La UCE
Com sabem, a la Generalitat Valenciana, al Govern Balear i a la Diputació General d’Aragó, governa el PP però mana Vox; per tant, que aquestes institucions autonòmiques no vulguin saber res amb la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és lògic perquè el catalanisme progressista i sobiranista de l’UCE resulta del tot incompatible amb l’espanyolisme agressiu i reaccionari dels actuals governs valencià, balear i aragonès.
Naturalment, arran de l’anticatalanisme visceral que la Diputació General d’Aragó mostra tant en els contenciosos sobre les pintures de Sixena i sobre les obres d’art de les antigues parròquies aragoneses del bisbat de Lleida com en la seva lluita aferrissada per erradicar el català de la Franja de Ponent, és obvi que no hauria tingut cap mena de sentit acudir a Saragossa a demanar una ajuda per a l’UCE. En canvi, potser sí que s’hauria pogut arreplegar algun cèntim de la Generalitat Valenciana si l’UCE s’hagués compromès a incorporar la tauromàquia i els correbous en les activitats dels seus tallers; segurament, la persona més indicada per coordinar el taller de tauromàquia hauria estat l’ex-conseller valencià de cultura Vicent Barrera Simó (Vox) qui al pati del Liceu Renouvier o a la plaça de Prada hauria tingut ocasió de rememorar les seves tardes de glòria davant dels toros o també es podria convidar María de los Llanos Massó Linares, l’actual presidenta de les Corts Valencianes, a impartir a Prada un curs sobre igualtat i feminisme. D’altra banda, el consell regional d’Occitanie ha reduït a la meitat la seva aportació econòmica a l’UCE; a part del recel d’una ciutat provinciana com Tolosa envers la potència econòmica de Barcelona, també ens hem de fer càrrec que a Prada no s’hi fa pas una Université Occitane d’Été ni tampoc una Université d’Éte des Pyrénées-Orientales coses aquestes més aptes per als caps hexagonals de Tolosa i del conjunt de l’Occitanie. L’única font d’ingressos de la UCE ha estat, com sempre, la subvenció de la Generalitat de Catalunya la qual, però, no s’ha rebut fins a l’últim moment, d’ací que, a finals de juliol, la celebració de l’edició d’enguany de l’UCE pengés d’un fil. En realitat, que el govern del president Illa no s’hagi afanyat gaire amb els diners de l’UCE és una cosa tan comprensible com la retirada del consistori de Perpinyà de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC); a Salvador Illa la UCE li fa tanta nosa com n’hi fa la OPLC a Louis Aliot, més que res perquè a Prada es pot veure com una part important de la societat catalana no està gens disposada a seguir les consignes anestèsiques i soporíferes de normalitat institucional i de girar full dels anys del procés. És clar que Salvador Illa no ha pujat a Prada. Què hi hauria dit el seu amic el rei Felip VI d’Espanya? O el seu cap de partit, el president del govern espanyol Pedro Sánchez?
Pel camí que portem, molt em temo que els responsables de l’UCE hauran de mirar de trobar algú que se’n recordi de com s’aconseguia fer-la funcionar entre els anys 1969 a 1977, és a dir, quan a Espanya encara hi estava vigent el franquisme. O també, com es va poder superar la política de desmobilització que, a partir de 1978, van emprendre el PSUC i el PSC, actuant així d’acord amb el conjunt de les esquerres majoritàries espanyoles. Naturalment, que l’UCE sigui una institució cultural incòmoda entre les instàncies oficials catalanes no ve pas d’ara. Segons ho afirmava Modest Prats (1936-2014), cap a 1990 s’havia instaurat a Catalunya (el Principat) una mena d’ortodòxia ideològica on estava prohibida qualsevol idea incompatible amb el marc constitucional espanyol sorgit de la Transició, com ara la possibilitat de la independència o el marc nacional dels Països Catalans. Evidentment, en un panorama així, l’UCE era un destorb i bastants dels directors de la cultura catalana oficial deurien preguntar-se —amb tota la raó del món— com era que encara es mantingués. Segurament, l’encaix de l’UCE amb Catalunya només es resoldrà quan es faci efectiva la República Catalana; llavors, el govern de Catalunya no farà pas el ranci amb les subvencions de la UCE perquè hi veuria una eina per recatalanitzar la Catalunya Nord, estrènyer els vincles culturals i socials amb Andorra i també per fomentar el catalanisme al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Com és lògic, una de les tasques de la República Catalana fóra la de convertir la idea dels Països Catalans en un element de nacionalisme banal, és a dir, d’aquell conjunt de coses que no se’l qüestiona ningú perquè a tothom li sembla una obvietat de sentit comú. Hi pujo de peus que el govern de la República Catalana aconseguiria sense cap problema que l’esdeveniment musical que se celebra a Prada cada estiu deixés de dir-se Festival Pablo Casals.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)