La memòria dels morts
Si una cosa impressiona a la Catalunya Nord és la presència a cada poble del monument als morts de la I Guerra Mundial; evidentment, com que no hi ha cap nord-català que no hi tingui un familiar, el record d’aquests caiguts caldrà mantenir-lo fins i tot després que s’hagi aconseguit la reunificació de Catalunya.
Llavors segurament serà l’hora de poder explicar, d’una manera clara i rotunda, el fet que avui dia s’amaga però que, en realitat, és el més important de tots: aquests morts no eren pas uns homes que, d’una manera conscient i voluntària, haguessin decidit consagrar la seva vida a lluitar per França al camp de batalla sinó uns nois normals i corrents que, quan el govern francès va decretar la mobilització general, es van trobar obligats a marxar cap a les trinxeres sota l’amenaça de ser afusellats per deserció si s’hi negaven; així doncs, els que avui dia surten als monuments no són pas Morts pour la France sinó Tués par la France. Per tant, no van ser uns herois ni uns patriotes sinó les víctimes de França, un estat on la vida dels joves enviats a les trinxeres no valia res perquè si per dur a terme una ofensiva n’havien de morir a milers no venia pas d’ací, com molt bé ho entenien els mariscals Ferdinand Foch, Philippe Pétain i Josep Joffre i el general Robert Nivelle. Igual podríem reivindicar el mariscal Joffre com el català que més baixes va causar a l’exèrcit francès. Segons el mariscal Foch, “un home sense memòria és un home sense vida, un poble sense memòria és un poble sense vida”, només que va haver-hi molts homes que es van quedar sense vida no pas perquè no tinguessin memòria o l’haguessin perduda sinó perquè els van dur a les files dels seus exèrcits. L’aniversari de l’Armistici de 1918 és l’une des dates les plus solennelles de notre calendrier républicain; òbviament, en aquest context républicain significa hexagonal franco-francès i, a més, ja ho sabem que els cocodrils ploren per les seves víctimes. Le 11 novembre n’est-il pas un jour férié comme les autres. C’est une journée de mémoire nationale, une journée de commémoration de la victoire, de cet idéal qu’est la paix. Em sembla que tant del president Raymond Poincaré com del primer ministre Georges Clemenceau es poden dir moltes coses excepte que fossin uns pacifistes, més aviat Clemenceau considerava traïdors els partidaris d’acabar la guerra d’una vegada mitjançant una pau sense vencedors ni vençuts perquè, segons ell, la guerra s’havia de continuar fins a la victòria final i si cada dia al front els soldats morien a milers no calia amoïnar-s’hi. Simplement, va tenir la sort que Alemanya no va poder resistir tant l’esforç de guerra i, per això, el 1918 va demanar la pau. A Rússia, Àustria i Alemanya, els governs que havien ficat els seus països en la guerra van ser escombrats per les revolucions que s’hi donaren cosa però que, dissortadament, no va passar pas a França i, per això, els governants francesos havien d’aconseguir la victòria al preu que fos; així va arribar-se al Tractat de Versalles que no va ser res més que la llavor d’una nova guerra. Evidentment, pretendre retre homenatge a la pau tot celebrant haver guanyat una guerra és una autèntica incongruència, potser és que a França els cercles són quadrats.
Voleu buscar herois catalans en la Gran Guerra? Doncs homenatgeu els que van tenir el sentit comú de desertar, de no voler participar en aquella carnisseria criminal i absurda. El juliol de 1909, el govern espanyol va decidir reclutar catalans per anar a lluitar en una guerra contra el Marroc que vés a saber per què venia. A Barcelona, però, la gent es va revoltar; va acabar resultant-ne la Setmana Tràgica, amb actes de vandalisme i de destrucció perquè durant set dies Barcelona va ser una ciutat sense llei, però, de totes formes, pitjor hauria estat si els catalans haguessin marxat disciplinadament a la guerra contra el Marroc. Tant de bo, l’agost de 1914 hi hagués hagut una Setmana Tràgica a Perpinyà i a totes les ciutats dels països on s’havia decretat la mobilització general per a la guerra; segur que avui dia el món no estaria pas tan malament. Durant la Guerra, a la premsa francesa es va acusar els provençals de ser uns covards que fugien del camp de batalla, llàstima que això mateix no arribés a dir-se dels catalans i, sobretot, que a tot arreu de França tothom no fes igual. Al Principat a vegades s’ha parlat de tot un seguit de catalans que moguts per no se sap quina mena d’ideals es va allistar voluntàriament a l’exèrcit francès; afortunadament, només van ser quatre arreplegats amb el cap calent.
Xavier Deulonder i Camins



Comentaris (0)