La Casa Amèrica de Catalunya
La beca de 80.000 euros que Jaume Collboni pensa concedir a autors llatinoamericans que escriguin una obra sobre Barcelona després d’haver-hi fet una estada de tres mesos compta amb la col·laboració de la Casa Amèrica de Catalunya.
Segons ho explica a la seva web, aquesta entitat amb seu a Barcelona té com a fi refermar “els vincles que uneixen Llatinoamèrica i Catalunya” i “entén la cultura com a lligam i com a eina per conèixer i apropar les realitats dels distints pobles de banda i banda de l’Atlàntic”. No em sembla pas malament, només que fent una ràpida ullada per la seva pàgina d’internet m’ha semblat veure-hi bastants dels elements que, en la meva opinió, distorsionen les relacions de Catalunya amb Amèrica. Per començar, si es diu Casa Amèrica, com és que se circumscriu exclusivament a l’Amèrica Llatina? Que potser a Catalunya no li podria interessar relacionar-se també amb països americans com ara els EUA i el Canadà? Si a Barcelona algú s’adrecés a la Casa Amèrica per informar-se sobre el conflicte nacional entre el Quebec i el Canadà —un fet que, òbviament, es dóna a Amèrica—, n’hi sabrien donar raó o bé considerarien que aquest tema no és competència seva? Naturalment, algú pot dir-me que tal com estan ara les coses, millor no acostar-se gaire als EUA; molt bé, només que, com pot veure-ho qualsevol persona que segueixi l’autoritat americana i mundial, Donald Trump està tan sonat com el seu homòleg argentí Javier Milei. En principi, incloure l’Amèrica anglosaxona dins de l’àmbit d’actuació de la Casa Amèrica no hauria de significar cap problema, però si, per la raó que fos, això resultés impossible, llavors caldria crear una entitat independent de la Casa Amèrica dedicada a fomentar els vincles i lligams de Catalunya amb els EUA i el Canadà. En segon lloc, que aquesta entitat es proposi de debò establir vincles entre Catalunya i l’Amèrica Llatina no és pas del tot cert, sinó que s’ajustaria bastant més a la realitat dir que la Casa Amèrica es preocupa només dels països de l’antiga Amèrica espanyola, és a dir, dels que avui dia tenen com a llengua nacional el castellà, d’ací el poc pes del Brasil en l’activitat de la Casa Amèrica. El Brasil és el país més gran de l’Amèrica del Sud però la seva llengua nacional no és pas el castellà sinó el portuguès i, per això, tal com deuen considerar-ho a la Casa Amèrica, a Catalunya no ens ha d’interessar tant com l’Argentina, Xile, l’Uruguai, el Perú, etc. Ja m’imagino que als responsables de la Casa Amèrica no se’ls deu haver acudit mai muntar una acadèmia de portuguès. Per cert, en aquesta entitat saben res de Jamaica o potser al Carib només els interessen les antigues colònies espanyoles de Cuba, Puerto Rico i República Dominicana? Ben mirat, com que una part de Catalunya està sotmesa a la francofonia, potser fóra interessant que la Casa Amèrica es preocupés de mantenir contactes amb Haití, la Guaiana Francesa, Guadeloupe o la Martinica. D’altra banda, a molts catalans ens podria fer gràcia conèixer Montserrat, però és clar, aquesta illa del Carib és un territori britànic d’ultramar i, per això, la llengua oficial hi és l’anglès. Com sabem, entre els anys 2003 i 2008, l’entrenador del Barça va ser Frank Rijkaard, nascut a Amsterdam però fill d’un immigrant de Surinam, un país de l’Amèrica del Sud on la llengua oficial és el neerlandès perquè, en el seu moment, va formar part de les Antilles holandeses; no podem pas dir, doncs, que no hi hagi cap vincle entre Catalunya i Surinam. Barcelona va ser la capital del boom literari llatinoamericà; potser en aquella època no deuria haver-hi cap escriptor jamaicà o brasiler a l’alçada del mexicà Carlos Fuentes (1928-2012), del colombià Gabriel Garcia Márquez (1927-2014), del peruà —o espanyol— Mario Vargas Llosa (1936-2025) o de l’argentí Julio Cortázar (1914-1984) o potser a l’agent literària barcelonina Carmen Balcells (1930-2015), una de les impulsores del boom, només li interessava representar escriptors en castellà, d’ací també la seva nul·la col·laboració a la literatura catalana, que li deuria resultar tan aliena com la de qualsevol altre país on no es parlés en castellà.
Collboni afirma que l’objectiu de la seva beca és “enfortir el vincle històric, cultural i lingüístic entre la ciutat i els autors llatinoamericans i del Carib”, però naturalment, sempre podem preguntar-nos si s’hi poden acollir escriptors del Brasil, Jamaica, Trinidad i Tobago, Belize o també un que escrigués en guaraní, una de les llengües oficials del Paraguai, un país que, com sabem, també pertany a l’Amèrica Llatina. A part d’això, és capaç algú d’imaginar-se què hauria pogut passar si Collboni hagués anunciat que per “enfortir el vincle històric, cultural i lingüístic entre Barcelona i els autors dels altres territoris dels Països Catalans”, l’Ajuntament atorgava una beca de 80.000 euros a autors del País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord, Andorra i la Franja de Ponent que després de passar-se tres mesos residint-hi escriguessin una obra —de ficció o de no ficció— sobre Barcelona? Segur que els que ara celebren la iniciativa de Collboni estarien demanant al govern espanyol que enviés els tancs a Barcelona.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)