui s’endugui els 12.000 euros del Premi Palau de Viana se’ls haurà ben guanyats perquè la tasca no li haurà resultat gens senzilla. Naturalment, sempre podem preguntar-nos quina necessitat deu tenir el govern espanyol de premiar els qui parlin bé d’Espanya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)