Le Dernier Tango à Manrèse
Dimarts que ve a Manrèse, una ciutat que no és pas la capital de la comarca del Bages ni de la regió de la Catalunya Central sinó que gaudeix del gran honor de ser una sotsprefectura del departament de Montserrat,
la tricolor blava, blanca i vermella hi serà omnipresent a tot el recinte urbà, fins i tot als carrers i places més allunyats de le Boulevard du Maréchal Foch —que si la història hagués anat d’una altra manera potser duria el nom de Rambla de Pere III— on, com sempre, tindran lloc tots els actes oficials on les autoritats busquen el concurs dels citoyens, que, com no pot ser pas altrament, es mostraran la mar de contents i satisfets de participar en la seva Fête nationale on es commemora que després d’haver rebut el gran regal de la liberté egalité et fraternité, França va mostrar al món sencer el camí de la llibertat i del progrés. Quina sort oi que van tenir els catalans que en les negociacions del Tractat dels Pirineus (1659) França es quedés tot Catalunya des del massís de les Corberes fins al riu Sénia. Evidentment, a le Boulevard Foch enmig dels elegits que, abillats amb els seus millors vestits de mudar, lluiran orgullosos i cofois la banda amb els colors hexagonals, destacarà amb el seu elegant i vistós uniforme monsieur le sous-préfet, el màxim representant de la République —una, indivisible i hexagonal— a l’arrondissement de Manrèse; com és lògic, a Villefranche-du-Penedès, l’altra sotsprefectura del departament de Montserrat, l’escena serà si fa o no fa idèntica, igual com a Figuières, al departament del Ter, Cerbère, a Bouches de l’Ebre, a Soulsonne, al Sègre, Prades als Pyrénées-Orientales i a tota ciutat o vila de la Repúblique que sigui seu d’una sotsprefectura, mentre que, cal suposar-ho, els actes de la Fête nationale tindran més volada en capitals de departament com ara Lleida, Barcelona, Puigcerdà, Girona i Perpinyà. Sempre en disputa amb Marsella per ser la primera ciutat del Midi francès i orgullosa de tenir l’únic equip de futbol de la lliga francesa capaç de guanyar-li un partit al Paris Saint-Germain, Barcelona és la capital de la regió d’Occitanie, resultat de la fusió, decidida arran de la reforma territorial del 2014, de les antigues regions, establertes el 1972, de Languedoc-Roussillon, capital Montpeller, Midi Pyrénées, capital Tolosa, i Pyrénées-Méditerranée, capital Barcelona, però, malgrat tot, la gent encara conserva la noció que els departaments de Bouches de l’Ebre, Sègre, Ter, Montserrat i Pyrénées-Orientales formen un territori anomenat la Catalogne o també, com en diuen alguns, le Pays Catalan; ben mirat, no es tracta d’un fet gaire especial, per sota de les regions administratives creades a París encara sobreviuen la Xampanya, Normandia, Alvèrnia, la Picardia, etc.
Arran dels incendis que aquest estiu han afectat —i encara afecten— le Pays Catalan, gairebé a tot arreu han suprimit els focs artificials de les celebracions del 14 juillet; al capdavall als Pyrénées-Orientales va ser a causa del foc de Trevillac que monsieur le préfet va prohibir al públic sortir a veure els ciclistes del Tour en el tram Puycerdan-Les Angles, el darrer a la Catalogne. A França, les decisions sempre les pren el prefecte, el màxim representant de l’Estat al departament, en comptes dels elegits locals, tal com es pot veure a Orà quan, en la ficció d’Albert Camus, s’hi declara l’epidèmia de pesta. Naturalment, més d’un es pot pensar que si els diners que es dediquen a les desfilades militars i a d’altres actes de la Fête nationale es destinessin a millorar les dotacions de bombers i, sobretot, es decidís millorar la gestió dels boscos, certes coses potser no passarien. D’altra banda, l’any passat va resultar força notable el contrast entre les grans despeses del 14 juillet i els problemes de pressupost de l’estat que van acabar duent a la dimissió del primer ministre François Bayrou. I aquest ha estat el tango de Manrèse que, dissortadament, no serà pas el darrer sinó que l’any que ve hi tornarem a ser, com també el dia de l’Armistici tocarà homenatjar la memòria dels valents patriotes manresans, tant els de la ciutat com els de la resta de l’arrondissement, que a l’infern de les trinxeres de la I Guerra Mundial moriren coratjosament lluitant per la République, d’ací que al Boulevard Foch hi hagi el monument als Morts pour la France, que, en realitat, més li escauria dir-se als Morts par la France. I als Pyrénées-Orientales encara n’hi ha d’orgullosos que el mariscal Joffre fos fill de Rivesaltes. L’Últim tango a Manresa és el títol d’una cançó de la Trinca apareguda al seu disc Tots els èxits (1977) on el trio de Canet —Canet de Rosselló, no, Canet de Mar (Maresme)— va fer una paròdia irreverent del film de Marlon Brando, avui dia polèmic i discutible per alguns fets difosos darrerament. Potser un dia m’entretindré a explicar les celebracions oficials i extraoficials del 12 d’octubre, la Fiesta Nacional de España, a Perpinyà, perquè, com tots sabem, la comunitat autònoma espanyola de Catalunya està formada per cinc províncies: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Perpinyà.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)