Tornem-hi amb Elna
El problema d’entretenir-se jugant a imaginar-se coses grotesques, ridícules i esperpèntiques és que al final n’acaben passant de més forassenyades encara perquè, com sabem, la realitat sempre supera la ficció
i és lògic car determinades coses queden fora de l’abast de la fantasia de qualsevol personal normal. Com a exemple, podem posar l’acudit de Steve Fortel, batlle d’Elna, d’organitzar per al 7 de novembre un acte de celebració —no pas de commemoració, compte— del Tractat dels Pirineus. Segons les males llengües, que sempre n’hi ha, el 1959 va donar-se un intent de celebrar el tercer centenari del Tractat dels Pirineus però es va poder aturar. Ara bé, a Perpinyà hi ha un Quai Sébastien Vauban que ve a ser com si a Barcelona hi hagués una avinguda Pròsper de Verboom amb què s’honorés la memòria del constructor de la Ciutadella de Felip V.
Ben mirat, però, per a un català amb el cap hexagonal, una espècie dissortadament molt estesa a la Catalunya Nord, el record del 7 de novembre hauria de ser més aviat agredolç. En primer lloc, la major part de Catalunya se la va quedar la corona espanyola i, més important encara, el 1659, en el moment de les negociacions diplomàtiques a l’illa dels Faisans, França dominava a Catalunya no sols els Comtats de Rosselló i Cerdanya sinó també la Seu d’Urgell, Ripoll i, a la banda del litoral, Roses i Cadaqués, és a dir, la major part de l’Alt Empordà d’avui dia; al Tractat dels Pirineus, però, França no va aconseguir quedar-se ni tan sols amb Puigcerdà i la vall de Ribes, contrades que pertanyien als Comtats i no pas al Principat com també a veure qui és capaç d’entendre que Llívia no acabés sent francesa igual com Sallagosa. El 1641, quan Catalunya va rebel·lar-se contra la corona espanyola, és a dir, contra l’autoritarisme de Felip IV i del seu home de confiança el comte-duc d’Olivares, als dirigents polítics catalans, començant pel president de la Generalitat Pau Claris, els va semblar que per poder defensar-se de la potència militar espanyola no hi havia més remei que proclamar Lluís XIII de França comte de Barcelona i així establir una unió dinàstica franco-catalana; aquesta va ser una decisió aplaudida arreu de Catalunya excepte, precisament, als Comtats de Rosselló i Cerdanya, on, per la seva situació a la frontera, tothom sabia de quin peu calçaven els francesos i com les engaltaven; per això, ací l’odi i l’animadversió als francesos era proverbial; s’entén, doncs, que el 1659 els principals col·laboradors catalans de la monarquia de Lluís XIV fossin no pas gent dels Comtats sinó persones del Principat que, a causa del seu compromís amb la corona francesa, després que, el 1652, les tropes espanyoles prenguessin Barcelona no els va quedar més remei que refugiar-se a Perpinyà, l’única ciutat important de Catalunya que continuava en poder dels francesos; el cas més conegut de col·laboracionisme amb els francesos a la Catalunya Nord fou el del lleidatà Francesc de Sagarra, tal com van tenir ocasió de comprovar-ho els implicats en les revoltes dels Angelets de la Terra. Tota aquesta gent va veure el cel obert quan, el 1697, els francesos van prendre Barcelona, però l’alegria fou fugissera perquè en els tractats de pau que hi van seguir poc després, França i Espanya van tornar a les fronteres del Tractat dels Pirineus.
L’acte de celebració organitzat per Steve Fortel incloïa una conferència sobre les aportacions, evidentment positives, del Tractat dels Pirineus a Elna i al conjunt del Roussillon, és a dir, què hi havia guanyat la Catalunya Nord sent annexionada a França i què hi havia perdut el Principat quedant-se’n fora. A mitjans del segle xviii, amb el desenvolupament de les fàbriques d’indianes —una mena de teixits de cotó estampats— Catalunya va iniciar un procés de modernització econòmica que la va dur, a finals del primer terç del segle xix, a emprendre la Revolució Industrial, d’ací que esdevingués una de les regions més dinàmiques de l’Europa meridional; tanmateix, aquest progrés econòmic va donar-se a tot arreu del país excepte a la Catalunya Nord i segurament ací rau l’explicació dels pèssims indicadors socials i econòmics que avui dia es poden veure al departament dels Pyrénées Orientales; evidentment, doncs, creure que la Catalunya Nord hi guanyés res amb el Tractat dels Pirineus resulta demencial. Per cert, només per curiositat, per a l’acte d’Elna no han pensat de mirar si al Principat es pot trobar algú que li sàpiga greu que França no acabés annexionant-se tot Catalunya?
Steve Fortel és tan reaccionari que segurament si el Rassemblement National (RN) i Reconquête (R!) no li agraden és perquè els deu trobar massa d’esquerres i massa democràtics; igual se situa a la dreta fins i tot del Front National de Jean-Marie Le-Pen; preparem-nos, doncs, perquè si d’una cosa podem estar segurs és que aquest no serà pas el seu darrer estirabot durant el període que li quedi al capdavant del consistori d’Elna. Ara doncs, només ens queda esperar el moment en què li passi pel cap d’inaugurar, a la plaça més cèntrica, un monument a Felip III l’Ardit, el rei de França que el 1285 va saquejar i massacrar Elna o al duc de Montmorency que va fer igual el 1597. Com ja vaig dir una altra vegada, d’acord que la gestió del consistori per Nicolas Garcia tenia els seus defectes i limitacions, com no podia ser pas altrament perquè ningú és perfecte, però amb Steve Fortel a Elna han tret la rifa i ben treta perquè se’ls rifaran a cada pas.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)