Cinquanta anys
És força probable, gairebé segur, que Franco no morís pas a primeres hores de la matinada del 20 de novembre de 1975 sinó durant el vespre del dia anterior.
Entre els molts acudits que la gent explicava sobre l’agonia del dictador, n’hi havia un que en vaticinava la mort el 19 de novembre perquè si sumem 18/07/36 —la data del dia que va començar la Guerra Civil espanyola— i 01/04/39, la data del dia que, després d’haver entrat a Madrid, Franco va proclamar la fi de la Guerra, el resultat és 19/11/75. Igual va ser per evitar fer bo aquest auguri que la mort de Franco no es va anunciar fins al dia 20, data que, d’altra banda, coincidia amb l’aniversari de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera a la presó d’Alacant el 1936 per les autoritats espanyoles arran de la seva implicació en les conspiracions dels colpistes del 18 de juliol. De totes formes, com que la mort de Franco va ser un cas d’agonia prolongada artificialment, també s’haurien pogut esperar a les 00:05 hores del dia 20 per desconnectar la màquina; o potser quan, al vespre del dia 19, ja havien desendollat tots els aparells que mantenien el tirà entubat, després algú els va posar al corrent de la profecia de l’acudit. Segons ho explicava un dels meus companys de classe —aleshores jo tenia deu anys—, el seu germà, més gran que nosaltres, creia tant en aquest acudit que el dia 19 li van dir que l’endemà hi hauria un examen i ni tan sols va agafar els llibres.
Enguany, per commemorar el mig segle de l’efemèride de 1975, el diari madrileny La Razón va entrevistar Francis Franco Martínez-Bordiu, un dels néts del Caudillo de España por la Gracia de Dios, i ves quina gràcia també. Segons ho hem pogut saber, doncs, el nét del dèspota considera el Valle de los Caídos un monument a la reconciliació nacional, es queixa que l’actual govern espanyol pretén esborrar la memòria de Franco per decret i també acusa la nova esquerra socialista de voler dividir la societat provocant-hi l’enfrontament de bàndols; certament, el seu avi això no ho feia perquè tots els que eren de l’altre bàndol acabaven afusellats, a la presó o, en el millor dels casos, a l’exili. Òbviament, el problema no ve pas de les opinions de Francis Franco, per més repugnants i execrables que siguin, sinó que els responsables de La Razón consideressin publicables aquestes declaracions proferides gràcies a la necessària complicitat d’un entrevistador llagoter i servil que, tal com ja ens ho podem imaginar, no li va fer cap pregunta sobre la repressió de la dictadura, els afusellaments que va aprovar Franco o el cop d’estat de juliol de 1936 contra un estat democràtic i de dret com ho era la República Espanyola que va provocar l’esclat d’una guerra civil a Espanya. D’altra banda, l’alcaldessa de València María José Català (PP) va manifestar que el franquisme és “una etapa de la història que té els seus costats positius i negatius” i que el que cal és “mirar al futur”, i així de tranquil·la es va quedar fins que la van obligar a matisar aquestes afirmacions; què hi farem, doncs, si la senyora Català no entén pas que a vegades cal mirar al passat per evitar que certes coses tornin a repetir-se en el futur. Per cert, què passaria si Louis Aliot declarés que el Règim de Vichy és “una etapa de la història que té els seus costats positius i negatius”? Igual Marine Le Pen posaria el crit al cel perquè amb aquesta atzagaiada li hauria desfet tota la feina dels darrers anys de moderació del Rassemblement national per així poder-lo presentar com un partit civilitzat i raonable desmarcant-se així de les estripades reaccionàries del seu pare. Com és natural, no té pas sentit plantejar la qüestió d’un polític alemany que gosés afirmar que Hitler també va fer coses bones. En les seves memòries, dictades a Laurence Debray, Joan Carles de Borbó hi parla amb tendresa i admiració del dictador i admet que no ha permès mai que se’n parli malament en presència seva, una cosa que, en realitat, no ve pas de nou perquè ja feia temps que se sabia. Així doncs, de Joan Carles se’n poden dir moltes coses però no pas que sigui un desagraït; segur que en més d’una ocasió el comte de París de torn deuria pensar que tant de bo ell hagués tingut també un general Franco que hagués liquidat la República Francesa mitjançant una guerra civil si calia. Per cert, com és que ha aixecat tanta polseguera la missa que van dir per Pétain el passat dia 15 a Verdun, si a Espanya s’han fet misses per Franco sense que ningú hi digués res? Evidentment, la cirereta del pastís del 20-N ha estat la manifestació, autoritzada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid, de Falange davant de la seu del PSOE on entre crits d’apologia del franquisme, consignes homòfobes i racistes, s’ha sentit de tot. A veure qui és capaç d’imaginar-se una manifestació a París del Parti populaire français o una a Berlín del partit nazi. Com podem veure, doncs, el 20 de novembre és una mena de dia de Halloween en què l’Espanya sorgida de la transició democràtica iniciada després de la fi del franquisme es mostra tal com és, sense cap mena de pudor ni de vergonya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)