LA NOVA ESPANYA DE SEMPRE
Pedro Sánchez es mostra disposat a parlar amb Quim Torra però, això sí, deixant-li clar que el diàleg només es pot produir sobre temes compatibles amb el marc constitucional de 1978;
cap novetat, doncs, perquè Mariano Rajoy també es declarava disposat a dialogar amb Artur Mas o amb Carles Puigdemont però sempre dins dels límits de la Constitució espanyola la qual, com ho estableix el seu article 2, es fonamenta en la indissoluble unitat d’Espanya; per tant, no ens ha de sorprendre que la ministra de Defensa, Margarita Robles, demani als dirigents polítics catalans superar
“aquesta pàgina negra que va suposar Puigdemont i el que va passar el 6 i el 7 de setembre”
o l’opinió de Juan Alberto Belloch, ministre de Justícia (1993-1996) i Interior (1994-1996) en el darrer govern del Felipe González i alcalde socialista de Saragossa (2003-2015), que si el govern de la Generalitat intenta executar el mandat popular expressat a les urnes el darrer 1 d’octubre, caldrà tornar a aplicar l’article 155 només que d’una manera més rigorosa i perllongada; en conclusió, per a Pedro Sánchez va ser una sort que la constitució del gabinet de Quim Torra portés, automàticament, a derogar el règim del 155 perquè, en cas contrari, s’hauria trobat en un bon compromís.
Un dels primers nomenaments ministerials que anuncià Sánchez fou el de Josep Borrell, natural de la Pobla de Segur (Pallars Jussà) però format políticament a Madrid on, el 1979, fou elegit regidor del municipi de Majadahonda com també responsable de política fiscal del consell pre-autonòmic de la Comunitat de Madrid, igual com Manuel Valls va néixer a Barcelona però va començar la seva carrera política a l’Île-de-France, on, el 2001, va ser elegit alcalde d’Évry (Essonne); Borrell sempre ha mostrat un radical nacionalisme espanyol que el va portar a demanar que Catalunya fos desinfectada d’independentistes, de la mateixa manera que Manuel Valls, aspirant a encapçalar una candidatura espanyolista a les properes eleccions municipals de Barcelona, aprova el discurs de Felip VI pronunciat el 3 d’octubre legitimant la repressió contra Catalunya; Borrell mostra unes actituds tan jacobines que potser li té enveja a Valls per haver-se establert a França. Ben mirat, però, Sánchez també hauria pogut oferir carteres del seu gabinet a socialistes de provada lleialtat espanyola com Alfonso Guerra, un dels artífexs de les retallades de l’estatut del 2006, José Bono, contrari al trasllat dels presos polítics catalans a Catalunya per evitar que, així, la presó esdevingui un plató de TV3, o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, conegut en la seva època de president de la Junta d’Extremadura (1983-2007) per la seva demagògia anticatalanista. Per ser equànimes, el govern del PP no volia ni sentir parlar del trasllat dels presos a Catalunya, mentre que la ministra de justícia, Dolores Delgado, el condiciona a un “gest”, és a dir, a una claudicació política, per part del govern català; suposant, és clar, que s’acabi el joc de pilota amb el jutge Llarena per espolsar-se la responsabilitat sobre la situació dels presos.
Amb tot aquest panorama, resulta del tot lògic i previsible que l’única oferta del govern espanyol sigui la de recuperar l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 2006, una cosa que Inés Arrimadas, considera inviable perquè, en el seu moment, aquest text ja va ser declarat inconstitucional, i vés qui m’ho havia de dir que un dia estaria del tot d’acord amb la màxima dirigent a Catalunya de Ciudadanos, però compte, no pas quan es nega a condemnar agressions si les seves víctimes són persones que duien un llaç groc, el símbol de rebuig a la repressió espanyola de què ella és partidària. Tal com ja ens ho podem figurar, si Meritxell Batet va proposar canviar la constitució deu ser perquè coneix el principi lampedusià que, a vegades, la manera d’aconseguir que res no canviï és, precisament, canviar-ho tot.
El 1982, quan el PSOE va aconseguir la seva més contundent victòria a les urnes, molta gent va sentir-se decebuda i enganyada quan va veure que del canvi que Felipe González havia proposat en la campanya electoral, res de res; no crec pas, però, que ara a Catalunya es visqui cap mena de desil·lusió ni de desencís amb Pedro Sánchez; si ERC i el PDECAT van donar suport a la moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy, deuria ser només perquè no tenia sentit votar la continuïtat d’un dels governs més corruptes de la Unió Europea i que, a més, havia estat l’artífex de la repressió del passat octubre i de l’aplicació de l’article 155; naturalment, la bona notícia que Rajoy plegava va venir acompanyada de la mala notícia que el seu successor era Sánchez.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)