Aliança Catalana
Com que de cara a les properes eleccions municipals es veuen forts, Aliança Catalana (AC) està mirant de presentar candidatures a tot arreu.
Molt bé, només que el candidat de l’extrema dreta independentista a alcalde de Tortosa serà Eduard Rel Cartoixa, antic vice-primer secretari del PSC a la capital del Baix Ebre, a qui en les eleccions municipals del 2011, quan va ocupar el setè lloc en la llista socialista, el PSC presentava com un dirigent jove procedent del moviment veïnal i del tot allunyat de l’independentisme; sigui com sigui, passar del PSC a AC és una evolució força peculiar. Ja ho sé que sempre pot haver-hi conversions paulines, però també pot ser que Rel hagi arribat a AC simplement perquè dins de les estructures del PSC hagi caigut en desgràcia i AC hagi estat l’únic partit que li hagi volgut donar feina. D’altra banda, Sílvia Orriols mateixa admet sense cap problema que alguns dels seus candidats a les municipals no seran pas “explícitament nacionalistes catalans”. Què passa ací doncs? Que AC no té cap mena d’ideologia ni de programa polític i és, doncs, una mena d’associació d’aspirants a càrrec públic? O bé que a Orriols tant li fa que la gent que entri al seu partit en faci seu l’ideari? Aquelles persones que a Tortosa en les properes eleccions municipals votin Rel, què estaran votant exactament? Algú que tant se li’n dóna el PSC com AC? I si durant la legislatura, partís peres amb Orriols, què faria llavors Rel, mirar d’entrar a Vox, als Comuns o a la CUP, potser? D’algú amb la trajectòria política d’Eduard Rel, se’n pot esperar qualsevol cosa. Tanmateix, hi ha una qüestió molt més important encara. Si una cosa vam aprendre del procés independentista és que l’assoliment de la República Catalana passa necessàriament per un enfrontament polític amb Espanya en què els dirigents polítics correran el risc d’acabar a la presó o a l’exili i els militants de base hauran de sortir al carrer a entomar cops de porra i bales de goma de la policia; per tant, qui ens vingui amb el romanço de la revolució dels somriures ja el podem ben engegar a passeig perquè o bé és un ximple o bé pretén enredar-nos. Llavors, quan arribés l’hora de la veritat, és a dir, quan es tractés de defensar una DUI contra la repressió espanyola, què faria Eduard Rel? És a dir, en una reunió de la directiva d’AC, què proposaria, lluitar per la República Catalana o bé tornar a la cleda autonòmica tal com es va fer el 2017? I ara imaginem-nos que aleshores Rel fos l’alcalde de Tortosa o, pitjor encara, un conseller de la Generalitat; en aquest darrer cas, amb què ens trobaríem, amb un segon Santi Vila, potser? Evidentment, vistes les recents declaracions de Sílvia Orriols sobre el compromís nacionalista dels seus candidats a les municipals, cal témer que dins d’AC Rel sigui no pas una excepció sinó la norma. De debò, doncs, que, tal com ens ho pretén fer creure Sílvia Orriols, AC pot representar de debò una autèntica alternativa independentista al neoautonomisme d’ERC, Junts i la CUP?
D’altra banda, tal com Jordi Aragonès, un dels dirigents d’AC, ho preveu, després d’haver trencat amb Espanya, ens trobarem en una situació d’independència de fet però no pas de dret perquè la comunitat internacional no reconeixerà la República Catalana. Per enfrontar-nos a aquest problema, ens proposa el model de Rhodèsia, un territori africà que el 1965 es va proclamar independent de l’Imperi Britànic, però va haver de viure com un estat pària perquè no el reconeixia ningú. En realitat, però, com tothom sap, si Rhodèsia va ser rebutjada per la comunitat internacional, sobretot pels seus veïns africans, era perquè s’hi havia instaurat un règim de discriminació racial de la població africana en favor de l’oligarquia colonial europea, tallat pel mateix patró que l’apartheid de Sud-àfrica, on el 1961, els blancs també havien impulsat la creació d’una república sud-africana independent per així poder mantenir els seus privilegis. Potser a AC no representa cap problema prendre com a referent un règim racista, però és clar, als qui tenim com a models polítics la revolució americana de 1776, la República de Txecoslovàquia que el 1918 va proclamar Tomáš Masaryk o la Irlanda d’Éamonn de Valera i, a més, ens considerem continuadors de la República Catalana que Francesc Macià va intentar proclamar el 1926 a Prats de Molló i de la Constitució de l’Havana, Rhodèsia no ens acaba de fer el pes. Ben mirat, però, encara sort que Jordi Aragonès no hagi posat com a model l’Estat Independent de Croàcia que el 1941, durant la II Guerra Mundial, van proclamar els ústaixa, un règim feixista tan sanguinari i genocida com el III Reich o l’Espanya de Franco. A més, Rhodèsia va acabar sent un fracàs perquè per resoldre el problema de la insurgència guerrillera de la població africana, agreujat per l’aïllament internacional, el 1979 va haver d’acceptar tornar a ser colònia britànica, és a dir, anul·lar la independència de 1965, i de les negociacions polítiques que van seguir amb els dirigents polítics dels moviments de la població africana va sorgir l’actual Zimbabwe. De totes formes, si es tracta de buscar referents en territoris amb un estatus polític dubtós, el millor deu ser Taiwan, una potència econòmica malgrat que la comunitat internacional no reconeix l’estat que hi ha constituït —la República de la Xina— i les amenaces de Pequín d’annexionar-lo per la força a la República Popular Xinesa, l’únic estat xinès reconegut internacionalment; a més, mentre que la Xina —la República Popular— és un estat dictatorial totalitari, Taiwan és un país democràtic.
Finalment, no podem pas deixar de banda que alguns dirigents d’AC afirmen, així de tranquils, que si visquessin a França votarien al Rassemblement national; per tant, no tenen ni idea de com van les coses a Perpinyà amb Louis Aliot.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)