L’OBLIT DE LA CATALUNYA NORD
Com és que al Principat, a gairebé tothom, fins i tot a independentistes militants, li sembla obvi que un cop hem passat Puigcerdà, Camprodon, La Jonquera o Portbou ja no som a Catalunya?
Potser sí que el Rosselló té, o ha tingut, alguna mena de relació especial amb Catalunya, però dir que Perpinyà és una ciutat de Catalunya igual com Girona o Tortosa és una cosa que no li passa pel cap pràcticament a ningú, i compte que també ens podem trobar amb gent que el concepte “Catalunya Nord” li resulti del tot estrany i incomprensible.
Repassem la història.
El 1463, Lluís XI de França va apoderar-se dels Comtats de Rosselló i Cerdanya; Joan II d’Aragó no va admetre mai aquesta pèrdua, i el seu fill i successor Ferran II el Catòlic va moure tots els fils de la diplomàcia perquè, el 1493, pel Tractat de Barcelona, Carles VIII de França restituís els Comtats; per a Ferran II, que, un cop va estar-ne en possessió, va fer una visita triomfal a Perpinyà on fou aclamat amb entusiasme, la recuperació dels Comtats de Rosselló i Cerdanya no obeïa a cap mena de càlcul dinàstic o polític, sinó, simplement, aquests territoris formaven part de Catalunya la qual, doncs, sense els Comtats, quedava mutilada; és més, a França es va veure la restitució de Rosselló i Cerdanya com una manera d’aconseguir que Ferran II, rei d’Aragó i rei consort de Castella, deixés les mans lliures a Carles VIII en la conquesta del Regne de Nàpols i, evidentment, Nàpols era un territori molt més extens i ric que no pas Rosselló i Cerdanya. Segles després, durant la Guerra de Successió Espanyola, el 1705, els regnes de la Corona d’Aragó es posicionaren a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria a qui proclamaren rei al present Principat, comptats de Rosselló y Cerdanya y demés regnes de la monarquia de Espanya, manifestant així un desig de recuperar els territoris perduts arran del Tractat dels Pirineus (1659), cosa no gaire factible tenint com a rei un nét de Lluís XIV, com era Felip de Borbó; d’altra banda, no és pas impossible trobar mapes de Catalunya realitzats després de 1659 on encara s’hi incloguessin els Comtats de Rosselló i Cerdanya com una part més del país.
Amb el Decret de Nova Planta (1716), Felip V —Felip de Borbó, vencedor de la Guerra de Successió— no sols va suprimir les institucions dels regnes de la Corona d’Aragó per imposar-hi un absolutisme reial inspirat en el que el seu avi practicava a França, sinó que també va fer una altra cosa molt més important encara. En temps dels Àustria (segles xvi i xvii), Espanya no era pas un regne sinó només una monarquia que governava alhora tot un seguit de regnes diferents: Castella, la Corona d’Aragó i, entre 1580 i 1668, Portugal; per això, malgrat que estiguessin sota el poder d’un mateix rei, continuava havent-hi fronteres entre aquests regnes i hom tenia la condició de natural només dins del seu regne; a la Nova Planta, Felip V va suprimir les fronteres entre els antics regnes i la condició d’estranger entre els territoris de la seva monarquia; ací, hi ha l’origen d’Espanya tal com l’entenem avui dia. Durant el segle xviii, Catalunya —el Principat— va experimentar un important creixement econòmic i s’hi va desenvolupar una pròspera indústria tèxtil cotonera, el mercat de la qual era la resta d’Espanya; per això, ser espanyols, és a dir, súbdits naturals a tot arreu dels dominis de la Corona espanyola, és una cosa que als catalans —els del Principat— ja els anava bé; d’ací va venir que, en el moment de les revolucions liberals del segle xix, els catalans del sud s’apuntessin, amb entusiasme, a la construcció de la nova nació espanyola; en conseqüència, a nivell ideològic i polític, el Principat estava tan espanyolitzat com afrancesada ho estava la Catalunya Nord; per tant, l’osonenc Jaume Balmes (1810-1848) era tan espanyol com francès era el rossellonès Francesc Aragó (1786-1853) i de la mateixa manera que el mariscal Josep Joffre (1852-1931) fou un militar francès, el general Joan Prim (1814-1870) va ser un militar espanyol, i podem estar del tot segurs Prim tenia de catalanista el mateix que Napoleó de nacionalista cors. En opinió meva, aquesta plena integració del Principat a Espanya explica una cosa, en teoria, inexplicable: durant els segles xviii i xix, els llibres o tractats que s’escrigueren sobre Catalunya, generalment en castellà, es cenyien únicament al Principat, és a dir, a la part del territori català que, després de 1659, havia quedat en poder de la Corona espanyola; evidentment, si en el Tractat dels Pirineus, la Monarquia Hispànica hagués aconseguit quedar-se amb tot Catalunya, dir que Perpinyà no és una ciutat de Catalunya igual com ho són Girona o Tortosa seria una idea tan ximple que no li passaria pel cap a ningú. Un dels teòrics de la Catalunya espanyola fou l’il·lustrat barceloní Antoni de Capmany (1742-1813), a qui, justificadament, es considera un dels millors historiadors catalans així com l’intel·lectual més important de la seva època; el 1808, poc després que Napoleó hagués començat la invasió d’Espanya, Capmany va escriure Centinela contra los franceses, on hi va mostrar un total rebuig a França; curiosament, aquesta gal·lofòbia no el va dur pas a recordar que hi havia una part de Catalunya sota domini francès, i això que a un patriota i nacionalista espanyol de pedra picada com ell li haurien sobrat arguments per raonar i justificar que el Rosselló era un territori espanyol ocupat per França, igual com, d’altra banda, no els hauria de costar gaire arribar a aquesta conclusió a tots els que sostenen que Catalunya és una regió d’Espanya perquè no pot ser pas res més.
En principi, doncs, a Catalunya es va renunciar a definir un projecte nacional propi; l’única diferència era que al Principat aquesta renúncia es feia a favor d’Espanya, i a la Catalunya de Nord, de França. A finals del segle xix, però, va aparèixer un nou moviment polític: el catalanisme o nacionalisme català, el qual va arrelar al Principat, fins esdevenir-hi l’element clau de la vida social, mentre que va ser minoritari o testimonial a la Catalunya Nord, on, a més, l’experiència de les dues guerres mundials va servir per afirmar-hi encara més l’adhesió al projecte nacional franco-francès. Ara bé, el punt de partida del catalanisme era una Catalunya —Sud— on sentir-se espanyol havia arribat a ser una cosa tan natural i òbvia com ho era sentir-se francès en qualsevol de les regions d’Occitània; per això, fins ara, no s’ha pogut fer neteja de tot el llegat de la total espanyolització del Principat durant els segles xviii i xix, un dels elements del qual és l’oblit de la Catalunya Nord; els nacionalistes catalans del segle xx no van fer res més que demanar al govern espanyol que concedís un estatut d’autonomia Catalunya, és a dir, a la regió formada per les províncies espanyoles de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Certament, es va admetre que el Rosselló —denominat Catalunya Nord a partir de 1970— era un més dels territoris dels Països Catalans, malgrat que així com el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent no havien format part mai de Catalunya, fins 1659 tothom considerava els Comtats de Rosselló i Cerdanya com una regió més de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)