Cimera progressista a Barcelona
A Madrid, tant a l’Ajuntament com al govern autonòmic, el PP disposa de majoria absoluta; a més, Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, destaca com l’autèntica cap de l’oposició al govern espanyol del PSOE
i també com la versió espanyola de Marine Le Pen; d’altra banda, a la capital d’Espanya gaudeixen de força capacitat de convocatòria tant la dreta extrema com l’extrema dreta espanyoles; per tant, allò que Madrid havia de ser la tomba del feixisme és una cosa de fa molt però molt de temps, tant que sembla que n’hagin passat no ja segles o mil·lennis sinó eons. Partint d’aquest panorama, doncs, és força lògic i comprensible que, per organitzar la seva cimera internacional de dirigents polítics progressistes, el president del govern espanyol Pedro Sánchez (PSOE) s’hagi hagut de desplaçar sis-cent vint-i-set quilòmetres fins arribar a Barcelona on tant l’Ajuntament com la Generalitat estan en mans del PSC, és a dir, del PSOE. Evidentment, si el 2017 les coses haguessin anat d’una altra manera, un polític espanyol només podria anar a Barcelona si l’hi convidessin les autoritats de la República Catalana. D’altra banda, anar a parlar de democràcia, llibertat i progressisme en una ciutat on la policia va sortir a estomacar gent que no pretenia fer res més que votar en un referèndum només pot ser capaç de fer-ho un cínic rematat.
La derrota electoral de Viktor Orbán, que semblava destinat a eternitzar-se en el càrrec de primer ministre d’Hongria igual com si fos un batlle de la Catalunya Nord, sembla indicar que, tal com passava ara fa cinquanta anys a Espanya, Grècia i Portugal, la faixa està de rebaixa, però a part que l’esdeveniment ja deuria estar preparat des de fa temps, no sembla pas il·lusori creure que Jordan Bardella pugui fer un bon resultat en la cursa cap a l’Elisi; per tant, continua l’auge de l’extrema dreta i, doncs, els representants oficials de l’esquerra de tot arreu del món han considerat necessari reunir-se per donar-hi una resposta. Com tots sabem, que, malgrat ser president de la Generalitat de Catalunya, a Salvador Illa, també present entre els reunits a Barcelona, no li importi en absolut la reelecció de Louis Aliot al capdavant del consistori de Perpinyà no canvia gens les coses.
Bastants analistes situen l’inici de la crisi de l’esquerra en la caiguda del Mur de Berlín; en teoria, però, si l’esquerra està per la democràcia, la llibertat i l’emancipació social, l’esfondrament dels règims totalitaris de l’Europa de l’Est hauria hagut d’afavorir-la. Ara bé, a la pràctica, els sistemes dictatorials, oligàrquics i repressius de l’Alemanya Oriental, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària i Romania es denominaven comunistes d’ací que es presentessin com la materialització de l’ideal marxista de societat socialista en què, segons el discurs ideològic, la classe dominant era el proletariat que després d’haver enderrocat la burgesia i haver-la desposseïda dels seus privilegis havia pres el poder per instaurar el “socialisme real” mitjançant un sistema de “democràcia popular”; que aquest darrer terme constitueix un pleonasme absurd ja va assenyalar-ho en el seu moment Vaclav Havel. Denunciar aquesta impostura, és a dir, assenyalar que, amb la seva actuació pràctica, els règims comunistes escarnien tots i cadascun dels ideals del socialisme, hauria estat la cosa més senzilla del món, però, en els ambients d’esquerres el sol fet d’assenyalar que el Mur de Berlín l’havien construït els governants comunistes alemanys per evitar que la gent es passés al sector occidental capitalista feia “fatxa”. Després de 1989, quan, per fi, ja va quedar clar que proposar seriosament, com fins aleshores s’havia fet, el comunisme com a alternativa al capitalisme era fer el ridícul, llavors l’esquerra va abandonar la defensa de la classe obrera i va descobrir nous camps com ara l’ecologisme i les identitats sexuals. Compte, defensar el medi ambient i els drets de les persones LGBTQIA+ no sols és lícit sinó que cal fer-ho, però, és clar, d’ençà de la caiguda del Mur de Berlín, l’esquerra ha passat de les subtileses de la filosofia marxista, amb el materialisme dialèctic i el materialisme històric i tot un seguit de qüestions igual de complexes i d’incomprensibles per al gran públic, a una qüestió per igual d’abstrusa i alambinada com ho és la de les identitats de gènere, en què realment sembla que s’estigui parlant del sexe dels àngels. D’altra banda, Pedro Sánchez, l’amfitrió de la trobada a Barcelona, pertany al PSOE, un partit en origen marxista però que, a partir de l’arribada al govern de Felipe González (1982) va abandonar tots els ideals i valors d’esquerres que havia pogut tenir, més o menys igual com va fer-ho François Mitterrand, després que, el 1984, va haver de prescindir del primer ministre Pierre Mauroy; naturalment, el PSF, també procedia del marxisme, però quan Mitterrand va ser ministre de l’interior, a Algèria van ser-ne molts els que van haver de patir en carn pròpia la molt personal interpretació que Mitterrand feia del socialisme i del marxisme. I què hem de dir dels llatinoamericans que han participat en la cimera? Doncs que a l’Amèrica Llatina, ser d’esquerres significa ser castrista i ser de dretes admirar Pinochet. Certament, Javier Milei és un boig i si l’Argentina disposés d’un poder militar comparable al dels EUA seria tan perillós com Donald Trump, però els partits “raonables” i “assenyats” van deixar l’Argentina amb una inflació anual del 300% i el 2001 hi havia hagut la crisi econòmica del “corralito”.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)