Hi sóc. Hi som
A les manifestacions de la Diada dels anys 1976, 1977, 1978 i 1979, calia ser-hi per deixar ben clar no sols el rebuig al franquisme sinó també que a Espanya la transició a la democràcia resultava inviable si no es restituïa a Catalunya l’autonomia que, per la força de les armes, li havia arrabassat Franco; per això, el lema de la manifestació de 1977 va ser “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Evidentment, la reivindicació d’una III República Espanyola va desar-se al calaix de les utopies irrealitzables perquè als pactes polítics de l’oposició democràtica amb els jerarques franquistes ja havia quedat clar que, a diferència de com s’havia fet a Grècia, a Espanya la monarquia era inqüestionable; d’altra banda, no es parlava d’independència perquè ja era molt que els militars i d’altres sectors reaccionaris, autoproclamats guardians de la sagrada unitat d’Espanya, acceptessin una Catalunya autònoma; a més, la gent podia creure’s que, començant pel de la llengua, tots els problemes nacionals de Catalunya podrien resoldre’s amb l’autonomia. A partir de 1980, a molta de la gent que havia sortit al carrer els anys 1976, 1977, 1978 i 1979 li semblava que a la manifestació de la Diada ja no calia ser-hi perquè amb l’aprovació de la Constitució el 1978, Espanya havia esdevingut una democràcia, el 18 de desembre de 1979 havia entrat en vigor el nou estatut d’autonomia de Catalunya i l’amnistia de 1977 havia fet sortir de la presó tots els presos polítics del franquisme. Així doncs, tot allò que es demanava en els anys anteriors ja s’havia aconseguit i, per tant, d’ençà d’aleshores, n’hi havia prou amb els polítics elegits lliurement a les urnes que des de les institucions anaven fent la seva feina. En aquells temps, però, n’hi havia uns quants que a les manifestacions de la Diada encara hi eren; hi defensaven que calia arribar a la independència perquè l’autonomia era insuficient, però, fins a principis de l’actual segle, no els feia cas gairebé ningú, tal com es podia deduir de l’escàs nombre de concurrents a les manifestacions de la Diada.
Sempre hi havia hagut el record que a la Diada de 1977 havia sortit a manifestar-se gairebé un milió de persones. Aquesta xifra d’assistència va igualar-se en la Diada del 2012, amb la gran diferència que el crit ja no era “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” sinó “Independència”; així com el 1977 entre les moltes senyeres de la manifestació potser se n’hi podia veure alguna d’estelada, el 2012 l’estelada fou el símbol i l’emblema de la manifestació de la Diada. A partir del 2012, la gent es manifestava a la Diada per aconseguir que, d’una vegada, es convoqués el referèndum on tots poguéssim decidir, d’una manera lliure, pacífica i democràtica, si Catalunya havia de continuar formant part d’Espanya o bé independitzar-se’n. Després de la garrotada repressiva espanyola de la tardor del 2017, hom sortia al carrer per demanar als dirigents de Junts i ERC, que aleshores formaven el govern de la Generalitat, que fessin efectiva la República Catalana votada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2017; ara bé, en realitat, ells feien com si sentissin ploure; de cara a la galeria continuaven parlant d’independència i de república però, en realitat, havien engegat el procés de retorn a la cleda autonòmica espanyola o si no com s’entén que la Generalitat de Catalunya, governada per Junts i ERC, es personés com a acusació particular contra els joves detinguts a les cèlebres manifestacions barcelonines de la plaça Urquinaona. El final de tot plegat van ser les eleccions del 2024 que van dur a la presidència de la Generalitat Salvador Illa (PSC), una persona que passarà a la història de la política per haver guanyat unes eleccions amb un programa que no interessava a ningú.
Evidentment, si el 2017 les coses haguessin anat d’una altra manera i ara visquéssim en la República Catalana, no sols s’hauria deixat de convocar manifestacions per la Diada sinó que, amb molta probabilitat, el dia 11 de setembre hauria desaparegut del calendari festiu de Catalunya on hi hauria una festa nacional que seria o bé l’1 d’octubre o bé el dia que s’hagués aconseguit fer efectiva la República; al capdavall, totes les derrotes i humiliacions patides des de 1714 s’haurien superat amb la República Catalana. Partint d’aquesta base, és obvi per què hi hem de ser divendres que ve a la manifestació de l’Onze de Setembre. D’altra banda, hem d’aprofitar la Diada, en primer lloc, per demanar als polítics del 2017, és a dir, a les actuals cúpules d’ERC, Junts i la CUP que facin el favor d’anar-se’n casa ja d’una vegada perquè no serveixen per a res més que per impedir la represa de l’independentisme; mentre ells continuïn remenant les cireres, a Catalunya l’autonomisme espanyol tindrà corda per estona. Si la credibilitat de la CUP com a partit independentista és nul·la perquè els seus dirigents semblen prioritzar el seu discurs anticapitalista i antifeixista en detriment de la independència, amb Aliança Catalana passa igual perquè en comptes de cridar a lluitar contra Espanya, es dediquen a fer demagògia xenòfoba i reaccionària; d’altra banda, no estem pas disposats a combregar amb la roda de molí que ens durà a la independència de Catalunya un partit format per ex-militants de Fuerza Nueva als qui Sílvia Orriols sembla disposada a rebre’ls amb els braços oberts. Que potser no han aconseguit fer-se un lloc a Vox i per això proven sort a Aliança Catalana? També haurem d’organitzar alguna mena d’acte de solidaritat amb Extremadura perquè, a sobre dels problemes que puguin tenir, a Salvador Illa se li ha acudit anar-hi a celebrar la Diada de Catalunya. Finalment, caldrà fer una crida al PP i Vox perquè es deixin de manies i surtin, ufanosos, cofois i decidits, a celebrar una efemèride, la de l’11 de setembre de 1714, que per a ells va representar una victòria esclatant; al capdavall, si nosaltres homenatgem Rafael de Casanova, ells bé podrien lloar la memòria del duc de Berwick, el general borbònic que va prendre Barcelona.
Per què cal baixar a les manifestacions de la Diada de Girona o Barcelona? Doncs perquè si volem que un dia, dissortadament llunyà, el departament francès de Pyrénées Orientales passi a ser de debò la Catalunya Nord, resulta imprescindible que al Principat s’hi hagi establert la República Catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)