Un altre any el 12 d’octubre
Tal com ja ho va fer l’any passat i, segons cal preveure-ho, ho continuarà fent durant la resta de la seva presidència, Salvador Illa ha acudit a la desfilada militar de Madrid del Dia de la Hispanitat
a testimoniar la plena identificació de Catalunya amb les manifestacions del nacionalisme espanyol per més tronades i grotesques que siguin; al capdavall, el dia de la Hispanitat és la festa nacional d’Espanya perquè s’hi escau l’aniversari de l’arribada de Colón a Amèrica, vaja, com si a França la festa nacional commemorés la conquesta d’Indoxina, d’Algèria o, ja posats, la de Nova Caledònia. Segons ho diuen les males llengües, que sempre n’hi ha, el 1492 va començar l’opressió i el genocidi dels pobles americans però això no hi fa res, el 12 d’octubre és el Dia de la Hispanitat i prou, sobretot perquè la immensa majoria dels espanyols estan del tot convençuts que els pobles americans encara han de donar gràcies a Espanya per haver-los colonitzats. D’ací unes quatre setmanes, veurem tota una colla d’elegits catalans celebrant la victòria francesa que va significar l’Armistici de 1918 davant els monuments als Morts pour la France, degudament guarnits amb la bandera tricolor de la République una, indivisible i hexagonal que, precisament, és la que va fer morir a les trinxeres els joves que figuren a les llistes dels monuments. Coses del Tractat dels Pirineus, perquè si el 1659, les negociacions sobre Catalunya haguessin anat d’una altra manera, potser avui dia o bé se celebraria el Dia de l’Armistici a Barcelona o bé a Perpinyà el 12 d’octubre seria festa amb motiu de Santa Hispanitat, patrona dels genocides.
Deixant de banda Madrid, enguany l’espectacle de varietats que ha ofert l’espanyolisme a Barcelona amb motiu del 12 d’octubre ha arribat a extrems de debò inimaginables. Per començar, els pocs assistents a la manifestació que ha anat baixant pel Passeig de Gràcia —unes 1.200 persones segons la Guàrdia Urbana, una xifra que segur que la superarà sense dificultats la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà— s’han esbatussat entre ells, segurament per veure qui era més espanyol i més reaccionari, amb perdó per la redundància. Vox —com sabem, els amics espanyols de Louis Aliot—, el grup majoritari entre els manifestants, ha corejat, sense cap mena de pudor ni de vergonya, consignes com ara “Moros no, Espanya no és un zoo”; en realitat, Espanya és una cosa força pitjor que un zoològic: un estat autoritari que, en nom d’un nacionalisme violent i extremista, no permet als catalans decidir lliurement i d’una manera pacífica si volen continuar formant-ne part o no; evidentment, les garrotades de l’1 d’octubre no s’obliden pas. Es veu que d’entre els organitzadors de la manifestació, n’hi ha hagut uns quants amb prou sentit comú com per expulsar-ne uns que volien exhibir una pancarta amb l’efígie de Franco acompanyada del lema “Els joves es desperten!!! Ressuscita Franco?”, però aquests franquistes s’han empipat i d’ací han vingut algunes de les empentes i moments de tensió. Evidentment, a Perpinyà ni als més passats de voltes del Rassemblement national (RN) o, fins i tot, de Reconquête, se’ls acudiria manifestar-se amb una efígie del mariscal Pétain. Un dels manifestants s’ha emprenyat com una mona perquè un periodista del diari barceloní Ara li ha adreçat una pregunta en català i després n’hi ha que posen el crit al cel en sentir parlar de catalanofòbia. A prop d’una gran bandera espanyola amb l’escut franquista del pollastre imperial, un legionari ha expressat, com si això fos la cosa més normal i correcta del món, el seu desig “d’una revenja com la de 1936”, és a dir, que li agradaria tornar a veure la platja d’Argelers convertida en camp de concentració. Els menys extremistes que hi havia a la manifestació eren els militants i simpatitzants del PP; com ja he dit més d’una vegada, però, el PP es presenta com una dreta democràtica del tot homologable a la de Les Républicains però, a la pràctica, sembla més aviat l’homòleg espanyol del RN. En la seva breu aparició en l’espectacle, el dirigent del PP a Catalunya Alejandro Fernández va glorificar “les pàgines més brillants de la cultura universal” que, segons ell, representa la conquesta espanyola d’Amèrica; també va afirmar que “ser catalans és també la millor manera de ser espanyols”, cosa que, segons sembla, a Perpinyà resulta una mica difícil d’entendre, igual potser caldria convidar Alejandro Fernández a fer un cicle de xerrades a la Catalunya Nord.
Sortint de l’àmbit nacional, a Vitòria (País Basc) el dia de la Hispanitat va acabar amb dinou detinguts en aldarulls en contra d'una manifestació de la Falange; l’alcaldessa de la capital alabesa, Maider Etxebarria (PSOE) va condemnar els greus incidents que va haver-hi al centre de Vitòria que atribuí a l’odi i la violència propis dels grups radicals. Molt bé, però si Espanya fos una democràcia de debò homologable a Europa seria inconcebible no ja que Falange pogués manifestar-se sinó, ni tan sols, que pogués ser un partit legal. O és que algú és capaç d’imaginar-se avui dia una manifestació on sigui de França del Parti populaire français de Jacques Doriot?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)