Una imatge lamentable
Per tot el que representa com a emblema d’un estat basat en el menyspreu i persecució de la llengua catalana —Soyez propes, parlez Français com encara es pot llegir a les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia (Conflent)—
i que, a més, ha relegat la Catalunya Nord a la condició d’apèndix perifèric del desert francès amb totes les conseqüències econòmiques i socials que això comporta, al sud del massís de les Corberes veure-hi la tricolor hexagonal és repugnant. En conseqüència, les imatges de la celebració a Prada de l’aniversari de l’Appel du 18 de juin 1940 són horroroses precisament a causa de l’omnipresència de la bandera hexagonal, símbol de tots els mals que pateix la Catalunya Nord. Si una cosa no hem d’oblidar mai és que l’única vegada que França va recordar-se’n de la Catalunya Nord fou per enviar joves catalans a l’escorxador de les trinxeres el 1914, mentre que per la resta, si a París van bé, ja no cal pas amoïnar-se per res. Evidentment, més revoltant és encara veure com, amb motiu de la celebració de l’Appel du 18 de juin, engiponaren la sinistra tricolor a mainatges com ara els alumnes de l’escola Gustau Violet; espero que els nins de la Bressola no passin mai per una experiència com aquesta. D’altra banda, la nota pintoresca de la caspa franco-francesa ha estat la presència a l’acte del sotsprefecte del departament amb uniforme i tot com no podia ser pas altrament. Prada no és pas, ja hi compto, cap cas especial sinó un exemple més de com s’ha celebrat aquesta efemèride franco-francesa a tot arreu de la Catalunya Nord.
El text que encara es pot veure a la via pública, tal com passa a Prada a la plaça dita precisament de l’Appel du 18 de juin, s’adreça A tous les Français; per tant, els qui no fossin francesos no n’havien de fer res; lògicament, al món hexagonal els no francesos només hi són per fer de comparsa. Les paraules amb què comença l’escrit del general Charles de Gaulle contenen una part de constatació de la realitat —La France a perdu une bataille!— i una altra de fer volar coloms: Mais la France n’a pas perdu la guerre! Si de debò França no havia perdut pas la guerra, què hi feia doncs el govern francès instal·lat a Bordeus després d’haver fugit de París cames ajudeu-me perquè no els agafessin els alemanys sense que haguessin pogut fer-hi res la Marianne, la Mare de Déu de Lourdes ni tampoc Santa Joana d’Arc? Segons el general de Gaulle, Rien n’est perdu, parce que cette guerre est une guerre mondiale; ves qui ho diria perquè el manifest només parla de la desfeta de França sense fer ni la més mínima referència a la destrucció de Polònia pels alemanys ni a l’inici de l’Holocaust jueu; ja ho sabem que per als francesos el món comença i s’acaba a París i, a tot estirar, a la resta de l’Hexàgon. De Gaulle acusava els dirigents francesos de 1940 —el President de la República Albert Lebrun i el mariscal Pétain— d’haver pres la decisió de rendir-se deixant-se endur pel pànic i oblidant l’honor. Quin honor? El d’haver permès a Hitler i Mussolini intervenir a Espanya per anihilar la República i imposar-hi el règim feixista de Franco? Haver reclòs els refugiats republicans espanyols en camps de concentració tractant-los com si fossin els pitjors enemics de França? No haver atacat Alemanya mentre els seus exèrcits estaven envaint Polònia? Haver lliurat Txecoslovàquia a Hitler mitjançant els infames acords de Munic de 1938? Potser si a França s’haguessin pres seriosament la intervenció feixista i nazi a Espanya, el 1940 les coses els haguessin anat d’una altra manera. De Gaulle aixecava la moral dels francesos vaticinant que un dia les forces del món lliure esclafarien l’enemic; sort de les forces del món lliure, principalment les dels EUA que entraren a la guerra el 1941, perquè el 1940 les forces franceses ja havien demostrat els límits de la seva capacitat ofensiva, d’ací que de l’exèrcit francès molts americans en diguin the army of surrender. D’altra banda, per més que a de Gaulle pogués no agradar-li que l’hi recordessin, del món lliure, és a dir, democràtic, també en formaven part les repúbliques d’Espanya i de Txecoslovàquia. El propòsit d’un patriota francès de pedra picada com de Gaulle era que un cop les forces del món lliure haguessin aixafat l’enemic, França fos present a la victòria. Ací se’n va sortir del tot perquè després que el 1944 les tropes americanes i britàniques desembarquessin a Normandia i Provença, de Gaulle va poder tornar triomfant a França; si la guerra l’hagués guanyada Hitler, llavors en el grup dels guanyadors hi hauria hagut el mariscal Pétain o sigui que de totes França havia de guanyar.
Al manifest del general de Gaulle només es crida els francesos a lluitar per la seva pàtria mentre que no s’hi diu pas absolutament res de combatre el feixisme i el nazisme. Segurament, tindria molt més sentit celebrar els aniversaris de la Declaració de Casablanca (24 de gener de 1943) on el president dels EUA Franklin Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill van comprometre’s a continuar la guerra fins aconseguir la rendició incondicional d’Alemanya és a dir, la destrucció del III Reich.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)