L’endemà de festes
Amb el final de la visita del Papa, als principis constitucionals d’aconfessionalitat i laïcitat de l’Estat se’ls han acabat els dies de vacances que els hem donat aquesta setmana.
Ha estat de ben segur una experiència interessant i, sobretot, molt instructiva perquè veient per exemple TV3 convertida en TV Papa hem tingut ocasió de comprovar què passa si es gira l’esquena, ni que sigui momentàniament, a les idees fonamentals de la democràcia; l’experiment, doncs, ha valgut la pena, sobretot per a les generacions que no van tenir ocasió de viure i patir el nacionalcatolicisme del règim franquista. Figues d’un altre paner són, com és obvi, els 2’3 milions d’euros que la Generalitat de Catalunya s’hi ha gastat; quan es tracta de cobrir les despeses de la visita del Papa no hi ha problemes de finançament ni de dotacions pressupostàries que valguin; els calers s’hi aboquen pel broc gros i no se’n parli més. I això que, malgrat ser el Vicari de Crist a la Terra, el Papa no disposa pas de poders taumatúrgics que li permetin solucionar miraculosament el caos de rodalies, la manca d’accés a l’habitatge, els conflictes de la sanitat i de l’educació pública ni tampoc el de la violència de les màfies de narcotraficants que per matar gent pels carrers ni tan sols han respectat els dies de presència papal a Barcelona.
Haver hagut de pidolar l’ús del català als actes pontificis és una cosa del tot natural i lògica; com tots sabem —excepte els que viuen a la figuera, a l’Era d’Aquari o als mons d’en Yupi— si en cadascuna de les comunitats autònomes constituïdes als territoris dels Països Catalans sota administració espanyola el català és una llengua cooficial amb el castellà —i encara gràcies— és perquè en el seu moment la societat va reivindicar-ho però no pas perquè tot d’un plegat a Espanya s’adonessin que feien molt mal fet de tenir el castellà com a única llengua oficial a tot arreu del territori de l’estat. Que en prenguin nota, doncs, els que aspirin a aconseguir l’oficialitat del català a la Catalunya Nord. N’hi havia que tenien molt clar que el Papa no l’esperaven pas però n’hi havia d’altres que sí que l’esperaven però n’han quedat del tot decebuts; em refereixo, naturalment, a les víctimes de capellans pederastes que han vist com en els seus actes públics el Papa parlava de totes les coses divines i humanes imaginables mentre que sobre els abusos a menors comesos per clergues i encoberts per la jerarquia eclesiàstica hi ha passat de puntetes. En els seus viatges oficials, Joan Pau II (1978-2005) no en parlava pas perquè fins que, a finals del segle xx, és a dir, en els darrers anys del seu pontificat, van començar a destapar-se casos de pederàstia en l’Església Catòlica, primer als EUA i, després, a la resta del món, l’Església va tenir prou força per mantenir les víctimes en silenci. Arran de l’explosió contínua de casos de pederàstia dins de l’Església, Benet XVI (2005-2013) va haver d’abdicar mentre que, igual com en el seu moment el papa Francesc (2013-2025), Lleó XIV ja no pot fer l’orni com fins a Joan Pau II ho havien fet tots els pontífexs. Per la resta, el Papa pot resoldre-ho tot amb paraules boniques, bones intencions i discursos moralistes perquè, com que fora del Vaticà no disposa de cap mena de poder real, no es troba mai en la situació d’haver de pensar solucions concretes per a problemes concrets i mirar d’aplicar-les; per posar només un exemple, l’any 2000, Iàssir Arafat i el primer ministre israelià Ehud Barak van discutir els seus acords de pau amb el President dels EUA a Camp David i no pas amb el Papa a Castel Gandolfo. Que el Papa hagués de fer de mitjancer en els conflictes que, durant la dècada de 1960, van enfrontar la Xina amb l’URSS va ser només una idea dels guionistes del film de 1968 Les sandàlies del pescador, protagonitzat per Anthony Quinn (1915-2001) en el paper d’un clergue soviètic elegit papa.
Lògicament, m’agradaria que en la propera visita papal a Catalunya ja tinguéssim la República Catalana. En aquest cas, precisament per mantenir-se fidels als principis bàsics de la democràcia, caldria, sobretot, que les autoritats catalanes separessin clarament els dos vessants de la figura del Papa: d’una banda, cap d’estat de Ciutat del Vaticà i de l’altra, màxim dirigent d’una associació de creients anomenada Església Catòlica. Quan el Papa arribés a Catalunya, a les nostres autoritats no els quedaria més remei que seguir el protocol habitual amb els caps d’estat estrangers; ara bé, no és pas normal que un cap d’estat en visita oficial, tant si es tracta del Príncep de Mònaco com del President dels EUA, faci actes públics dirigits a la societat del país que el rep, més que res perquè no tindria sentit. A què trauria cap, per exemple, que un president dels EUA fes un míting a l’Estadi Lluís Companys de Barcelona si els catalans no votem pas a les eleccions americanes? Per tant, si el Papa volgués oficiar una missa o qualsevol altra mena d’acte litúrgic a Catalunya, llavors ja no estaria actuant com a cap d’estat sinó com a líder religiós i les autoritats d’un estat laic i aconfessional com hauria de ser-ho la República Catalana se n’haurien de mantenir al marge. D’altra banda, si hi hagués catalans víctimes de capellans pederastes, llavors els representants de la República Catalana no haurien de perdre mai de vista que el deure primordial de qualsevol estat és el de protegir i defensar els seus ciutadans.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)