Ceuta
El balanç de la darrera crisi migratòria de Ceuta ha estat de seixanta-set morts però és gairebé segur que, independentment que es faci pública o no, la vertadera xifra de víctimes mortals arribarà a superar, i de llarg, el centenar;
de totes formes, no podem pas oblidar que de morts, amb un de sol ja n’hi ha massa. Siguin quins siguin els tripijocs del rei Mohammed VI del Marroc amb les autoritats espanyoles i les enteses que, de sotamà, pugui tenir amb Donald Trump i, ja posats, també amb Benjamin Netanyahu, l’enrenou de Ceuta no s’hauria esdevingut si al Marroc no hi hagués una immensa quantitat de gent frisosa d’emigrar a Europa ni que sigui jugant-se la vida passant l’estret de Gibraltar a dalt d’una patera. Com tots sabem i entenem, la gent emigra per fugir de la misèria; ara bé, que el Marroc sigui de debò un país pobre costa bastant de creure més que res perquè el valor en diners de la fortuna personal de Mohammed VI és incalculable; segurament, deu ser un dels homes més rics del món, gairebé al mateix nivell que Elon Musk. Per més que es vulgui amagar, rebre immigrants representa un cost econòmic per a la societat receptora i, a més, en general, la gent dels països musulmans no sembla gaire disposada a acceptar els valors de la civilització europea sobretot quant a llibertat de cultes, igualtat entre homes i dones, respecte envers la dignitat de les persones LGBTIQ+, etc., etc. Aturar el corrent immigratori marroquí només podrem aconseguir-ho si la Unió Europea envia un equip d’homes de negre a Mohammed VI per convèncer-lo, per les bones o per les males, de dedicar a millorar les condicions de vida del Marroc una part substancial de la seva fortuna, aconseguida mitjançant l’abús del seu poder absolut. És això que els catalans i els ciutadans europeus en general hem d’exigir als nostres representants deixant-nos estar de les bestieses i despropòsits de l’extrema dreta i, també, de la falòrnia del “Volem acollir”; jo no vull acollir perquè considero que tothom ha de tenir la possibilitat de viure dignament al seu país d’origen; no és acceptable que la gent pateixi misèria perquè el seu país està sota el domini d’un dèspota que es dedica a robar al seu poble i, per desgràcia, Mohammed VI del Marroc no és pas l’únic que ho fa. Tanmateix, la lluita contra aquests sàtrapes no és pas senzilla perquè, igual com les elits econòmiques, els dirigents polítics europeus viuen dins d’una bombolla social on no es pateixen els costos i efectes de la immigració i per això no en fan cas. En realitat, Mohammed VI viu a França en un luxós palau i deuen ser-ne molts els membres de la jet-set francesa que deuen gaudir de l’honor de ser-hi rebuts. Dissortadament, doncs, encara és actual el llibre Notre ami le roi que el 1990 va publicar el periodista Gilles Perrault (1931-2023) denunciant-hi les bones relacions que distingides personalitats franceses mantenien amb el rei Hassan II del Marroc —el pare i predecessor de Mohammed VI—, un tirà tan desvergonyit com ho és ara el seu fill, al costat del qual Joan Carles de Borbó deu semblar un model d’honestedat i d’honradesa. No és pas veritat, doncs, que tots els marroquins residents a Europa siguin pobres i necessitin l’ajuda dels serveis socials.
A Espanya es parteix de la base que, malgrat la seva situació geogràfica, Ceuta i Melilla són unes ciutats tan espanyoles com Burgos o Santander, i, com sabem, Espanya és tan indivisible com França. Lògicament, la defensa a ultrança de l’espanyolitat d’aquestes dues ciutats nord-africanes és el punt feble de les relacions d’Espanya amb el Marroc. Ara en fa ja unes quantes dècades, Hassan II, que no s’amagava pas de les seves reivindicacions sobre les places espanyoles al Magrib, feia la guitza a Espanya capturant vaixells de pesca de les Canàries sota el pretext que havien entrat il·legalment en aigües jurisdiccionals marroquines; ara si vol fer ballar Espanya damunt d’un punxó, Mohammed VI sap que ho aconseguirà permetent —o fomentant— allaus emigratòries a Ceuta i Melilla. Tal com ja ens ho podem imaginar, si cedís al Marroc la sobirania sobre aquestes dues ciutats, Espanya es trauria un pes de sobre i, sobretot, aconseguiria tenir les mans lliures en els seus tractes amb Rabat, però, és clar, a veure qui gosa anar a dir això als que, ara fa gairebé vint-i-cinc anys, van estar a punt de provocar l’esclat de la III Guerra Mundial per Perejil, un illot despoblat on només hi ha julivert i cabres, o que també, ara aviat en farà deu anys, van dedicar-se a atonyinar gent que només pretenia emetre el seu vot en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Segons diuen, Marine Le Pen i el RN s’han esverat tant amb la crisi de Ceuta que han tret el santcristo gros; potser farien ben fet de recordar als seus amics espanyols, que, per mala sort, en són molts, els temps en què França tenia també tot un seguit de drets històrics sobre Algèria, perquè es tractava d’una regió tan francesa com la Xampanya o Normandia i, per això, el Mediterrani era un mar interior de França igual com el riu Sena passa per dins de París.
Evidentment, l’única manera de no veure’ns esquitxats per tots els romanços i martingales de les relacions entre Espanya i el Marroc, que no entenem ni falta que ens fa perquè no ens hi va res de res, és fer efectiva la República Catalana, però, és clar, els governs de Quim Torra i de Pere Aragonès ho van deixar córrer perquè tenien d’altres prioritats, mentre que Salvador Illa no en vol ni sentir parlar perquè vés que hi diria Sa Majestat el Rei Felip VI; d’altra banda, per aconseguir que la independència esdevingui de nou una opció seriosa digna de prendre’s en consideració hem de començar per enviar a casa les actuals direccions de Junts, ERC i la CUP. I qui se’n vulgui refiar d’Aliança Catalana, ja s’ho trobarà.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)