Fins ací hem arribat
Abans, m’agradava l’estiu perquè, per a mi, era de debò l’època del bon temps; fins i tot tenia la secreta il·lusió d’arribar un dia a poder-me passar els mesos de setembre a març vivint en un país de l’Hemisferi Sud
i així estalviar-me l’enuig de la tardor i l’hivern; evidentment, m’estic referint a l’època en què no hauria entès ningú el concepte de refugi climàtic més que res perquè si les temperatures arribaven a superar els trenta-cinc graus era algun dia per la canícula i prou; en tot cas, si per una cosa calia amoïnar-se era perquè a l’hivern no caigués una gran nevada o no es donés alguna fredorada intensa, coses que, d’altra banda, no eren pas gaire freqüents. Sort, doncs, que tot això del canvi climàtic són romanços i sopars de duro que s’inventen els ecologistes, que, com tots sabem, són una cosa de pollosos que, a més de passar-se tot el dia fent la murga amb les seves bajanades, segur que no es dutxen ni es renten la roba per no contaminar; ni tan sols sóc capaç d’imaginar-me què passaria si el canvi climàtic fos de veritat. Entre els partits d’extrema dreta i els de dreta que intenten conservar l’electorat assumint tesis extremistes, està força difós el negacionisme de la crisi climàtica; ara, doncs, ja només falta que mirin d’aconseguir vots amb procediments per l’estil com podria ser, per exemple, qüestionar els efectes tòxics del tabac. Que els metges diuen que fumar és dolent? Doncs deixem-los estar amb els seves bestieses i fumem tranquils, dos o tres paquets al dia si cal. O també, què és això que no s’ha de beure quan es condueix i d’haver de passar proves d’alcoholèmia? Evidentment, si ara fa uns dies, a l’Assemblea Nacional francesa es va aprovar, amb els vots del RN i de tota la dreta, la reintroducció de l’ús de pesticides neonicoticoides, malgrat els seus demostrats efectes nocius per a la salut humana, ja no hi ha res que sembli impossible.
No es tracta pas només de passar-se tres mesos patint una calor insuportable en una canícula que comença per Sant Joan i s’acaba per la Mercè o Santa Tecla perquè quan acaba una onada de calor intensa, l’endemà s’inicia la següent, sinó que la virulència i l’augment del nombre d’incendis forestals resulta, en gran part, de les elevades temperatures i de les perllongades sequeres. Enguany, li ha tocat el rebre a Catalunya, al País Valencià i a d’altres regions de la Península Ibèrica, com també aquest estiu els que debò han fet el Tour de França no han estat pas els ciclistes sinó els bombers; temps era temps, Bordeus estava en perill a causa de l’avenç de l’exèrcit alemany, mentre que ara ho està arran de la progressió del fum i les flames dels incendis sense control de la Gironde. També afavoreix el desenvolupament dels incendis forestals l’expansió del bosc sobre antics terrenys agrícoles abandonats perquè, tal com ho van veure els que hi treballaven, esllomar-s’hi cada dia no servia pas per guanyar-se la vida. Ara fa cosa de cinquanta o seixanta anys, a les cases de pagès els joves creixien amb el propòsit d’anar-se’n a la ciutat perquè treballant en una fàbrica segur que els aniria molt millor que quedant-se al camp; al capdavall, la immigració espanyola que va donar-se als Països Catalans durant la segona meitat del segle xx era, en realitat, èxode rural. No els en podem fer pas retret perquè, si poguéssim veure’l, el món d’abans ens semblaria, i amb raó, rònec, brut i miserable. Qui estaria disposat ara a viure en una masia sense connexió a la xarxa elèctrica general on per poder disposar d’electricitat calgués engegar un motor de gasoil que només es faria funcionar a partir del vespre quan ja no fos possible veure-s’hi amb la llum del Sol? O a haver de rentar la roba a la bassa perquè disposar d’una màquina rentadora fóra ciència-ficció? Celebrem, doncs, que aquest vell món s’acabés i desitgem que tant de bo no torni mai més, però, d’altra banda, també estem veient com el món creat ara fa unes dècades, vist aleshores com a senyal de progrés i de modernitat, té els seus inconvenients, que ara estem patint, i, segurament, també els seus límits, que potser aviat ens els trobarem. Ha arribat, doncs, el moment replantejar-nos-ho tot de dalt a baix i a la inversa; desenvolupar la intel·ligència artificial, tornar a enviar missions tripulades a la Lluna i projectar l’arribada a Mart està molt bé, sempre i quan, però, no acabem fent nit en un poliesportiu perquè els bombers ens hagin hagut de desallotjar de casa. D’altra banda, no sembla descartable la possibilitat que, d’ací uns anys, arribem a patir una calor de cinquanta graus. Què farem llavors? No ho sé ni ganes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)