Des del rei Lluís XIV fins a Macron:
la mateixa ofensiva, el mateix menyspreu.
Fa 326 anys, el 2 d’abril del 1700, el rei absolutista Lluís XIV publicava un edicte que prohibia l’ús oficial de la llengua catalana. Aquell edicte imposava el francès com a única llengua considerada realment necessària. Evidentment, els habitants dels antics Comtats no van abandonar la llengua d’un dia per l’altre: durant més de dos segles i mig, el català va continuar predominant en l’ús social quotidià de la major part dels nord-catalans.
Tothom coincideix que el punt d’inflexió va arribar amb la Segona Guerra Mundial. Durant aquests anys, els atacs contra les llengües de cada nació dominada —anomenades per França patois i, més tard, «llengües regionals»— es van anar succeint.
El juny del 1794, el clergue i diputat Abbé Grégoire va presentar a l’Assemblea francesa un informe sobre la necessitat d’eliminar el que ell anomenava patois i universalitzar la llengua francesa:
«Es pot uniformitzar el llenguatge d'una gran nació... Aquesta empresa, que no fou plenament executada en cap poble, és digna del poble francès, que centralitza totes les branques de l'organització social i que ha de tenir el zel de consagrar com més aviat millor, en una República una i indivisible, l'ús únic i invariable de la llengua de la llibertat.»
El 1881/1882, les lleis de Jules Ferry van tenir, sens dubte, conseqüències positives, ja que impulsaven una escola obligatòria, gratuïta i laica. Però, en imposar el francès com a única llengua d’ensenyament, van donar una nova estocada a les llengües sotmeses al control de l’Estat.
França s’hauria pogut aturar, ja que a partir de la segona meitat del segle XX la transmissió natural —de pares a fills— havia caigut en picat. Però no ho va fer.
El 1994, la llei Toubon va inscriure a l’article 2 de la Constitució francesa que «La llengua de la República és el francès». Aquest afegit va fer reaccionar els defensors de les llengües ja minoritzades, però no va canviar res: amb l’argument de lluitar contra els anglicismes cada vegada més presents, França va mantenir la seva voluntat d’eliminar allò que encara considera llengües de segona categoria.
I al segle XXI? Els atacs institucionals continuen. Aquesta setmana hem sabut que la Universitat de Perpinyà té la intenció de suprimir el màster de català, que l’escola immersiva Arrels Vernet podria perdre un mestre, i que el nou consell municipal de Perpinyà ha eliminat tota referència a la catalanitat.
França es proclama «Pays des Droits de l’Homme», parla de respecte a les minories i de valors republicans, però quan es tracta dels drets lingüístics dels seus propis ciutadans, la retòrica s’esvaeix i queda al descobert una realitat tossuda: la uniformitat per damunt de la diversitat, la imposició per damunt del respecte.
Hervé Pi
Comentaris (0)