Temps d’espera
Les xifres d’assistència a la manifestació independentista de la Diada d’enguany estan molt per sota de les dels bons temps de la revolució dels somriures,
quan es creia que realment la independència estava a tocar perquè, malgrat les seves diferències i pica-baralles, Junts, ERC i la CUP estaven de debò compromesos amb la República Catalana. Qui els ho havia de dir als participants en la Via Catalana d’ara fa dotze anys que el resultat de tot plegat acabaria sent la grisor insuportable de Salvador Illa o al rei Felip VI que un dia hi hauria un president de la Generalitat de Catalunya que es desviuria per complaure’l. D’altra banda, fins als voltants del 2010, es considerava tot un èxit que uns quants milers de persones participessin en la manifestació independentista que, a la tarda de la Diada, es convocava a la plaça Urquinaona per anar fins al monument a Rafael de Casanova, o, més exactament, fins a l’Arc de Triomf. Aleshore, dirigida per Jordi Pujol, Convergència Democràtica de Catalunya, el partit majoritari del catalanisme, apostava clarament per l’autonomia com a eina per resoldre els problemes de Catalunya i presentava la independència com una il·lusió de quatre caps calents que, quan posessin seny, segur que es convertirien a la veritable fe convergent. Per tant, mentre una colla d’arreplegats sortia a cridar al carrer amb estelades, la majoria de la gent aprofitava el dia de festa que, segons com s’escaigués, podia servir per disposar d’un cap de setmana llarg o, fins i tot, d’un pont.
Fins al final de la primera dècada del present segle, la independència era impossible perquè la majoria del catalanisme apostava per l’autonomia, mentre que ara no la podem assolir perquè els dirigents dels partits independentistes —Junts, ERC i la CUP— parlen de la República Catalana només quan estan en campanya electoral però, a l’hora de la veritat, fan una política tan autonomista com la que, en el seu moment, feia Jordi Pujol, només que Pujol afirmava sense deixar lloc per a malentesos que la seva opció era l’autonomia i no pas la independència. Segons es desprèn d’enquestes sobre intenció de vot o d’estudis sociològics hi ha independentistes que voten partits no independentistes; no ens n’hem de sorprendre pas. Quina raó pot haver-hi per votar Junts, ERC o la CUP si, en realitat, fan de tot menys independentisme? Que Salvador Illa no vol pas la independència és obvi com també ho és que Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, per molt que en parlin, no faran res per assolir la República Catalana. Al capdavall, tots tenim el record de les legislatures del 2017-2021 i 2021-2024 on amb un parlament amb majoria absoluta de Junts, ERC i la CUP, el govern de la Generalitat, format per ERC i Junts, es personava com a acusació particular contra els independentistes detinguts en les cèlebres manifestacions de la plaça d’Urquinaona. Ben mirat, quina diferència hi ha a la pràctica entre Pere Aragonès i Salvador Illa? Estem, doncs, en un temps d’espera fins que no apareguin uns nous líders independentistes capaços de transmetre a la gent la confiança que a l’hora de la veritat no s’arronsaran i es faran enrere com van fer-ho els dirigents de Junts, ERC i la CUP a partir de la resposta repressiva d’Espanya del 2017. Segurament, Salvador Illa aconseguirà acabar la present legislatura sense gaires dificultats; si aleshores, és a dir, en les eleccions del 2028, els candidats dels partits independentistes són els dirigents d’ara, serà molt probable que Illa torni a guanyar les eleccions; amb sort, les actuals direccions de Junts ERC i la CUP entraran en crisi i es renovaran de dalt a baix o bé sortirà un partit que aconsegueixi captar el vot independentista; aleshores, en les eleccions del 2032 es tornaria a obrir una finestra d’oportunitat. Amb molta probabilitat, la renovació de l’independentisme es veurà afavorida per l’accés a posicions de decisió de persones que el 2017 no podien decidir res perquè encara eren criatures.
I la sentència del TSJC contra l’ensenyament en català? Doncs no ens tocarà més remei que entomar-la més que res perquè si la República Catalana votada el 2017 s’hagués fet efectiva, llavors seria clarament inconstitucional qualsevol mena de llei que pretengués fer obligatori l’ús en l’ensenyament d’una llengua diferent del català. La llei aprovada en el seu dia pel Parlament de Catalunya pretenia blindar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament; molt bé, però com és pot blindar el català en l’àmbit que sigui si partim de la base d’una constitució que estableix el coneixement del castellà com a obligació per a tots els ciutadans espanyols arreu d’Espanya i, per això, a Catalunya el català només pot ser cooficial amb el castellà i encara gràcies? I si a més hi afegim uns jutges i magistrats empeltats de la ideologia nacional espanyola que el castellà ha de ser la llengua predominant a tot arreu d’Espanya, ja ens podem figurar quins blindatges podrem fer del català. Desobeir la sentència? Se suposa que en qualsevol estat els tribunals disposen de mitjans per fer obligatori el compliment de les seves sentències. Mobilitzar-nos? Per més que fem, el TSJC no canviarà pas d’opinió. Recórrer la sentència? Això ja ho fa Salvador Illa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)