Ceuta i Melilla
Si una arribada massiva i imprevista d’immigrants africans deixa desbordades les autoritats locals de l’illa de Lampedusa o de les Canàries, es tracta, ras i curt, d’una crisi humanitària conseqüència de la misèria que es pateix en la major part de l’Àfrica. En canvi, si un fet d’aquesta mena s’esdevé a Ceuta o Melilla, llavors ja són figues d’un altre paner perquè així com no qüestiona ningú la sobirania italiana de Lampedusa o l’espanyola de les Canàries, el Marroc reivindica com a pròpies aquestes dues ciutats nord-africanes perquè les considera una part del seu país ocupada pel poder colonial espanyol.
Tal com ho assenyalava, òbviament planyent-se’n, un comentarista polític espanyol del diari barceloní La Vanguardia, en aquest contenciós amb el Marroc, no dóna suport a Espanya ningú, que, en aquest cas, vol dir, com és natural, ni la Unió Europea ni els EUA i, a més, tot sembla indicar-ho, pels seus interessos estratègics, a Washington se senten molt més propers a Rabat que no pas a Madrid. I ací ens trobem amb la mare dels ous: els arguments per justificar l’afirmació que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Burgos i Zamora poden semblar molt correctes i raonables dins d’Espanya però fora del territori espanyol fan riure, exactament igual com els passava als francesos quan sostenien que Algèria no era pas, de cap manera, un país colonitzat per França sinó una regió francesa més com la Xampanya, la Borgonya o Provença o als espanyols mateixos quan proclamaven l’espanyolitat indiscutible i irrenunciable de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Per més que s’entossudeixin a no voler veure-ho, Ceuta i Melilla no són pas res més que una versió en petit —i a l’espanyola— de l’Algèria colonial francesa o si no juguem a imaginar-nos que França no hagués colonitzat mai Algèria sinó que s’hagués limitat a dominar les ciutats d’Orà i Annaba, Bône com se’n deia en època colonial. Tanmateix, en tot aquest afer, Espanya podria disposar d’un molt bon trumfo: a Ceuta i Melilla, tothom, incloent-hi la població magribina, vol continuar vivint sota sobirania espanyola, que ve a ser com si, ara fa setanta anys, entre els habitants magrebins d’Algèria els seguidors dels postulats independentistes i anticolonials de l’FLN no haguessin passat de ser quatre arreplegats o potser ni això. Així doncs, si demà l’exèrcit marroquí entrés a la brava a Ceuta i Melilla, no els rebria com a llibertadors absolutament ningú, tal com va passar el 1982 quan les forces armades argentines van ocupar l’arxipèlag britànic de les Falkland. Naturalment, a als espanyols defensar que Ceuta i Melilla són espanyoles perquè així ho volen els seus habitants els crearia tot un seguit de problemes força greus; per començar, haurien d’admetre que és absurd reivindicar Gibraltar perquè, com tothom sap, els gibraltarenys no en volen saber res d’Espanya i d’altra banda, si a Ceuta i Melilla tothom vol ser espanyol, a Catalunya una majoria de la societat va expressar la voluntat de voler constituir-se en país independent i, tal com ho recordem, la resposta d’Espanya a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya va ser qualsevol cosa menys democràtica i pacífica. Naturalment, si tots els estats de la Unió Europea assumissin la defensa de la voluntat sobirana dels habitants de Ceuta i Melilla de decidir lliurement a quin estat volen pertànyer, a França es trobarien amb un problema a Còrsega que, dissortadament, no el tindrien també al departament de Pyrénées-Orientales.
Segons l’articulista de La Vanguardia, en el cas que Espanya acabés cedint Ceuta i Melilla, s’hi esdevindria una mena de Finis Hispaniae perquè el Règim de 1978 se n’aniria a dida. Lògic. A l’endemà de la cessió d’aquestes dues ciutats nord-africanes, la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, sobre la qual, tal com ho estableix el seu article 2, es fonamenta l’actual constitució espanyola quedaria en entredit igual com si, per la raó que fos, Burgos i Zamora deixessin de ser espanyoles. Ara bé, fins que no hàgim enviat a casa les actuals direccions d’ERC, Junts, la CUP i Aliança Catalana la independència de Catalunya és una cosa del tot impossible fins i tot en el cas que, comptant amb suport i ajuda dels EUA, l’exèrcit marroquí desfilés davant de la Cibeles després d’haver entrat victoriós a Madrid.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)