Diada de la Catalunya Nord
Generalment, a Perpinyà a part de la del 7 de novembre no acostumava pas a haver-hi gaires manifestacions però enguany ha estat diferent perquè, com sabem, durant els mesos de setembre i octubre, gairebé cada dissabte hi ha sortit gent al carrer, cosa que, com és lògic, ha tret de polleguera el senyor prefecte dels Pyrénées-Orientales.
Aquests manifestants protestaven contra l’encariment de la vida, el mal funcionament de l’escola i la sanitat públiques i d’altres símptomes de malestar social. Molt em temo, però, que ací qualsevol al·lusió al Tractat dels Pirineus, o pitjor encara, a la reivindicació del català, s’hauria vist com una cosa totalment fora de lloc. Segur que en aquestes manifestacions no era pas estrany veure-hi algú exhibint una cosa tan repugnant com la bandera tricolor blava, blanca i vermella, el símbol franco-francès per excel·lència. Així doncs, els que el proper dia 7 surtin als carrers de Perpinyà a commemorar —òbviament, no pas per celebrar— el Tractat dels Pirineus hauran de pensar com fer-s’ho per convèncer la gent de les altres manifestacions que aquesta és també la seva lluita.
Si la Catalunya Nord és una regió empobrida i Perpinyà fa fàstic per la seva brutícia i deixadesa és per la molt simple i senzilla raó que a França si París va bé ja no cal preocupar-se de res més i menys encara de Perpinyà, una ciutat situada a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix, és a dir, en una contrada que, en el món hexagonal, no és pas prioritària en absolut. Abans, si a la Catalunya Nord els joves no trobaven la manera de buscar-se la vida la solució passava, necessàriament, per preocupar-se que aprenguessin a parlar perfectament el francès perquè era a París on trobarien feina, però ara a París ja no hi ha feina per a ningú. El cost dels exèrcits neocolonials a l’Àfrica, de què tant es vantava François Mitterrand, dels assaigs nuclears a la Polinèsia, que tanta gràcia li feien a Jacques Chirac, de la sumptuosa recepció a Versalles del president Macron al rei de la Gran Bretanya, del luxe dels palaus de l’Elisi i de Matignon, de les desfilades del 14 de juliol, de les celebracions del Dia de l’Armistici i de d’altres coses molt més necessàries i primordials que no pas proporcionar uns bons serveis públics i unes prestacions socials dignes han deixat França en fallida, incapaç de sortir-se’n perquè no pot assumir el seu immens deute públic, tal com passava el 1789 mentre Maria Antonieta continuava organitzant festes cortesanes. Evidentment, fa de mal dir si després del desgavell polític que deixarà Emmanuel Macron al final de la seva presidència vindrà la VI República, el III Imperi o la monarquia restaurada; sigui com sigui, però, França continuarà sense oferir a la Catalunya Nord res que no s’hagi vist fins ara: ser una regió perifèrica empobrida perquè com sabem el centre de l’univers franco-francès cau lluny però molt lluny de Perpinyà i de Salses, a més de l’escarni i persecució del català i la imposició del francès; si en el seu decret del 2 d’abril de 1700 Lluís XIV va proclamar que l’ús del català en documents oficials repugnava l’honor de la nació francesa, hem de tenir clar que aquesta idea la comparteix avui dia qualsevol cap hexagonal devot de la sinistra Marianne. Ara fa cosa ja d’uns setanta anys, els catalans es van deixar entabanar per la grandeur i, per això, van agafar el mal costum d’enraonar als seus fills en francès; ara que de la grandeur ja no en queda ni la mostra, potser ha arribat l’hora d’esmenar aquest error i preparar-se per marxar de França com més aviat millor. Qui serà pitjor, Jean-Luc Mélenchon o Marine Le Pen? Aquesta qüestió, deixem-la per als francesos perquè els catalans tenim una altra alternativa.
Al Principat, la independència és la manera de trencar amb Espanya, un estat que espolia fiscalment Catalunya, hi imposa el castellà i, a més, pretén potenciar Madrid com a centre únic de tota la seva vida social i econòmica. Una situació, doncs, no gaire diferent de la que viu la Catalunya Nord amb França. La República Catalana és un projecte concebut per bastir un estat en funció dels interessos dels catalans i que no pateixi els dèficits democràtics d’Espanya i França. Naturalment, no cal ser pas un geni de la geografia per saber que el vertader límit septentrional de Catalunya se situa al massís de les Corberes, la serralada pirinenca que la separa de Llenguadoc i d’Occitània. Per això, als catalans del Principat que dissabte que ve pugin a la manifestació de Perpinyà cal preguntar-los què pensen fer per reactivar el procés independentista català.
Mentrestant, oi que algú es preocuparà que en les properes manifestacions de Perpinyà, que segur que n’hi haurà, s’hi vegin unes quantes estelades més i, sobretot, pancartes escrites en català?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)