Pyrénées Catalanes
Lluís XIV no va considerar necessari demanar als seus nous súbdits catalans si els estava bé el nom de province du Roussillon que ell i els seus cortesans havien triat per a la part de Catalunya que, segons els acords del Tractat dels Pirineus, havia passat a formar part del seu regne;
com sabem, al Rei Sol només li importava la seva autoritat i l’honor de la nació francesa, tal com va deixar-ho molt clar en el text de l’edicte del 2 d’abril del 1700 on prohibia l’ús del català en documents oficials de la Catalunya Nord. El 1790, a l’Assemblea Nacional franco-francesa que feia bandera d’una revolució que, suposadament, havia de portar la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, no va creure ningú preceptiu demanar als nord-catalans si els semblava adient el nom de Pyrénées Orientales per al departament que s’havia d’instaurar al seu territori; ben mirat, llavors, la qüestió no era pas el nom del departament sinó que les Constitucions de Catalunya van quedar abolides a la Catalunya Nord arran de la creació dels departaments francesos, igual com hi havien quedat a la zona espanyola arran del Decret de Nova Planta. Ara, la consulta als nord-catalans del proper mes de juny sobre el nom del seu departament ha de servir només per presentar una proposta que, a París, el Consell d’Estat i el govern francès estaran en el seu perfecte dret de decidir si els fa el pes o no. França continua sent França i prou romanços; realment, és una mica exagerat afirmar que la Catalunya Nord està cridada a les urnes que escollir el nom oficial del departament perquè si de debò fos així, a París haurien d’acceptar el nom que decidissin els catalans encara que fos Catalogne Nord, Pays Catalan o, fins i tot, Catalunya.
Ignoro del tot si és possible saber com va ser que el 1790 l’Assemblea Nacional es decidís pel nom Pyrénées Orientales en comptes del de Pyrénées Méditerranée; com és obvi, per tal d’esborrar la identitat del territori, tant hexagonal era l’un com l’altre i, lògicament, igual es pot dir que Perpinyà és a l’extrem oriental dels Pirineus com al lloc on aquesta serralada muntanyosa es troba amb la Mediterrània. De ben segur, cal relacionar-ho amb la inexistència aleshores d’una indústria turística de sol i platja com la que la que, durant la segona meitat del segle xx, ha desfigurat la Costa Vermella deixant-la més destrossada encara que la Costa Brava, que ja és dir. Certament, passar de Pyrénées Orientales a Pyrénées Méditerranée seria com si en Joan Merda decidís canviar-se el nom i dir-se d’ara en endavant Josep Merda. Si els noms dels departaments van crear-se per esborrar les identitats dels territoris i regions encabits dins del nou estat francès sortit de la Revolució, que un departament —el que sigui— vulgui un nom que en reflecteixi la cultura i la història pròpia és una contradicció; per això no veig gens clar que a París puguin trobar acceptable la denominació Pyrénées Catalanes; evidentment, tal com ens ho assenyala el sentit comú, de noms com ara Catalogne Nord o Pays Catalan, millor ni tan sols parlar-ne no fos cas que la Marianne s’empipés i incorreguéssim en la seva ira divina. Com és natural, si volem que París deixi de tenir la decisió última sobre les qüestions de la Catalunya Nord ens resulta imprescindible una República Catalana que tingui com a límit septentrional el massís de les Corberes, és a dir, que Vingrau i Talteüll tornin a ser pobles fronterers. De totes formes, però, ja m’agradaria que el departament 66 amb capital a Perpinyà i sotsprefectures a Prada i Ceret passés a dir-se oficialment Pyrénées Catalanes, més que res perquè això crearia una dificultat als que al Principat afirmen que Catalunya s’acaba a Portbou, a la Jonquera i a Puigcerdà perquè això de la Catalunya Nord és una entelèquia. Ara bé, afirmar que la implantació d’aquest nom sigui un element necessari i imprescindible per “sostenir la supervivència de la catalanitat” em sembla que és treure una mica les coses de lloc. Que esplendorosa que seria la catalanitat si al departament dels Pyrénées Orientales l’ús del català s’hi hagués mantingut tan viu com s’hi va mantenir fins al trist moment en què es va generalitzar el mal costum de parlar als fills en francès; llavors, sí que tant hi faria que el departament es digués Pyrénées Orientales, Pyrénées Méditerranée o, ja posats, Tech-et-Têt o le Canigou. La catalanitat passa necessàriament pel català perquè una catalanitat sense català és una catalanitat castrada per més que això no semblin entendre-ho els que llueixen samarretes amb expressions del tot incongruents com ara Fiers d’être Catalans o Perpignan la Catalane.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)