Què cal fer a la Catalunya Nord?
La diada del 7 de novembre és una ocasió per plantejar-se què cal fer a la Catalunya Nord.
Enguany, la vida política francesa gira al voltant dels problemes causats per l’inassumible deute de l’Estat, causa de la inacabable successió d’efímers primers ministres. Lògicament, si les finances públiques estan en fallida caldrà fer importants retallades perquè si no, no hi haurà pas manera de sortir-se’n; ara bé, com és obvi, no s’han destinat pas a prestacions socials, millora dels sistemes de seguretat del Museu del Louvre, ni, menys encara, a fomentar la recuperació de l’ús català a la Catalunya Nord els diners amb què es van haver de pagar els assaigs nuclears a la Polinèsia, com ara els que en el seu moment va fer Jacques Chirac, els desplegaments de tropes a l’Àfrica sovint amb finalitats no gaire confessables, el domini colonial de Nova Caledònia, la recepció a Versalles al rei de la Gran Bretanya ni les desmesurades celebracions del 14 de juliol, les quals, encara que sembli mentida, commemoren la presa de la Bastilla, una revolta popular contra un poder despòtic. Per tant, si França està en números vermells és per l’exorbitant cost no pas de l’estat del benestar sinó de la grandeur, és a dir, de la dèria de voler aparentar que França continua sent una potència mundial de primer ordre igual com va ser-ho en els temps en què viatjar a Indoxina no era pas anar-se’n a l’estranger i, a més, Dakar era la capital de l’Àfrica Occidental Francesa, Brazzaville, la de l’Àfrica Equatorial Francesa i el Mediterrani un mar que passava pel mig de França. Tal com convé tenir-ho sempre present, la grandeur és una idea del general Charles de Gaulle, creador de la V República Francesa. Així doncs, els pressupostos del primer ministre François Bayrou eren inacceptables perquè pretenien retallar prestacions socials per així poder mantenir la grandeur; tal com ja ens ho podem figurar, per a Bayrou els serveis públics no són pas una necessitat personal, com sí que pot ser-ho enviar soldats a enredar la troca a l’Àfrica o on sigui.
Si la incapacitat de resoldre la greu crisi política actual acabés posant en qüestió la continuïtat no sols de la presidència d’Emmanuel Macron sinó també la de la V República mateix llavors el moviment catalanista hauria de mirar de convergir amb tots el partits polítics, avui dia minoritaris, compromesos amb la instauració d’una França federal o si més no autonòmica, un projecte que, en teoria, pot engrescar sectors força amplis del desert francès és a dir, de tots aquells ciutadans que viuen fora de París o de la regió de Île-de-France. Naturalment, si som catalans i no pas francesos, l’objectiu no és pas intentar millorar França ni trobar-hi un encaix còmode sinó sortir-ne; al capdavall, el 7 de novembre es commemora el dia que a Madrid i a París van acordar que una part de Catalunya havia de quedar en poder de França. Ara bé, ves per on, la clau de sortida de França no és pas a Perpinyà sinó a Barcelona, tal com van entendre-ho els responsables de les entitats nord-catalanes que, integrats en la Columna 27 d’octubre, van emprendre una marxa a peu des de Salses fins a Barcelona, on els va rebre el president del Parlament de Catalunya Josep Rull. Ara bé, Rull era conseller del govern de la Generalitat que, com ha quedat clar durant els darrers vuit anys, si va impulsar la Declaració Unilateral d’Independència votada al Parlament el 27 d’octubre del 2017 va ser només com a gest de cara a la galeria perquè els primers que no creien en l’acabada de proclamar República Catalana eren ells mateixos, d’ací que tan aviat com van poder engeguessin el procés de retorn de Catalunya a la cleda autonòmica que ara Salvador Illa està culminant. De totes formes, no està mai de més recordar que se’ns va prometre una República Catalana independent i se’ns ha donat l’autonomia soporífera del president Illa, com també el gest de la Columna 27 d’octubre també pot servir perquè al Principat la gent entengui quin és el veritable límit septentrional de Catalunya. De totes formes, hi ha dues tasques que el moviment catalanista hauria d’emprendre com més aviat millor. El primer seria el de començar a organitzar actes de contestació a les celebracions oficials del Dia de l’Armistici, recordant que els joves que figuren als monuments no van ser res més que víctimes d’un estat que els va dur a l’escorxador de les trinxeres. El segon, lògicament, seria de mirar que la propera presidenta del consell municipal de Perpinyà sigui Annabelle Brunet i així fer desaparèixer d’escena un element tan antiestètic com Louis Aliot.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)