Aturem la Guerra, de les Ardenes a Gaza
El 25 de gener de 1945, les forces britàniques i americanes aconseguiren posar fi a l’ofensiva que els alemanys havien iniciat a les Ardenes el 16 de desembre de 1944.
Mirant-t’ho en termes només militars, segurament aleshores els Aliats haurien pogut donar la guerra per acabada; la Wehrmacht s’havia quedat sense cap mena de capacitat operativa i, en tots els fronts, les tropes alemanyes es batien en retirada; a més, destruïda i arruïnada com estava, haurien de passar dècades abans que Alemanya pogués recuperar la força d’acció bèl·lica que havia tingut el 1939. Ara bé, a la Conferència de Casablanca (14-24 de gener de 1943), el president dels EUA Franklin Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill havien anunciat que l’objectiu final dels Aliats era aconseguir la rendició incondicional del III Reich i de les altres potències de l’Eix; així doncs, la guerra va continuar malgrat que Alemanya ja no disposés d’un exèrcit capaç d’enfrontar-se als Aliats. Apa que no en deurien de morir de criatures a Alemanya el 1945 a causa no sols dels bombardeigs continuats d’americans, britànics i soviètics sinó també de gana i de malalties. En qualsevol ciutat alemanya, va acabar sent impossible disposar d’aigua corrent, llum i gas; per tant, ja ens podem imaginar quines condicions sanitàries s’hi deurien donar i com deurien haver-hi de treballar els hospitals per atendre ferits i malalts. I això per no parlar de la gran proesa que deuria ser aconseguir trobar-hi res per menjar. En realitat, als nazis no els importava gaire —per no dir gens— la vida dels alemanys. A més que, si més no d’ençà del Desembarcament de Normandia (6 de juny de 1944), estava del tot clar que continuar la guerra només podia portar Alemanya a la destrucció total, enmig de les ruïnes de Berlín, quan l’exèrcit soviètic ja havia penetrat al recinte urbà, hi havia escamots nazis disposats a afusellar qui fos sota acusacions de covardia, derrotisme o deserció. D’altra banda, a lluitar contra els soviètics, s’hi enviaven vells i criatures amb un armament que, en la majoria dels casos, era o bé inadequat o bé insuficient, però, tant hi feia, calia lluitar fins a la mort i quan s’hagués acabat tot, suïcidar-se, com va acabar fent-ho el Führer. Entre els dies 13 i 15 de febrer de 1945, les aviacions britànica i americana van arrasar Dresden llençant-hi més de 3.900 tones de bombes altament explosives i també artefactes incendiaris; en l’infern de foc i de destrucció que s’hi va patir van morir-hi unes vint-i-cinc mil persones; d’ençà d’aleshores s’ha vingut discutint si tal acció va estar o no justificada o si de debò va ser necessària. Sigui quina sigui la conclusió a què puguem arribar nosaltres, no crec pas que els habitants de Coventry, una ciutat anglesa afectada per continus bombardeigs alemanys entre agost de 1940 i agost de 1942, sentissin cap mena de compassió per Dresden, ni tampoc els qui a Barcelona, Lleida o Gernika podien recordar els bombardeigs que hi havia dut a terme la Legió Còndor, el cos expedicionari d’aviació alemanya que Hitler va enviar a Espanya a lluitar per Franco. Als que hem tingut la immensa sort de no haver de viure’n cap, l’embrutiment moral que provoca la guerra és una cosa que ens resulta molt difícil d’entendre i d’assumir.
Després de la Batalla de les Ardenes, tenia sentit continuar la guerra o bé calia aturar-la immediatament per raons humanitàries? Plantejar aquest debat significa deixar de banda que, en primer lloc, Alemanya estava governada per un règim totalitari, criminal i genocida com el dels nazis —el 17 de desembre de 1942, britànics i americans havien condemnat l’Holocaust jueu— i que, en segon lloc, la guerra havia començat perquè el 1939 Hitler havia decidit envair Polònia; no es tractava, doncs, de derrotar Alemanya sinó d’erradicar-hi el nazisme, cosa només possible amb la rendició incondicional del III Reich. D’altra banda, podem estar del tot segurs que si des de Suècia, un país que havia aconseguit mantenir-se neutral, hagués sortit una flotilla amb ajuda humanitària per a Alemanya —menjar, medicaments, roba, etc.— encapçalada per una de les besàvies de Greta Thunberg, els Aliats l’haurien interceptada i n’haurien fet presoners els integrants. I si aquesta flotilla humanitària hagués salpat de Barcelona, les autoritats locals —franquistes i, doncs, afins als nazis— haurien acomiadat els seus participants amb tots els honors reivindicant-los com a herois.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)