EN DEU QUEDAR CAP?
Durant els darrers set anys, hem pogut presenciar, gairebé en directe, l’extinció d’una espècie, abans molt present en la fauna política espanyola: els joancarlistes.
La seva principal característica era manifestar que no eren pas monàrquics però que, vista la manera exemplar i modèlica com Joan Carles I havia conduït la transició a la democràcia, la seva ferma defensa de les llibertats i de la constitució el 23-F de 1981, el seu reconeixement a l’exterior —el 1982, la ciutat d’Aquisgrà li va concedir el Premi Internacional Carlemany en reconeixement del seus esforços en favor de la integració europea, el 1983, el govern veneçolà li va atorgar el Premi Internacional Simón Bolívar i, el 1995, va rebre, juntament amb l’ex-president dels EUA Jimmy Carter, el Premi de la Pau de la UNESCO— i, fins i tot, el seu tarannà personal força accessible i gens encarcarat, valia la pena tenir-lo de cap d’estat encara que fos a títol de rei; vaja que si a Espanya es proclamés mai la República, segur que Joan Carles de Borbó en seria elegit president. Naturalment, la monarquia és difícilment compatible amb la democràcia i, a més, a Espanya, acceptar la institució reial va ser el preu que es va haver de pagar als ex-franquistes perquè acceptessin per les bones la liquidació de la dictadura, però, de crítiques a la persona de Joan Carles, ben poques, per no dir cap.
Aquest conte de fades va acabar-se el 2011, quan va difondre’s la implicació d’Iñaki Urdangarin en l’escàndol financer del Cas Nóos; lògicament, si Urdangarin podia fer i desfer a les altes esferes era gràcies a la seva dona, perquè de titulats per ESADE n’hi ha milers mentre que de duc de Palma només n’hi havia un, i, com també resulta obvi, és inconcebible que, d’una banda, la infanta Cristina pogués actuar sense que el seu pare n’estigués al corrent, i, de l’altra, que el rei Joan Carles no tingués mitjans per aturar els tripijocs de la seva filla i del seu gendre. A part d’això, els estralls de la crisi econòmica del 2008 van accentuar les suspicàcies de la gent, d’ací que causés tant d’enrenou la notícia que, el 14 d’abril del 2012, Sa Majestat el Rei no estava pas al Palau de la Zarzuela complint els seus deures constitucionals de cap d’estat, sinó a Botswana caçant elefants; a més, llavors es va conèixer l’existència de Corinna zu Sayn-Wittgenstein; es confirmava, doncs, el rumor que, des de feia ja una bona colla d’anys, el matrimoni de la reina Sofia era una farsa. Tot era mentida, doncs, i, pitjor encara, els enganyats són tots els ciutadans que ho pagaven —i ho continuen pagant— amb els diners dels seus impostos; si Joan Carles I hagués estat de debò el gran home i el magnífic rei que, durant gairebé trenta anys, ens van fer creure, potser sí que s’ho hauria pogut merèixer viure dels pressupostos de l’Estat; segur que si, abans del 2011, hagués anunciat que tenia intenció d’abdicar, els seus lleials súbdits s’haurien postrat davant seu per implorar-li que no els abandonés perquè la seva retirada hauria representat una pèrdua irreparable. Tal com ja ens ho podem figurar, amb el record ben viu de l’enredada que va ser tot plegat, no sembla gaire possible que pugui reeixir l’intent de crear imatge de Felip VI, el príncep que, com si fos un ciutadà més amb els mateixos drets que qualsevol altre i sense cap mena de privilegi, va casar-se amb una presentadora del telenotícies només perquè se n’havia enamorat. Si volen que la gent cregui en determinades coses, que comencin per ser seriosos.
Evidentment, mentre els partits dinàstics —PP, Ciudadanos i PSOE— sumin majoria absoluta a les corts espanyoles, els Borbó poden dormir tranquils que no es trobaran pas amb un nou 1931, perquè, ben mirat, quina autoritat podrien tenir PP i PSOE per escandalitzar-se amb les converses gravades de Corinna? Segurament els deu amoïnar més el mal caire que estant prenent les coses a Catalunya, sobretot després que la justícia alemanya hagi manifestat que no reconeix els delictes de rebel·lió que se li imputaven al president Carles Puigdemont. I això per no parlar de tota aquella gent que no es cansa mai de manifestar-se amb estelades.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)