Som 18 milions
El lema “Som 6 milions”, referit a la xifra aproximada d’habitants del Principat durant els dos darrers decennis del segle xx —tal com ja ens ho podem figurar, els habitants de la Catalunya Nord es deixaven de banda, igual com es continua fent ara— està obsolet perquè el nombre d’habitants del Principat va arribar als 7.146.734 el 2007
amb la qual cosa, la població total de Catalunya era llavors de 7.559.419 de persones, mentre que avui dia, és a dir, menys de vint anys després, Catalunya té 8.489.164 habitants, un 5’69% dels quals a la Catalunya Nord. L’horitzó del “Som 10 milions” està, doncs, a tocar.
Cap a 1990, es començava a parlar de la baixa de la natalitat, perquè llavors a Catalunya les xifres de naixements quedaven ja força per sota de les que s’havien considerat normals en l’època de l’explosió demogràfica del període 1960-1975, en què, a més, al Principat, l’alta natalitat es veia reforçada pel corrent immigratori procedents de la resta de l’Estat Espanyol; m’imagino que en aquells temps, a la Catalunya Nord, l’emigració cap a París es compensava amb una natalitat també alta o si més no força més elevada que en l’actualitat. Suposem per un moment que la davallada de la natalitat no s’hagués esdevingut, és a dir, que cadascuna de les dones nascudes entre 1960 i 1975 hagués arribat a tenir, com a mínim, la mateixa quantitat de fills que la seva mare; segurament, cap a les darreries del segle xx, Catalunya hauria quedat habitada per 18 milions de persones; imaginem-nos, doncs, quanta gent seríem en total el 2025, fins i tot suposant també que no existís la immigració extracomunitària procedent, com sabem, del Magrib, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica subsahariana, Pakistan, etc. En l’època del “Som 6 milions”, l’escenari d’una Catalunya habitada per 18 milions de persones em semblava un escenari de malson dantesc, fins i tot suposant que tots aquests habitants fossin, des del primer fins a l’últim, uns catalans de pura soca i arrel capaços de dir “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” sense entrebancar-s’hi. L’any 2000, el lema “Som 6 milions” encara era real perquè aleshores el Principat tenia 6.174.547 d’habitants i la Catalunya Nord, 392.803; doncs bé, partint d’aquestes xifres, una Catalunya de 18 milions d’habitants hauria significat haver de triplicar la població de tots els municipis de Catalunya, començant per Barcelona i acabant per Censà (Conflent); potser 21 persones vivint a Censà l’any 2000 no hauria estat cap problema perquè actualment n’hi viuen 31, però el 2000, Barcelona tenia 1 496 266 habitants, quantitat que multiplicada per tres dóna 4.488.798, una xifra 2’63 vegades superior al nombre d’habitants del 2024. Urbanitzar les terres del Parc de Collserola li semblaria una barbaritat a tothom, però si Barcelona arribés a tenir 4.488.798 habitants, o potser només la meitat, no quedaria més remei perquè la gent en algun lloc o altre se l’hauria d’encabir. O si no, repassem la història; quan els romans van fundar-la a finals del segle i a de J.C., el recinte urbà de Barcelona era tan reduït que a la zona situada més enllà d’on avui dia hi ha la Via Laietana, la plaça del Regomir, el carrer del Call i l’Avinguda de la Catedral hi havia allò que nosaltres en diem espai natural com ara ho és el Parc de Collserola. Cap a l’any 1000, a causa del creixement del nombre d’habitants, van començar a sorgir ravals fora del recinte urbà; per això, durant els segles xiii i xiv es van haver de construir unes noves muralles i Barcelona va passar a ocupar tot el que avui dia és el districte de Ciutat Vella, i així van continuar les coses fins que, a mitjans del segle xix, el creixement de la població barcelonina va obligar a enderrocar les muralles i a construir l’Eixample, és a dir, a urbanitzar tota una zona que fins aleshores havia estat de camps i boscos i, uns cent anys després, el creixement de la població barcelonina ens ha portat al contínuum urbà que és avui dia l’Àrea Metropolitana de Barcelona on qui es desplaci des de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) fins a Montgat (Maresme) no deixa de veure mai ciutat i més ciutat, una situació que abans de cap a 1950 encara no es donava. Lògicament, el triple d’habitants que a principis del present segle també significa el triple de cotxes en circulació amb les corresponents emissions de gasos i consum de petroli, el triple de construcció de carreteres, el triple de consum d’aliments, etc., etc. L’any 2000, Perpinyà tenia 105.115 habitants; qui vulgui entretenir-se imaginant la capital de la Catalunya Nord amb 315.345 habitants, és a dir, 2’64 vegades el nombre de població que tenia el 2018 ja coneix les regles del joc. Tot es redueix a tenir clara una idea molt simple i senzilla: Catalunya disposa d’una superfície total de 36.011 km2, una xifra que, com tots sabem encara que no ho tinguem en compte, es manté constant per més que creixi la població. A part de tot això, els grans avenços tecnològics de les darreres dècades fan que la indústria cada cop necessiti menys mà d’obra i d’ací vénen les taxes d’atur, elevadíssimes si les comparem amb les dels anys 1960 i 1970 en què resultava inconcebible que algú pogués trigar més d’una setmana a trobar la feina que buscava; per tant, és demencial presentar la pèrdua de població com un problema. Evidentment, el contrast entre el nombre de persones de l’època de l’explosió demogràfica, que ara estan al voltant dels 60 anys d’edat, i el nombre reduït de gent de les generacions posteriors provocarà un envelliment de la població, però igual no cal amoïnar-s’hi gaire perquè aquest és un problema que, d’ací trenta anys, s’haurà solucionat tot sol.
Si fos raonable preveure que cap al 2050 o 2060 la població de Catalunya baixés fins arribar a ser només de 3 o 4 milions d’habitants, quantes zones urbanitzades avui dia es podrien recuperar com a espai natural? Quina davallada experimentarien l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i la generació de residus? Que ningú voldria fer feines com ara la d’escombriaire? En aquest cas sempre es podria demanar als genis de la intel·ligència artificial que dissenyessin un programa automatitzat de recollida d’escombraries o també d’inventar una màquina capaç de recollir la fruita dels pagesos de Lleida.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)