Guillem Agulló
El 25 d’abril de 1707 els exèrcits de Felip V van guanyar la batalla d’Almansa, el 30 de març de 1939 les tropes franquistes van entrar a València i l’11 d’abril de 1993 un grup d’extrema dreta va assassinar a Montanejos (Alt Millars) el jove valencianista —era militant de Maulets— i antifeixista Guillem Agulló.
Evidentment entre aquests tres fets no hi ha una relació directa de causa a efecte, però, és clar, sense la monarquia espanyola unitària i absolutista que els borbònics crearen després d’haver liquidat por justo derecho de conquista el Regne de València i la Corona d’Aragó, on el poder de la monarquia sempre l’havien limitat les lleis dels regnes, amb molta probabilitat al segle xx no hauria existit el franquisme i si després del franquisme no hagués vingut la gens modèlica transició a la democràcia la reacció a un fet criminal com l’assassinat de Guillem Agulló n’hauria estat una altra. Per començar, si, en un film de l’inspector Clouseau —el protagonista de la sèrie la Pantera Rosa, interpretat per Peter Sellers (1925-1980)— o de Torrente, veus com després que algú sigui apunyalat al carrer la policia deté els amics de la víctima però deixa escapar els agressors t’hi cargoles de riure, però a la vida real una actuació policial com aquesta més aviat resulta repugnant, sobretot perquè els companys de Guillem Agulló detinguts per la Guàrdia Civil a Montanejos en el moment del crim eren tots ells menors d’edat i durant les hores que els van tenir retinguts —no sabem pas per què ni sota quina acusació— no es va preocupar ningú de proporcionar-los aigua ni menjar. Al judici per l’assassinat de Guillem Agulló, que va començar a celebrar-se el 16 d’octubre de 1995 a Castelló de la Plana, es va viure, o més aviat patir, la segona part dels fets; la sentència va absoldre quatre dels cinc acusats mentre que el cinquè acusat, el conegut ultradretà Pedro Cuevas, no va haver-hi manera de poder absoldre’l perquè en lliurar-se a la policia havia confessat els fets; això sí, la condemna va ser no pas per assassinat sinó només per homicidi, és a dir, no es va considerar que hagués apunyalat Guillem Agulló al pit amb intenció de matar-lo ni tampoc aprofitant una situació d’indefensió; li van caure catorze anys de presó però com que al centre penitenciari deuria ser un reclús modèlic, al cap de només quatre anys el van deixar en llibertat; com resulta obvi, en el judici per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 només es va processar aquells que no quedava més remei que encausar-los. Els assassins havien atacat Guillem Agulló perquè a la jaqueta hi duia símbols antifeixistes i, a més, es van presentar com a nazis i en fugir van cridar Viva Franco i van cantar el Cara al Sol, però el senyor jutge no hi va veure cap mena d’intencionalitat política i ho va deixar en una baralla entre joves; caldrà veure quina jurisprudència es crearà a partir d’aquest veredicte. El defensor dels acusats fou l’advocat José Miguel Morató Enguídanos, alcalde de Manises (1970-1975) —en temps del franquisme, doncs—, que si va deixar de militar a Falange deuria ser només perquè el 1977 FET y de las JONS va ser dissolta; al cap de poc, però, va saber trobar un nou referent a Fuerza Nueva, el partit ultra dels temps de la transició format per nostàlgics del franquisme; que l’estratègia de la defensa girés al voltant de criminalitzar les víctimes i de blanquejar els acusats no hauria tingut gaire importància si el judici s’hagués fet amb sentit comú i, sobretot, si Las Provincias, aleshores encara sota la direcció de María Consuelo Reyna, no s’hagués dedicat a fer de portaveu de Morató, sense parar mai atenció als arguments dels advocats de l’acusació particular.
Guillem Agulló no és pas res més que una de les víctimes —esperem i desitgem que la darrera— de la violència feixista que s’ha patit al País Valencià des dels inicis de la transició democràtica. El 1977, el jove alacantí Miquel Grau i Gómez va sortir a enganxar cartells de la convocatòria de la Diada del País Valencià i algú va assassinar-lo llençant-li un maó al cap. Manuel Sanchís Guarner (1911-1981) va ser víctima de dos atemptats amb bomba el 1978 i 1979 i, segurament perquè no sigui dit que la Diada de Catalunya no té cap mena de repercussió al País Valencià, l’11 de setembre de 1981 van posar una bomba a casa de Joan Fuster (1922-1992); ara per ara, no s’ha detingut ningú per la seva possible relació amb aquests fets. I com ha afrontat Pedro Cuevas la seva reinserció social després d’haver sortit de la presó? El 2007 va concórrer a les eleccions municipals de Xiva (Foia de Bunyol) dins de les llistes d’Alianza Nacional, un partit ultradretà que no li va semblar a ningú que s’hagués d’il·legalitzar en aplicació de la Llei de Partits del 2002, l’instrument jurídic creat per il·legalitzar Herri Batasuna (HB); així doncs, un assassí convicte i confés com Cuevas podia participar en unes eleccions tranquil·lament mentre que a algú sense antecedents penals el podien vetar en una llista electoral només per haver estat de HB.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)