De Domicili provisional a Fins la cuina!
El 1956, Manuel de Pedrolo (1918-1990) va publicar Domicili provisional, una narració on els protagonistes són onze persones rellogades en un pis de Barcelona; es tractava de quatre famílies,
algunes amb criatures, encabides en les diferents habitacions que rellogava el matrimoni titular del pis, dues persones grans que, amb els quatre calers que arreplegaven dels seus rellogats, deurien aconseguir una petita ajuda per acabar de sobreviure. El 2025, a la Sala Pangolí de Gràcia es va estrenar l’obra teatral Fins la cuina!, escrita i dirigida per Sergio Cerdán Fernández, on dues parelles joves es troben havent de compartir pis a Gràcia perquè no tenen cap altra manera de poder trobar un lloc on viure. Com podem veure, doncs, durant els setanta anys transcorreguts d’ençà de la publicació de Domicili provisional, a Barcelona no s’ha resolt encara el problema de l’habitatge i tot sembla indicar que la cosa va per llarg. Per cert, de les persones implicades en la representació de Fins la cuina!, n’hi ha cap de ja nascuda l’any de la mort de Pedrolo?
Durant tot el segle xx, a Barcelona va haver-hi barris de barraques: el Somorrostro, Pequín i el Camp de la Bota a prop de les platges de la Barceloneta i del Poblenou, Tres Pins i Can Valero, a Montjuïc, és a dir, al voltant de l’antic estadi olímpic, construït arran de l’Exposició Internacional de 1929, i a l’extraradi, el Carmel, el turó de la Rovira i la Perona. Ben mirat, els protagonistes de Domicili provisional encara s’havien de considerar afortunats de poder viure de rellogats en una habitació d’un pis perquè a l’època en què Pedrolo va publicar aquesta narració hi havia entre 70.000 i 100.000 persones —el 7% de la població barcelonina— repartides en unes 20.000 barraques. Per una qüestió d’estètica, poc abans de les Olimpíades de 1992, l’Ajuntament de Barcelona es va prendre la molèstia d’allotjar en pisos els darrers barraquistes, però, realment, aquest no va ser pas un problema que fes perdre la son als responsables del consistori barceloní. Barraques a Barcelona n’hi havia hagut des de 1870, és a dir, des dels temps de la batalla de Sedan i de la Commune de París, però, entre 1908 i 1913, Barcelona va modernitzar-se amb l’obertura de la Via Laietana, cosa que va significar destruir la major part del barri de la Catedral, amb la consegüent pèrdua d’habitatges que va significar; segons ho diuen les males llengües, a les barricades de la Setmana Tràgica de 1909 hi eren molts dels que s’havien quedat sense casa per culpa de les obres de la Via Laietana. D’altra banda, què cal prioritzar, l’habitatge o l’atractiu turístic de la ciutat? Durant l’obertura de la Via Laietana, es van tirar a terra bastantes de les cases del carrer Tapineria perquè així hom pogués delectar-se amb la contemplació d’un pany de paret de l’antiga muralla romana, igual com ara s’està plantejant aterrar tot un seguit d’habitatges del carrer Mallorca i així disposar de l’espai necessari per construir a la Sagrada Família la gran escalinata monumental de la Façana de la Glòria.
Si ara a mi, per la raó que fos, em concedissin el privilegi que, passi el que passi, no se’m pot desnonar de cap manera i sota cap concepte, llavors, automàticament, em trobaria amb el problema que no voldria ningú llogar-me un pis ni tampoc concedir-me una hipoteca per poder comprar-me’n un; en aquest cas, com que quedar-se el pis i fer-me’n fora seria del tot impossible, el banc no podria disposar de cap garantia sobre els diners que m’hauria deixat en préstec. La constatació d’aquesta obvietat és, doncs, el meu punt de partida a l’hora de pensar què podríem —o caldria— fer perquè a Barcelona disposar d’un pis on viure deixés una de les principals preocupacions de la gent, és a dir, per aconseguir que una entitat com el Sindicat de Llogateres es quedés sense raó de ser. Segons diuen, una de les causes del desmesurat increment del preu de l’habitatge, tant de compra com de lloguer, és l’existència de pisos turístics. Caldria començar, doncs, per desturistificar Barcelona, és a dir, per revertir tota la política de promoure la ciutat com a destí turístic empresa d’ençà de les Olimpíades. S’haurien de clausurar, doncs, tots els organismes públics encarregats de captar turistes per a Barcelona i, acte seguit, serveis com el del Bus Turístic i d’altres de similars haurien de desaparèixer. Liquidar la indústria turística de Barcelona podria resultar traumàtic a curt termini per la quantitat de llocs de treball que es perdrien? Segurament sí, però ara fa quaranta anys també va resultar traumàtic liquidar bona part de la indústria tèxtil, la principal activitat econòmica de Catalunya des dels temps de la Revolució Industrial, i al final ens en vam sortir. A més, si a Barcelona deixés d’haver-hi turistes, amb tota probabilitat baixarien immediatament els preus del pisos. Com és lògic, també caldria controlar l’increment d’habitants de la ciutat perquè, per més que alguns no vulguin entendre-ho, l’habitatge es regeix per la llei bàsica del mercat que és la de l’oferta i de la demanda. Com és natural, caldria fer una cosa que, fins ara, pràcticament no s’ha fet mai a Barcelona: crear un ampli parc d’habitatge de titularitat pública; el primer pas no seria pas que l’Ajuntament es posés a construir pisos sinó que es dediqués a comprar tants pisos com fos possible. Imaginem-nos una família aclaparada per la hipoteca; si l’Ajuntament els comprés el pis, s’encarregués de liquidar la hipoteca i concedís a aquella família el lloguer del seu pis a un preu social i en unes condicions semblants a allò que avui dia se’n diu lloguer de renda antiga, és evident que a aquella gent se li hauria resolt un problema. Naturalment, l’habitatge privat tindria dret a existir però qui hi recorregués hauria de tenir sempre present que, segons ho preveu la llei, en determinades circumstàncies se’l pot desnonar.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)