Catalunya Nord
L’acció de França a la Catalunya Nord ha consistit a perseguir i marginar el català fins aconseguir trencar-ne la transmissió generacional, a relegar les terres catalanes a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix,
d’ací que el departament de Pyrénées Orientales sigui un dels més pobres del territori francès metropolità —per als qui busquin un consol fàcil, a Ultramar encara estan pitjor— i, sobretot, a erigir en cada poble monuments als Morts pour la France en memòria dels joves catalans que, durant la I Guerra Mundial, van ser duts per la força a l’escorxador de les trinxeres on molts d’ells moriren víctimes de les genialitats estratègiques del mariscal Joffre. Amb un panorama com aquest, doncs, no té pas gaire d’especial que els catalans del nord desaprovin el centralisme francès, sinó que més aviat resulta preocupant que a la Catalunya Nord hi hagi un 24% de persones que n’estigui del tot content i satisfet; no cal preocupar-se pel país perquè a París ja se n’encarreguen de tot, deuen creure.
Un 67% dels nord-catalans estan a favor d’un estatut d’autonomia regional; evidentment, no es refereixen pas a la regió d’Occitanie —ni tampoc a l’antiga de Languedoc-Roussillon que algú va tenir la magnífica idea de voler anomenar-la Septimanie— sinó a una altra que tindria com a capital Perpinyà i com a límit septentrional el massís pirinenc de les Corberes. Un 87% voldria adaptar les lleis estatals a la realitat local; ben mirat, les lleis franceses ja ho estan d’adaptades a la realitat local només passa que es tracta sempre de la realitat local de París i, a tot estirar, de la regió de l’Île-de-France, l’única que es valora a França. Un 90% pensen que els mitjans de comunicació parlen massa de París; home, i de què han de parlar sinó els mitjans franco-francesos? Què potser hi ha res més a França a part de París? No deuran pretendre pas que s’informi sobre Perpinyà, oi? Un 94% creuen que l’estat central viu massa desconnectat de les realitats locals; tornem-hi de nou, a qui se li pot acudir creure’s que els governants francesos no estiguin al corrent de la realitat local parisenca? Això fóra un disbarat més gros encara que el Sant Pere de Prada. El 87% s'han mostrat a favor del reconeixement oficial de les llengües regionals; s’entén, naturalment, de les llengües regionals que no siguin el francès, la llengua regional de l’Île-de-France, que de reconegut ja ho està, potser massa i tot; per fer-ne una explicació planera direm que es refereixen als patois que segons l’abbé Grégoire calia erradicar en nom del progrés i de la llibertat que representava la Revolució i a les llengües que estava prohibit parlar a l’escola laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal de Jules Ferry; potser caldria mirar si les víctimes d’aquest sistema escolar tindrien dret a reclamar alguna mena d’indemnització a la République. El percentatge de suport a la cooficialitat del català és del 77%; caldria veure, però, si aquest percentatge és suficient per aconseguir que Lluís XIV, l’abbé Grégoire, Jules Ferry i uns quants més es regirin dins de les seves tombes. Un 64% dels nord-catalans voldrien que els seus representants poguessin expressar-se en català a les assemblees locals, amb traducció simultània; tanmateix, no podem estar pas segurs que a partir d’aquesta dada monsieur le préfet des Pyrénées Orientales i el tribunal de Montpeller deixin de fer la guitza als consistoris d’Elna (Rosselló), Els Banys (Vallespir), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent) per haver permès que als seus plens s’hi parlés en català; aquest mateix percentatge també voldria l'ensenyament obligatori de la llengua catalana en horari lectiu; per tant, com que França és una democràcia, és a dir, un estat que es fonamenta en la voluntat popular, m’imagino que a partir de demà mateix passarà a haver-hi fileres bilingües a totes les escoles públiques de la Catalunya Nord igual com el ministeri d’educació francès atorgarà generoses subvencions a les escoles Bressola i Arrels per així assegurar-se que no quedi ni un sol mainatge sense poder aprendre català; d’altra banda, també cal suposar que, per complaure la població que els acull, els responsables del certamen fotogràfic Visa pour l’image passaran a fer-hi present el català. Sort, doncs, que Christopher Daniel Person ja no és director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà perquè si encara ho fos, segur que li esclataria el cervell en veure quines són les opinions dels ciutadans del departament francès de Pyrénées Orientales segons ho mostra un sondatge que va encarregar a l’Institut français d’opinion publique (IFOP) la federació Regions i Pobles Solidaris, on s’apleguen els partits autonomistes i regionalistes de França, és a dir, les associacions polítiques de ciutadans francesos que, per la raó que sigui, no tenen pas el cap hexagonal.
Vistos els èxits electorals que, darrerament, ha obtingut el Rassemblement national (RN) a la Catalunya Nord, sorprèn força aquest estat d’opinió. Ara per ara, l’única alternativa al RN són els partits de sempre, els quals no comparteixen pas les els esgarips xovinistes dels seguidors de Marine Le Pen i Louis Aliot sinó que, senzillament, accepten el marc franco-francès d’una manera del tot acrítica, és a dir, com si fos una cosa tan òbvia que resulta absurd no ja qüestionar-la sinó només reflexionar-hi; per això, l’oposició catalana al centralisme sempre miraran d’ignorar-la o, en el millor dels casos, de desactivar-la; d’altra banda, si als Pyrénées Orientales un partit dels de sempre comencés a plantejar reivindicacions regionalistes, cal suposar que les direccions de Tolosa i de París es mourien de seguida per tallar-ho en sec. I si Unitat Catalana disposés de majoria absoluta al Consell Departamental i al consistori de Perpinyà? Llavors, els elegits catalans demanarien la constitució de la Catalunya Nord en regió autònoma, a París ni tan sols se’ls escoltarien i ací s’acabaria tot.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)