El meu pla de pau per a l’Orient Mitjà
La solució dels dos estats és tan bona, racional i lògica que resulta inviable; els palestins consideren els israelians uns colonitzadors estrangers que els prenen el seu país, mentre que segons els criteris historicistes del sionisme, tota la zona en disputa va formar part de l’antic Israel, el país jueu existent des de la constitució dels regnes d’Israel i de Judà cap a l’any 1000 a de J.C.
fins que, com a represàlia a la revolta dirigia el 135 per Ximon bar Kokhebà, els romans destruïren Israel, n’expulsaren els jueus i hi instituïren la província de Palestina; al capdavall que l’actual Cisjordània correspon als antics territoris de Judea i Samaria és un fet indiscutible. Partint d’aquesta base, doncs, el conflicte arabo-israelià pot arribar a durar cinquanta, cent o dos-cents anys més. Abans de la II Guerra Mundial, molts dels jueus europeus eren contraris al sionisme; deixar casa seva per anar-se’n a Palestina —sota mandat colonial britànic des de 1920 fins 1948— a restaurar Israel els semblava una absurditat; la manera més eficaç i intel·ligent de combatre l’antisemitisme europeu era, segons ells, integrar-se com a ciutadans als països on vivien, cosa que no implicava pas renegar del judaisme; al capdavall, si hom podia ser alemany catòlic o alemany protestant, perquè no s’havia de poder ser també alemany jueu? Com és obvi, després de l’Holocaust aquesta objecció jueva al sionisme va deixar de tenir sentit més que res perquè a tots els països ocupats per les tropes de Hitler, fins i tot a Polònia, va haver-hi gent disposada a col·laborar amb els nazis en l’extermini dels jueus; així per exemple, els qui, els dies 16 i 17 de juliol de 1942, van recloure uns tretze mil jueus al Velòdrom d’Hivern de París per enviar-los als camps d’extermini van ser policies francesos i no pas soldats alemanys. Com que els nazis definien algú com a jueu tenint en compte els seus orígens familiars, després d’acabada la Guerra, d’entre els diferents supervivents dels camps nazis, els jueus presentaven una característica especial: la d’haver perdut tota la seva família com també totes les persones que, abans de l’Holocaust, havien constituït el seu cercle de relacions; a més, la liquidació del III Reich no havia significat pas la fi de l’antisemitisme europeu; a més, abans de deportar-los, els nazis i els seus col·laboradors els havien pres tot el seu patrimoni i l’havien donat a persones no jueves; els jueus, doncs, no podien tornar a casa seva perquè, precisament, els havien deixats sense casa on tornar. En el desori total de l’Europa dels anys immediatament posteriors a la fi de la II Guerra Mundial, on tot eren problemes i més problemes, no va preocupar-se ningú del cas dels jueus i, probablement, més d’un dirigent polític o militar va veure en la creació de l’estat d’Israel una manera fàcil, còmoda i senzilla de resoldre la qüestió jueva. Naturalment, el futur no es pot pas endevinar però si des de bon principi la població àrab s’havia mostrat contrària a l’establiment de colònies jueves a Palestina i, a més, la Lliga Àrab i l’Alt Comitè Àrab rebutjaren la decisió de l’ONU presa el 29 de novembre de 1947 de repartir el territori de l’antic mandat britànic de Palestina entre dos estats, un de jueu i un altre d’àrab, calia tenir molta fe per creure’s que Israel podria viure en pau tenint com a veïns els països àrabs de l’Orient Mitjà i, efectivament, el 15 de maig de 1948, l’endemà de la proclamació de l’estat d’Israel, Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq envaïren el territori israelià amb l’òbvia intenció de foragitar-ne la població jueva llençant-la al mar si calia. Si la creació de l’estat d’Israel havia estat una mena d’indemnització als jueus pels danys de l’Holocaust, els àrabs deien que ells no tenien cap culpa ni dels pogroms de la Rússia tsarista ni de l’extermini dels jueus pels nazis, malgrat que el Gran Muftí de Jerusalem fos rebut oficialment a Berlín per Hitler.
Segons la Llei del Retorn, aprovada pel parlament israelià el 1950, Israel concedeix la nacionalitat a tot jueu de qualsevol país del món que decideixi establir-s’hi. Avui dia, ni tots els jueus són israelians ni tots els israelians són jueus, però, com podem veure, emigrar a Israel i aconseguir-ne la nacionalitat és molt més senzill per a un jueu que per a algú que no ho sigui. I ací ve el meu pla de pau per a l’Orient Mitjà: que tots els països de la Unió Europea aprovin una Llei del Retorn per als jueus en els mateixos termes que la vigent avui dia a Israel. La majoria dels actuals israelians són els descendents d’uns europeus que, a causa dels prejudicis antisemites, no van poder integrar-se als seus països —tal com ho haurien volgut— i que després de l’Holocaust es van trobar que Israel era l’únic lloc on podien anar; de ben segur que, si haguessin pogut triar, molts d’ells haurien marxat d’Europa però no pas cap a Israel sinó cap a Amèrica. Naturalment, marxar d’Israel significa renunciar a l’estat jueu però, com ens ho mostren cada dia els mitjans de comunicació, el preu a pagar per mantenir-lo és viure en un estat de guerra gairebé constant; per això a Israel tots els joves, tant nois com noies, han de fer el servei militar mentre que als diferents països europeus el servei militar obligatori s’ha abolit. Malgrat la condemna del nazisme, a Europa l’antisemitisme no s’ha erradicat pas del tot, però avui dia deu ser impossible ser més antisemita que Hamas i el món àrab i musulmà en general d’ací que la possibilitat que els àrabs prenguin Tel-Aviv i hi perpetrin un nou holocaust sigui remota però no pas nul·la. I si com diu l’esquerra woke Israel és la darrera relíquia del colonialisme europeu, llavors la solució és repatriar els colons europeus a Europa, tal com França va fer amb els Potes Negres després de la independència d’Algèria. Com és lògic, ni de Fatah, el partit del dirigent palestí Mahmud Abbas, que controla Cisjordània, ni menys encara de Hamas pot sortir res que s’assembli a una Palestina lliure, democràtica i respectuosa amb els drets humans, però un cop la majoria dels israelians haguessin tornat a Europa, podríem deixar tranquil·lament aquell tros de desert a Fatah i Hamas perquè es barallin entre ells i facin com els sembli; al capdavall, d’una ciutat tan santa com Jerusalem millor fugir-ne com de la pesta. Per raons històriques, Rússia també hauria d’aprovar una Llei del Retorn, però fins que no s’hi estableixi un règim democràtic, millor que no ho faci.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)