Actualitat corsa (i catalana)
Per seguir de manera mínimament detallada un dels esdeveniments majors de l’actualitat de França (i Europa) aquestes darreres hores:
Arritti
France Bleu Corse Frequenza Mora
France 3 Via Stella
Corse Matin
+ interessant
Reflexions:
- Els corsos demanen l’oficialitat de la llengua corsa; igual que les campanyes catalanistes els anys 1980 («Català, llengua co-oficial»). Els catalans del nord hem de reprendre la reivindicació i plantejar-la com un objectiu realista i legítim; mentrestant a l’espera que París accepti d’inscriure aqueixa «novetat» dins la seua legalitat (és el seu problema), els catalans – persones i institucions – hem d’aplicar sense trigar l’efectivitat de l’ús de la llengua, normalment i sempre que ens vagi bé, en tots els dominis i totes les situacions de comunicació. Com per la libertat de la premsa, una llengua no s’autoritza, se fa servir i prou.
- Els independentistes i autonomistes corsos aliats han guanyat les eleccions «regionals» amb majoria absoluta i governen la nova assemblea. Plantejant objectius polítics clars: autonomia a 10 anys vista i referèndum d’autodeterminació a 15 anys vist, obliguen París a moure fitxa (han nomenat una «Madame Corse» per encetar el diàleg polític i els dirigents elegits ja parlen de primer pas i de «desbloqueig» de les converses. Una actitud segurament intel·ligent de les autoritats franceses que miraran així, molt en amunt dels problemes que no mancaran pas de presentar-se, de desminar el terreny i evitar un escenari a la catalana. Igual que fa a Nova Caledònia. Una actitud de braç de ferro i relació de força evidentment favorable a França però que han de saber aprofitar tots els qui volen arrencar parcel·les d’autonomia, de reconeixement identitari i lingüístic des dels territoris sotmesos : Còrsega, Bretanya, País Basc, Alsàcia i, és clar, Catalunya Nord.
- El contrast és flagrant i descomunal amb Espanya que continua reprimint els catalans i negant cap via de solució política fins i tot després de la nova victòria electoral dels independentistes. Reflexions i conseqüències. Si no se troba el mitjà (el que sigui : internacional, econòmic, diplomàtic, amb actuació oberta o intervencions amagades…) d’obligar Espanya a seure a una taula de discussió, mai acceptarà de reconèixer el dret dels catalans ni tan sols de discutir. I no parlem de plantejar la seua eventual sobirania. Per tant Puigdemont ha fet bé de traslladar la legitimitat del govern català a Brussel·les ; des d’allir cal que continuï d’actuar com a govern de la República catalana a l’exili. Cal articular-hi al mateix temps una part del govern de la Generalitat de l’interior perquè actuï en el dia a dia i resisteixi tant com sigui possible a la repressió espanyola. La cosa pot anar per llarg per obtenir el reconeixement de la independència. Els espanyols tenen temps i tenen costum (a part de tenir la força) : fa més de tres segles des de la liquidació de la Generalitat el 1716, fa 80 anys de la liquidació de la República i les institucions democràtiques el 1939. Però després de l’esprint del procés el 2015-2017 (que era necessari per assentar les bases del full de ruta), ara s’enceta una cursa de fons. Els catalans mai havien anat tan lluny en la seua emancipació i la seua base social sembla més sòlida que mai. El president de la Generalitat a l’exili – Tarradellas, el de l’autonomia – va trigar 23 anys abans de poder tornar a Barcelona i restaurar la Generalitat. Cal esperar que no caldrà pas un quart de segle per arribar a fer reconèixer la República ja proclamada. Per això els catalans han de fer prova de determinació, han de ser intel·ligents, astuts, discrets i políticament realistes, atrevits i sense manies. Han d’actuar des de Barcelona, des de Madrid, des de Brussel·les, des de París, des de Washington, des de Perpinyà o des d’on calgui.
- La decisió de mantenir polítics i dirigents associatius a la presó demostra la col·lusió evident entre poder polític i poder judicial espanyol. El contingut mateix dels arguments donats per justificar la privació de llibertat és al·lucinant en termes de dret (ho diuen juristes mateixos) i qüestiona de manera formal el caràcter del sistema judicial espanyol, allunyat dels principis bàsics de la justícia dels països democràtics. En cal treure conclusions per a lluitar-hi en contra des de dins del marc institucional, igual que la confiança que poden fer uns defensors dels drets humans en el sistema turc. El govern espanyol no facilitarà cap retorn a la normalitat després de les eleccions. Té interès i li va bé que no hi hagi govern català formalment constituït. Mentrestant continua vigent la suspensió de l’autonomia i el control de la Generalitat des de Madrid. Com més aviat doncs els catalans tenen menester que torni a funcionar un govern de la Generalitat presidit pels seus legítims president i vice-president, siguin on siguin.
Alà Baylac Ferrer
Comentaris (0)