Ara que ja en fa noranta anys
Quan jo era petit, és a dir, ara fa ja una colla ben llarga d’anys, a Espanya el 18 de juliol apareixia marcat al calendari com a dia festiu; a mi això no m’afectava gaire perquè, com sabem, l’estiu és l’època de les vacances escolars, tot i que potser caldrà plantejar-se traslladar-les a la tardor com continuïn aquestes infernals i interminables onades de calor.
D’altra banda, en qualsevol poble o ciutat hi havia el carrer 18 de julio, una denominació vigent encara en algunes ciutats espanyoles o també a Calp (Marina Alta). Si em deien que el 18 de juliol era el dia que havia començat la guerra, no ho entenia perquè si una guerra és una cosa dolenta, més lògic seria celebrar el dia que va acabar-se; naturalment, després vaig aprendre que fins 1977 a Espanya manaven els guanyadors de la guerra iniciada el 1936 i que per a ells, l’1 d’abril de 1939, el dia del final de la Guerra, era el Dia de la Victòria. Quina mena de gent, doncs, haurien de ser per dir-se patriotes espanyols però celebrar l’aniversari del començament d’una de les més grans tragèdies de la història d’Espanya.
Per més que vulguin amagar-ho, el 18 de juliol de 1936 té un valor de data fundacional per a l’Espanya d’avui dia. Comencem si no per la qüestió més senzilla de totes: com és que ara Espanya és una monarquia si el 14 d’abril de 1931 va proclamar-se la II República Espanyola? Òbviament, fins al moment del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, les possibilitats dels Borbó de recuperar el tron d’Espanya eren tan nul·les com les dels seus parents francesos de tornar a Versalles. A causa de la brutal persecució que patiren durant la Guerra Civil i els anys posteriors, els únics republicans espanyols que van poder eludir la presó o la mort foren els que s’exiliaren. A la fi del franquisme, van poder tornar, però, com és natural, quaranta anys després, els que encara continuaven vius ja s’havien fet vells; uns quants catedràtics i professors universitaris depurats el 1939 van recuperar les seves places docents però això va tenir un valor merament simbòlic perquè tots ells superaven, i de llarg, l’edat legal de la jubilació. Al moment del “Ja sóc aquí”, Josep Tarradellas tenia setanta-set anys; no costa gaire, doncs, adonar-se que la seva actuació política hauria estat diferent si hagués tingut ocasió de tornar a Catalunya vint o trenta anys abans. En canvi, el Règim de Vichy només va durar quatre anys i el III Reich dotze; en conseqüència foren només un episodi en la història de França i Alemanya; així per exemple, un cop constituïda la República Federal Alemanya va poder ser-ne canceller un antic opositor al nazisme com Konrad Adenauer, igual com en la IV República Francesa van participar-hi molts dels que havien combatut el règim col·laboracionista del mariscal Pétain. Com que Franco no va morir-se fins trenta anys després del suïcidi de Hitler al búnquer de la cancelleria i de l’exhibició per a públic escarni del cadàver de Mussolini, la història d’Espanya s’assembla a la de Rússia perquè després de la guerra civil de 1918-1921, totes aquelles persones que hi havien tingut alguna rellevància política o social abans de la revolució bolxevic de 1917 eren mortes, a la presó o a l’exili i, no costa pas gaire entendre-ho, la immensa majoria dels russos de l’exili no van viure prou com per arribar a veure la dissolució de la Unió Soviètica el 1991. Si hem de ser honestos, però, haurem d’admetre un petit matís; a finals del segle xx, a Rússia manaven els mateixos bolxevics de sempre només que, el 1991, havien abjurat del comunisme i com és obvi, Vladimir Putin no tindria la manera de fer que té si no procedís de les estructures d’un règim totalitari com el soviètic. A Espanya, en canvi, a partir de 1977 va formar-se una classe política integrada per antics opositors al règim però també per ex-dirigents franquistes els quals van imposar un oblit amnèsic de Franco i dels seus crims; també, malgrat que a segons qui no li agradi haver-ho d’admetre, aquest pacte de silenci va veure’s afavorit pel record de la violència criminal practicada durant la Guerra per comunistes i anarquistes en zona republicana; lògicament, processar el franquista Carlos Arias Navarro (1908-1989) pels fets que, durant la Guerra, li van fer guanyar-se, a pols, el sobrenom de “el carnisser de Màlaga” hauria acabat duent, d’una manera inevitable, a passar comptes també amb Santiago Carrillo (1915-2012), secretari general del PCE (1960-1982), per la seva implicació en les matances de Paracuellos del Jarama.
L’1 d’octubre del 2017 va ser una ocasió d’alliberar-se de les restes del franquisme que van sobreviure a la fi del règim però, com sabem, aquesta oportunitat es va deixar perdre.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)