França no rutlla
El passat dia 17, d’una banda, una manifestació a Llemotges va acabar amb l’incendi de l’ajuntament i de l’altra a Marsella els manifestants van assaltar el consistori; pobre Gaston Defferre si alcés el cap.
I això sense comptar els aldarulls de París i tots els joves mutilats per efecte de les granades de la policia. Evidentment, el perquè de tot plegat rau en un estat incapaç d’assumir el seu immens dèficit públic; com és natural, el problema se solucionaria amb molta facilitat si França pogués pagar els seus creditors amb grandeur o amb classes de francès, que, com sabem —o hauríem de saber—, és la llengua més perfecta, bella i harmoniosa de totes les que es fan i es desfan al món o potser fóra més exacte dir que és l’única llengua del món. Amb Emmanuel Macron, doncs, França sembla haver tornat als temps de Lluís XVI i els seus insolubles problemes de tresoreria; si el 1787, França no va poder intervenir en la revolta dels patriotes de les Províncies Unides dels Països Baixos contra el poder dels prínceps d’Orange fou per falta de diners, i per aquesta mateixa raó Macron retira les tropes franceses de l’Àfrica, on, sigui dit de passada, no hi han fet mai res de bo; quins temps aquells en què François Mitterrand podia ficar-se en la guerra civil del Txad per així enfrontar-se amb Gadafi; quina grandeur que, per sort, ja no tornarà mai. Segons diuen les males llengües, en tot aquest context de protestes i de tensions socials, a Macron no se li va acudir res més que assistir, en companyia de la seva esposa, a un concert de Céline Dion a Nanterre, igual com el 1789 Maria Antonieta encara deuria organitzar festes a Versalles. A Macron li van caient els governs —Élisabeth Borne, Gabriel Attal, Michel Barnier, François Bayrou i ja en parlarem de quant durarà Sébastien Lecornu— de la mateixa manera que a Lluís XVI li dimitien els ministres que nomenava per sanejar la reial hisenda: Turgot, Calonne, Brienne, Necker, etc. Que davant del problema del seu grandiós dèficit públic França ha de fer retallades, això els manifestants que surten als carrers ho entenen perfectament, només que a ells els deu semblar que les retallades cal fer-les no pas en sanitat, educació, pensions i prestacions socials sinó en exèrcit, despeses protocol·làries, desfilades del 14 de juliol, assaigs nuclears a la Polinèsia i d’altres coses per l’estil; al capdavall qui més qui menys se’n recorda de la costosa recepció que Macron va oferir al rei Carles III del Regne Unit ni més ni menys que a Versalles. Tanmateix, no hem de caure pas en la desesperació; per més que el món s’ensorri, els turistes continuen fent-se fotografies al Louvre, a la Torre Eiffel, als Camps Elisis, al Parc dels Prínceps o a Notre-Dame, igual com deurien passar el 17 d’octubre de 1961 quan la policia francesa va ofegar llençant-los al Sena centenars d’algerians que es manifestaven pacíficament pels carrers de la Ciutat de la Llum convertida aquell en la Ciutat de la Tenebra.
Tal com sovint recordem tot i que potser no tant com caldria, el 2 d’abril del 1700, Lluís XIV va prohibir l’ús del català en documents oficials de la Catalunya Nord perquè hi veia una pràctica contrària a la seva autoritat i a l’honor de la nació francesa; ací podem veure, doncs, una de les moltes proves que els orígens dels trets essencials de França es remunten a l’època de l’Antic Règim; òbviament, l’abbé Grégoire i Jules Ferry també deurien considerar l’ús del català contrari a l’honor de la nació francesa; la Revolució, doncs, no va fer res més que transferir el poder central absolut del Rei a la República; sense anar més lluny Alexis de Tocqueville (1805-1859) ja assenyalava que abans de la Revolució, la vida pública de França passava sempre per París. Així doncs, si ens parlen d’una VI República, millor que no ens fem pas gaires il·lusions, més que res perquè ja sabem el resultat que han donat les cinc anteriors. Tant de bo, per tant, que el catalanisme aprofités la present crisi per fer veure als nord-catalans que dins de França no hi ha futur; per més canvis polítics i, fins i tot, revolucions que s’hi pugin fer, França sempre serà un estat centralista que abocarà la Catalunya Nord a ser un racó perifèric sense cap mena de perspectiva perquè si París va bé, França va bé. Naturalment, perquè un discurs catalanista radical pugui prosperar a la Catalunya Nord cal que al Principat la qüestió de la independència estigui ben encarrilada i això ja no depèn pas dels nord-catalans.
Naturalment, si el prefecte dels Pyrénées-Orientales prohibeix manifestar-se al centre de Perpinyà, sempre queda el recurs de convocar una manifestació a Vallestàvia o, si cal, a Censà.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)