Joan Ridaura, OPLC

L’OPLC: closca buida o eina útil?

Tota creació d’un Ofici Públic per una Llengua ha de donar resposta a dues premisses imprescindibles:

La primera i òbvia: l’existència mateixa d’una llengua, pròpia d’aquest territori, minoritzada i discriminada, en una situació de desavantatge respecte la llengua dominant prou considerable com per posar en qüestió la seua viabilitat futura.

La segona, l’existència d’una voluntat política per mor de revertir aquesta situació i garantir la supervivència d’aquesta llengua.

Pel que fa a la creació de l’Ofici Públic per la Llengua Catalana (OPLC) és evident que malauradament el primer requisit es compleix sobradament. La llengua catalana a la Catalunya Nord viu o, més ben dit, sobreviu en un entorn hostil, discriminada, marginada i sense cap marc jurídic que la protegeixi.

En canvi, pel que és el segon requisit, la voluntat política en favor de la llengua catalana que tenen les administracions públiques concernides, ajuntaments, Consells Departamental i Regional i Estat francès, i a partir de la meva experiència participant en diverses reunions del Comitè de Pilotatge per a la creació de l’OPLC, i tal i com ja ho vaig explicar en aquest article de fa uns mesos, en sóc força més escèptic.

La creació d’un organisme o d’un ens, si es vol fer de manera seriosa, no pot ser ni fruit d’un atzar ni penyora o contrapartida a canvi d’acceptar d’altres decisions polítiques més impopulars com pot ser el nom de la nova macro-regió. Al contrari, ha de ser resposta a la constatació d’una necessitat real. En aquest cas, la necessitat imperiosa de dotar d’eines a la llengua catalana per mor d’invertir l’actual tendència de pèrdua de locutors

catalanoparlants. Per tant hauria de ser evident per a tothom que la raó de ser, el nucli i l’objectiu de l’OPLC és precisament aquest, la llengua catalana. I que no té cap sentit de perdre el temps a discutir si cal incloure també dins les competències de l’OPLC la cultura i el patrimoni.

Un cop detectada la necessitat que justifica la seva creació, cal definir objectius, destinataris i mitjans.

Indubtablement l’objectiu principal és el d’augmentar el nombre de catalanoparlants, especialment entre les generacions més joves, afavorint l’aprenentatge i l’ús del català. I per assolir aquest ambiciós objectiu és imprescindible definir i posar en marxa una política lingüística seriosa en favor de la llengua catalana. Una política lingüística sense a prioris ni fronteres mentals que marqui objectius i estratègies, que aprofiti i col·labori del coneixement i experiència d’aquells que la tenen, com totes aquelles associacions i entitats que han estat durant anys els únics agents en favor de la llengua catalana, i també d’altres actors amb prou saber fer com per exemple la Universitat de Perpinyà o la Generalitat de Catalunya, Una política lingüística que no pot basar-se en mètodes intuïtius sinó en propostes a partir d’enquestes i anàlisis de caire sociolingüístic, una política lingüística basada en tres potes:

  1. Motivar i incitar l’aprenentatge de la llengua catalana.
  2. Facilitar-ne l’aprenentatge, no només en els centres educatius sinó també a la població adulta que ho desitgi.
  3. Fomentar-ne l’ús i presència en la vida diària i pública.

Un cop definits els objectius, hauria de ser també responsabilitat de l’OPLC de mobilitzar els mitjans financers per a portar a terme aquest projecte.

Uns recursos econòmics que han de ser conseqüents amb l’ambició del projecte i l’amplitud del repte. L’èxit de l’OPLC no depèn exclusivament del seu pressupost, però no hi ha cap dubte que sense un finançament capaç de donar resposta a les necessitats reals l’assoliment dels objectius de recuperació, foment i visibilitat de la llengua catalana serà molt més difícil. A partir de les experiències ja existents a l’estat francès i comparant el que és comparable hauríem de prendre com exemple l’OPL Basca, i destinar, malgrat ser una xifra lleugerament inferior a la d’Iparralde, uns 10 euros per habitant i any.

No s'hi val de fer-nos nosaltres mateixos trampes al solitari. Han de ser recursos nous. De res no serveix creure que l’OPLC ha de ser receptora i distribuïdora dels migrats mitjans que actualment les administracions públiques destinen a la llengua catalana. Tampoc és el seu rol el de substituir les accions que actualment puguin fer aquestes administracions ni de servir d’excusa d’inacció per part d’aquestes sota el pretext que «d’això ja se’n cuida l’OPLC».

I per mor que tot plegat sigui creïble, coherent i ambiciós és imprescindible la presència del teixit associatiu, no únicament com a observador sinó com a actor de ple dret, amb veu i vot. Les associacions que porten anys de treball en favor del coneixement i ús de la llengua catalana han de ser presents, sigui directament o per representació, no tan sols a l’Assemblea, sinó també en el Consell d’Administració de l’OPLC, amb tots els drets, perquè malgrat que no siguin aportadors econòmics directes, aporten quelcom de molt més valuós: l’experiència, el compromís i l’amor per la nostra llengua.

Dit això, no cal pas entendre que és en el teixit associatiu sobre qui recau tota la responsabilitat per fer que l’OPLC compleixi amb els objectius esmentats però sí que és l’únic amb possibilitats i voluntat de fer canviar el rumb d’un projecte que abans de començar a existir aixeca dubtes raonables sobre la seua eficàcia. Dubtes lògics en veure, entre altres punts, que:

  1. La seva creació depèn únicament de que dues presidentes es posin d’acord sobre que n’ostentarà la presidència.
  2. La contradictòria i escandalosa absència de l’ús oral i escrit de la llengua catalana a l’Ofici Públic de la Llengua Catalana!
  3. La utilització d’unes reunions del Comitè de Pilotatge on es convocava a participar diferents actors, però que no representen més que un maquillatge, una excusa per a donar una imatge participativa quan en realitat les decisions no es prenen aquí sinó en reunions tancades entre tècnics del Departament i de la Regió.
  4. La voluntat de crear un OPLC de pressupost migrat, receptor a més d’aquells pressupostos que les administracions dediquen a la llengua i cultura catalana.
  5. La sensació que es tracta més d’una compensació electoralista per «compensar» la desaparició de l’especificitat nord-catalana en el nom de la nova macro regió que no pas una convicció política de la seua imprescindible necessitat.

No serem tan innocents com per creure que aquells que han estat, per acció o per omissió, contribuint en la desaparició de la nostra llengua en seran ara, de cop i volta, els salvadors. De tots nosaltres i de la pressió que siguem capaços d’exercir dependrà que l’OPLC sigui una eina útil pel català o pel contrari, una closca buida sense objectius, mitjans ni adhesió.

Joan Ridaura i Hereu

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal