Sisè dia de l’any 1 de la República catalana : anem bé !
Anem bé perquè en el camí cap a la independència de Catalunya, mai el poble català i les seues institucions legítimes havien arribat tan lluny. Ja sem al sisè dia d’existència de la República catalana (proclama el passat 27 d’octubre de 2017 a les 3 i mitja de la tarda).
El president de la República legítimament i democràticament designat se troba fora de l’abast de les forces de la repressió espanyola. És un punt important. Encara que simbòlic, mes pas únicament (se pot fer feina des de l’exili), l’acte de Carles Puigdemont a Brussel·les és prova que anem bé i que hi ha perspectiva d’acabar guanyant la partida. En altres temps, un altre Charles, gairebé sol, va triar de continuar lluitant des de Londres, convençut de la seua legitimitat i tenint claríssim el sentit de la història. Un altre president de la Generalitat, Tarradellas, se va estar 40 anys a París, mantenint sol la dignitat i la legalitat del govern català abans de poder tornar a Barcelona el 1977, un cop el dictador mort, per imposar el restabliment de l’autonomia catalana (abans de la constitució espanyola i tot). Dins el panorama actual espanyol –estat d’excepció i refús absolut de dialogar–, un govern català a l’exili és la millor solució. Brussel·les és un recer perquè el govern català pugui continuar d’actuar lliurement, és un pòdium ideal per defensar la República a l’escenari internacional i és un indret adequat per evitar el judici polític al qual el vols sotmetre Espanya.
Anem bé també perquè sabrem ben aviat (el 21 de dsembre) de quina majoria disposen els independentistes. Malgrat que les eleccions hagin estat convocades il·legalment pel govern espanyol, els electors catalans tenen d’aquí a un mes i mig l’ocasió perfecta de demostrar que els favorables a la República són majoria absoluta al Parlament, desmentint les mentides repetides de suposades majories dels espanyolistes o de surrealistes majories « silencioses » (com la que s’oposa a Rajoy que al parlament espanyol és en minoria ?). Les eleccions del nou Parlament de Catalunya seran el plebiscit definitiu de ratificació de la República (i els sondejos mostren una pujada clara dels partidaris de la independència). Els espanyols poden anar explicant que no reconeixeran una victòria dels independentistes, quina solució tindran llavors a part de mantenir l’estat d’excepció a Catalunya i de demostrar que la (seua) democràcia no s’hi aplica pas més ?
Anem bé perquè no caldrà que esperem gaire abans de tenir el resultat del partit. No s’entenen (un poc sí)…) els decebuts o derrotistes que ho donen tot per perdut. Qui se pensava que seria fàcil d’arribar a la independència? Que els espanyols –i la resta de socis del club dels estats– deixarien instal·lar-se tranquil·lament la República Catalana ? No recordeu Algèria ? No recordeu Iugoslàvia ? No recordeu Irlanda ? Si fa més de 300 anys que la majoria silenciosa de Catalunya és sotmesa per règims espanyols (i francesos) que l’impedeix d’expressar-se i evidentment d’existir com a poble sobirà ! Què són unes quantes setmanes o uns quants mesos ? No cal perdre de vista que la manipulació i la guerra psicològica forma part de les armes en un conflicte d’aquestes característiques. Convèncer l’adversari que ho té perdut ja és un pas enorme per aconseguir la victòria. Encara més en el cas que els qui són claus per a resoldre la qüestió són tots els ciutadans –i electors– que determinaran la majoria democràtica. La batalla de l’opinió és capdal. Fins ara, l’han guanyada els catalans. Els milions de votants del 1er d’octubre han ensenyat que no tenen pas més por i que l’arma més eficaç són les butlletes que se poden a les urnes.
Anem bé finalment perquè malgrat totes les denigracions, totes les burles, totes les manipulacions (polítiques i mediàtiques, espanyoles i franceses), les autoritats espanyoles tenen cada cop menys marge de maniobra. Si tanquen el govern o diputats o batlles a la presó i engeguen judicis polítics (com els processos de Moscou en temps dels soviètics), hauran perdut. Si no respecten el resultat de les eleccions del seu propi sistema democràtic, hauran perdut. Si no restableixen les institucions i la legalitat a Catalunya, hauran perdut. Si forcen els catalans a reaccionar al carrer, hauran perdut. I si provoquen desestabilització i desordres en les activitats econòmiques, enfonsaran Espanya en una nova crisi financera que pot afectar tot Europa que no s’hi deixarà pas arrossegar sense reaccionar en contra dels irresponsables governants espanyols.
Anem bé doncs. I mentrestant a treballar per contestar els derrotistes, els mentiders, els manipuladors en tots els llocs on s’expressin, des de l’escala de l’immoble, el pati de l’escola, el bar de la plaça, les columnes dels diaris, fins als platós de tele o als facebooks i altres xarxes. És feina. I pesa. Però cada gra de sorra compta, cada batec d’ala contribueix a l’efecte papallona. Finalment, des de cada àmbit, entitat, tribuna possible, hem de donar suport al president de la República (via facebook, twitter, web www.president.exili.eu...) i oferir al Carles Puigdemont el nostre ajut i la nostra col·laboració (públics o discrets, els dos són necessaris).
Alà Baylac-Ferrer
Comentaris (0)