cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Alà Baylac Ferrer

Resposta al Gerard Joan Barceló

En primer gràcies per aqueixa lletra raonada, justa i sobretot que – per una vegada per part d’un occità – sensible al que puguin ressentir els catalans davant de la barbaritat del nom de la nova regió. Per això prenc la pena de fer qualques comentaris i respostes.

Uns matisos tanmateix: el nom de la nova regió no és pas que nos « agradi pas » als catalans, és que ens revolta perquè atempta a la nostra integritat, a la nostra existència mateixa, al sentiment profund de tots els habitants (catalans) de Catalunya Nord (el 40 % dels habitants del departament hi són nascuts…). A part de la iniquitat de l’operació i de la violació descarada dels principis democràtics (el 60 % dels catalans han triat de posar Pays Catalan dins el nom). I no és pas solament una « impressió » ; és un sentiment compartit i sofert per una majoria de la població que s’estima ferida, insultada i atacada en la seua personalitat col·lectiva, històrica i personal. I no sé pas, no crec pas (menys alguna excepció com aquesta lletra) que els occitanòfons comprenguin la gravetat de la cosa. És aqueixa manca de comprensió i de solidaritat que està fent revifar darrerament un sentiment anti-occità, anti-gavatx, certament històric i basat en molts motius i raons diverses (lingüístiques, institucionals, religioses, bèl·liques, culturals…) que feia temps que no se manifestava gaire. S’entén que munti una – diguem-ho suaument – antipatia envers una gent que a part d’esborrar els catalans del mapa – els responsables polítics – (i en això no són pas diferents dels parisencs, o dit d’una altra manera, són ben francesos), a més a més no expressen pas fins ara la més mínima empatia per les víctimes d’un indenticidi declarat. Qui dels occitanòfons (me costa parlar d’occitans perquè no crec pas que aquesta noció cultural, identitat, existeixi realment, sigui assumida per la població, i aquesta és l’arrel del problema i de la incomprensió amb uns catalans que ells sí que, independentmnt del seu domini de la llengua, senten, assumeixen, viuen i reivindiquen llur identitat catalana), qui ha fet campanya contra el nom de la nova regió, qui ha llançat una petició de suport als catalans o simplement per canviar el nom?

Ara, si bé és cert que hi ha una relació directa entre identitat i llengua, me costa d’acceptar que sistemàticament, els occitanòfons que prenen posició sobre el tema, de seguit derivin en el terreny de l’ús de la llengua i fan servir l’argument per retreure als catalans, bé que el català és tan poc utilitzat com l’occità (implícitament vol dir: més bé faríeu de cuidar-vos de coses importants i a casa vostra mateix), bé al contrari que el català rai és prou viu encara i doncs de què ens queixem? La llengua és clar que és un vector capdal de la identitat. Més aviat al revés, és la identitat que és el motor de la consciència i de la vitalitat de la llengua (transmissió, ús quotidià, llengua d’identificació…). De totes formes doncs, la identitat catalana és viva encara, és a dir que integra tota una colla de nous arribats a Catalunya Nord que se nacionalitzen catalans sense immediatament o necessàriament passar pel domini i la pràctica de la llengua.

Doncs el tema de la identitat – i el nom n’és un dels elements essencials – és un, la qüestió de la llengua n’és un altre, i de força complex.

Estic absolutament d’acord que necessitem imperativament i urgentment una política lingüística de veritat, seriosa i amb mitjans, destinada a un sol objectiu: salvar el català, reactivant la seua transmissió intergeneracional, difusant-lo a tot arreu de la societat, generalitzant la seua adquisició escolar… I les institucions regionals – mes no hi comptem pas gaire – i departamental i municipals i de les altres administracions dels Països Catalans (i esperem aviat poder comptar amb una república catalana) s’han d’implicar en aqueixa tasca, motivats i emulats per la societat civil. La Catalunya Sud amb això és un exemple: la societat civil, els catalans col·lectivament estant empenyent els polítics, en molts dominis, per tal de transformar la societat i les institucions. Sigui en les eleccions, sigui en l’organització social de base, els ciutadans fan moure els seus representants.

Entenc que Gerard Joan Barceló se defensi de l’occitanització forçada de Catalunya Nord (allò de « Cotlliure, vila occitana » !), però és el « nosaltres » que utilitza que no arriba a atenuar la ràbia i la ferida dels catalans. Les institucions i els polítics que han comès l’agressió són occitans, o de Tolosa o de Montpeller o de com ho vulgui dir, mal li pesi. I no s’hi val a dir que formen part del sistema institucional francès, que tots en sem. És cert que no hi havia pas gran cosa a esperar d’un Consell d’Estat, mes no és pas aquest que ha decidit del nom sinó l’executiu regional, format per elegits sobirans de la seua decisió.

Una precisió : el « rossellonès » no existeix pas (més). Sempre – i fins avui encara – hi ha hagut consciència que el que se parla a Perpinyà és català i prou. Si unes generacions han matat el seu dialecte, és malaguanyat, però és cosa feta, no hi podrem fer res. I belleu millor així. Un país normal que vol continuar d’existir al segle 21, s’ha de basar en una llengua mínimament estandarditzada i no en un embolic de dialectes més o menys definits però poc compatibles amb la vida quotidiana d’una societat moderna. En pau descansi el rossellonès dels nostres avis (molt degenerat per una francesització totpoderosa) i que visqui el català comú a tots els Països Catalans. I l’estat que estant construint al sud de l’Albera ens ajudarà a fer reviure la llengua al nord. Ja hi ha força nord-catalans que esperen l’adveniment de la república per demanar el seu passaport, perquè més que catalanòfons se senten primer de tot catalans. I no cal que ens fem massa il·lusions sobre l’estatut de Catalunya Nord: França difícilment – no ‘agrada parlar de l’annexió per França com a « definitiva », no hi a res definitiu en aquest món – acceptarà mai la retrocessió d’unes terres conquerides per la força. Però al menys, l’existència d’un Estat català podrà constituir un sòcol sòlid en el qual se podran recolzar els catalans del nord per defendre la seua identitat i la seua llengua. Un membre de l’ONU que podrà fer de veu dels catalans al món, un Estat que podrà bastir una catalanofonia que assumeixi com a missió la promoció de la llengua catalana a tot arreu. I amb això, és clar que el occitanistes ho tenen més complicat. Una solució no podria ser que Aran se converteix en Estat independent, com una Andorra occitana que podria tenir veu i vot en el concert de les nacions?

No sé pas si el combat dels catalans i dels occitanistes és el mateix. No m’ho sembla. És clar que podem tenir interessos convergents o fins i tot comuns. Sempre i quan puguem treballar en el mateix sentit. Batallar per fer canviar el nom de la nova regió en pot ser un. I sí, una campanya occitanista per incloure Pays Catalan dins l’appel·leció regional seria un primer pas i una posició ben compresa i secundada pels catalans. I clar que un altre objectiu del tot desitjable i constructiu, esperançador per la llengua i la identitat seria d’aconseguir un estatut tipus col·lectivitat corsa per Catalunya Nord. Però ja entrem en canvis molt més complicats. Mentre que canviar el nom d’una regió no és pas gaire difícil: es tracta d’una decisió per decret fàcilment reversible.

Per ara, cal agrair els occitanistes partidaris de lluitar junts amb els catalans. Més enllà dels mots, però, cal que això se basi en fets. Veiam si hi haurà en el futur – immediat – prou occitanistes per enrar en la batalla del canvi del nom de la regió, que per als catalans no s’acabarà mai fins que s’arribi al reconeixement.

Alà Baylac Ferrer

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal