Més motius que mai. Independència
Si es tracta de recordar l’estat català liquidat por justo derecho de conquista el 1714 com també de protestar contra la minorització del català a Catalunya —castellanització al Principat, afrancesament a la Catalunya Nord—,
l’espoli fiscal espanyol, el centralisme econòmic madrileny —tan nefast o potser encara més que el parisenc, que ja és dir— i expressar la voluntat de poder actuar com a nació davant del món, enguany no hi ha pas més motius que mai per reclamar la independència perquè, com hem vist, les raons per aspirar a la constitució de Catalunya en estat sota forma republicana són les de sempre amb l’únic afegit del record de la llenya que va repartir la policia espanyola a la gent que l’1 d’octubre no pretenia fer res més que ficar el seu vot en una urna. Tanmateix sí que hi ha més motius que mai per començar una tasca tan urgent com ho és la de liquidar d’una vegada per totes el principal obstacle amb què ens trobem ara en el camí de la independència: les direccions dels actuals partits independentistes Junts, ERC i la CUP. Amb els líders que, davant de la violenta repressió espanyola, el 2017 van optar per aturar el procés cap a la independència i engegar-ne un de nou de retorn a la cleda autonòmica no es pot pas anar enlloc perquè no és lògic confiar-hi. De debò que hem d’estar disposats a mobilitzar-nos amb ganes i amb il·lusió —i també assumint el risc que una pilota de goma ens buidi un ull— perquè a l’hora de la veritat els dirigents del moviment independentista s’arronsin i ens facin tornar tots a casa i ací no ha passat res excepte que la República Catalana es congela fins a la Setmana dels Tres Dijous? Ara fa dos o tres anys a les manifestacions de la Diada es proferien crits demanant la dimissió de Pere Aragonès; si una cosa hem guanyat en les darreres eleccions catalanes ha estat la seva retirada de la vida política; ara només ens cal que tots els altres se’n vagin a fer-li companyia. Si ara al Parlament no hi ha una majoria independentista és, únicament, perquè des del 2017 Junts, ERC i la CUP van malbaratar tota la seva credibilitat duent a terme una vergonyosa política neoautonomista i d’ací —i d’enlloc més—, va venir la derrota electoral del 2024.
Quins han de ser els nous líders independentistes? Doncs per començar, unes persones del tot alienes tant a les direccions polítiques del 2017 com a un partit demagog, populista i reaccionari com Aliança Catalana. A més, hauran de tenir clar que aspirar a ocupar conselleries i alts càrrecs a la Generalitat de Catalunya és una actitud del tot impròpia d’independentistes, així doncs, qui tingui ganes d’aconseguir una poltrona que lluiti fins al final per la República Catalana i igual acabarà sent-ne ministre del govern. La governabilitat d’Espanya i totes les trifulgues polítiques que es donen a Madrid? Molt senzill, un independentista no n’ha de fer absolutament res. Cal reduir tot el discurs polític a “Independència i República”? Ser independentista significa necessàriament, perquè en cas contrari no tindria sentit, no creure en l’eficàcia de les institucions espanyoles, una de les quals és la Generalitat de Catalunya; les coses que interessen a la gent són el problema de l’habitatge, l’atur, el caos de Rodalies, la crisi climàtica, el funcionament dels serveis públics, etc.; evidentment, però la resposta de l’independentisme és que l’únic instrument apte per enfrontar-se a tots aquests problemes és la República Catalana; per tant, si es prioritza la independència és, només, per poder donar a tots els problemes socials una solució que, com sabem, està fora de l’abast de les competències i recursos de la Generalitat i que l’estat espanyol no ens la voldrà donar mai; en conseqüència intentar fer polítiques socials dins del marc autonòmic és absurd. Valgui el precedent que ara fa cinquanta anys, el discurs de l’oposició democràtica quedava sintetitzat en el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”; llavors, la idea era primer aconseguir la democràcia i l’autonomia, és a dir, liquidar el franquisme, i després ja es podrien resoldre els problemes socials i econòmics. Com és natural, la primera feina que hauran de fer aquests nous dirigents en serà una de molt difícil: convèncer la gent que quan vagin maldades, que hi aniran com no pot ser pas altrament, ells no deixaran pas tothom a l’estacada fent una claudicació vergonyosa davant les autoritats espanyoles i després fer passar la gent amb raons d’unes fantasmagòriques taules de diàleg. Igual per trobar aquests nous dirigents ens caldrà esperar que passin uns anys fins que arribin a la plena majoria d’edat els que el 2017 encara eren criatures.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)