El Correllengua
No m’agrada gens el Correllengua. No és pas que em sembli malament sortir al carrer a defensar el català sinó que, com resulta obvi i de sentit comú, si a tot arreu dels Països Catalans el català fos una llengua plenament normalitzada, llavors no se li acudiria a ningú fer un acte d’aquesta mena.
Reivindicar que a Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent parlem en català? Quina bestiesa! Que no es veu potser? Que algú es pensa que enraonem en japonès? I, a més, què té d’especial parlar en català? Oi que no s’imagina ningú a Dinamarca gent sortint al carrer per reivindicar que la seva llengua és el danès? A més, també passaria que el català no caldria pas defensar-lo perquè no se li acudiria a ningú atacar-lo. Naturalment, quan surto d’aquest món ideal i em situo en la realitat en què, tant si ens agrada com si no, ens toca viure, comprenc la necessitat que hi ha —i que continuarà havent-hi durant, com a mínim, uns quants decennis— de fer el Correllengua i d’altres coses per aquest estil, sobretot en els temps que corren i en la situació en què ens trobem. Sense anar més lluny, el govern autonòmic de l’Aragó, format pel PP i Vox, s’ha decidit a erradicar el català de la Franja de Ponent, continuant així l’acció iniciada pel franquisme. Per als qui encara no n’estiguin al corrent, Jean-Marie Le Pen va fundar el Front National amb nostàlgics del règim de Vichy mentre que el PP es va constituir amb ex-ministres de Franco; d’altra banda, Vox s’assembla molt més a la Reconquête d’Éric Zemmour que no pas al Rassemblement national (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella; una altra cosa és que a Louis Aliot l’actitud de rebuig frontal al català li vingui inspirada no tant per la direcció del RN sinó pels seus amics de Vox, amb els quals, com no s’està pas de demostrar-ho, manté una relació força fluïda.
El Correllengua va sortir diumenge passat de Prada on, com sabem —o si més no hauríem de saber— hi ha la tomba de Pompeu Fabra que no és pas que decidís anar a viure els seus darrers anys al Conflent sinó que s’hi va haver de refugiar arran de l’odi visceral que li tenien els franquistes i del rebuig de Fabra a un totalitarisme feixista imposat per la força de les armes. Antonio Machado era republicà i d’esquerres però va oposar-se a la concessió de l’autonomia a Catalunya perquè hi veia un atac separatista a la unitat d’Espanya; no tindria sentit, doncs, fer sortir el Correllengua des de la seva tomba a Cotlliure; professor de francès com ho era, igual per a ell hauria estat una satisfacció saber que les seves restes acabarien descansant en la part de Catalunya on la llengua que s’ha imposat en detriment del català ha estat precisament el francès. Pompeu Fabra està enterrat a Prada des que hi va morir el 1948 però la transformació de la capital del Conflent en un referent de la catalanitat deixant enrere la seva condició de vila del tot afrancesada dins de la comarca més hexagonal de la Catalunya Nord hem d’agrair-la a la celebració a Prada des de 1968 de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) i també a la tasca que ara duu a terme el Casal del Conflent, engegat per persones vinculades a l’UCE. Naturalment, si Fabra sortís un moment i fes una volta per Prada segur que li agafarien ganes de tornar-se’n de seguida al cementiri i ja ens podem figurar per què, igual com també li passaria si fes un trajecte en transport públic des de Badalona a Barcelona, tal com ho feia cada dia per anar des de casa seva al seu lloc de treball a l’Institut d’Estudis Catalans.
Certament, el Correllengua va estretament unit a la campanya “Mantinc el català” només que no surt ningú a explicar-nos com ens ho podem fer per mantenir el català si ens trobem en un entorn hostil, és a dir, en un lloc on no parlar en castellà —o en francès— pot ser vist, en el més benèvol dels casos, com una extravagància o una mania rara. Com és natural, les mesures que pugui adoptar la Generalitat de Catalunya —si és que de debò n’adopta cap— no poden passar de ser pedaços per anar tirant perquè, tal com espero i desitjo que ho tinguessin clar tots els participants en el Correllengua, la República Catalana és un requisit indispensable per arribar a poder mantenir el català arreu de Catalunya sense problemes ni dificultats. Sobre el futur del català, no sóc pas ni pessimista ni optimista; mentre no tinguem la independència, ens haurem de conformar a lluitar per no retrocedir mirant sempre d’evitar que, tal com va passar a la Catalunya Nord ara fa entre seixanta i setanta anys, es trenqui la transmissió generacional de la llengua, mentre que l’endemà de la independència es podrà començar de debò el llarg camí per a la normalització plena i veritable del català.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)