La Costa Brava
L’INSPAI, el Centre de la Imatge de la Diputació Provincial de Girona, acaba de treure, dins de la seva col·lecció Quaderns de Fotografia, on difon els fons fotogràfics que digitalitza, el llibre L’Indépendant edició Costa Brava.
El fons fotogràfic, on podem conèixer la història del suplement Costa Brava que, des de 1967 fins 1977, va publicar l’Indépendant —le journal d’ici però, com tots sabem, escrit en la llengua de là—, unes quatre planes afegides durant els mesos de juliol i agost a la resta de continguts del diari; per cert, hi sortia ja en aquella època la columna en català de Pere Verdaguer (1929-2017)? Com es desprèn dels seus continguts, el suplement Costa Brava de l’Indépendant va publicar-se arran de la massiva presència de turistes francesos a les platges de la província de Girona i per tant, aquest era el públic que buscava; naturalment, en aquella època, emprendre un retrobament català a banda i banda de la frontera hispano-francesa ho hauria impedit tant el règim franquista, encara vigent a Espanya, com també la mentalitat hexagonal dels responsables de l’Indépendant. Actualment, a le journal d’ici s’hi pot veure una secció titulada Catalogne, que es refereix exclusivament al Principat; ara per ara, entendre que les seccions Perpignan, Prades, Argelès i Céret també s’haurien d’incloure a l’apartat Catalogne deu resultar molt complicat igual com deu ser-ho plantejar-se publicar una edició en català; de moment, doncs, només ens queda tenir esperança en el futur i, sobretot, desitjar que no sigui gaire llunyà. Al suplement Costa Brava encara s’hi podien veure imatges de convivència dels pagesos, els pescadors i molts menestrals amb turistes de sol i platja; aleshores, es va acabar un món i en va començar un altre; segurament el vell món era rònec, pobre i brut, d’ací que els que en van sortir se sentissin alliberats en poder disposar d’unes noves oportunitats que els seus pares i avis ni tan sols haurien pogut somiar, però del nou món iniciat aleshores, ara n’estem fins al capdamunt perquè si l’anterior era dolent, aquest ho és també.
En l’article que publicà el 12 de setembre de 1908 a la seva columna habitual del diari La Veu de Catalunya, el poeta i periodista gironí Ferran Agulló i Vidal (1863-1933) va fer servir el terme “Costa Brava” per designar el litoral des de Blanes (la Selva) fins a Portbou (Alt Empordà); tanmateix, aquest nom no era pas cap neologisme sinó que, des de sempre, els pescadors i els mariners n’havien dit costa brava de qualsevol indret costaner caracteritzat per un paisatge abrupte i rocallós, com el que es dóna arran de la trobada de la Serra de l’Albera amb el mar, o del pastor amb la sirena si hi volem donar un caire més poètic. Hem de situar, doncs, en l’article d’Agulló l’inici del costum de denominar Costa Brava el litoral de la província de Girona, sobretot quan es tracta d’atraure-hi masses de turistes de sol i platja, vinguts de ves qui sap on que, durant els mesos d’estiu, hi esdevenen els amos i senyors, mentre que dels pescadors i mariners dels temps d’Agulló o del suplement de l’Indépendant ja no se’n recorda ningú. Naturalment, si no fos pel Tractat dels Pirineus o per l’oblit de la Catalunya Nord que s’ha donat al Principat des de, si més no, el segle xviii, Agulló hauria anomenat Costa Brava tot el litoral català des de Blanes fins a Argelers (Rosselló) perquè ací s’ha generat una regió, fàcilment identificable per la uniformitat del seu paisatge, tal com pot comprovar-ho qui visiti dos pobles veïns com són Portbou i Cervera de la Marenda (Rosselló). Òbviament, aquesta construcció també es pot bastir a la inversa: la Costa Vermella comença a Argelers però s’acaba no pas a Cervera de la Marenda sinó a Blanes. Podem estar segurs que aquesta idea no se’ls va ni passar pel cap als promotors del suplement Costa Brava de l’Indépendant.
Segons ho llegim a la ressenya que ha fet el diari El Punt Avui del llibre L’Indépendant edició Costa Brava. El fons fotogràfic, “el centenari diari L’Indépendant, el segon més antic de França que encara es publica, nascut el 1846 a Perpinyà”; si el diari és de Perpinyà i es publica des de 1846 deu ser un dels més antics dels que surten a Catalunya; sense anar més lluny, La Vanguardia, l’actual degà de la premsa barcelonina, va començar a publicar-se el 1881. El discurs espanyolista presenta Perpinyà com una ciutat més del sud de França sense cap mena de relació ni punt de contacte amb Catalunya, però m’imagino que aquesta no és pas la línia ideològica i nacional de El Punt Avui. “Cada estiu, un grup de joves periodistes i fotògrafs francesos s’establien aquí —la redacció central era a Girona, a tocar de la plaça Marquès de Camps— i, en col·laboració amb professionals de la informació catalans com ara el periodista J. Víctor Gay i el fotògraf Pablo García Cortés, Pablito”. Si eren de Perpinyà, segur que no eren catalans també? En aquella època, no n’hi deuria haver bastants que parlessin en català? D’altra banda, si els de Perpinyà eren francesos, llavors els de Girona deurien ser espanyols. “Com a mostra, la primera imatge del recull fotogràfic del llibre, amb una notable cua de cotxes i caravanes entrant a Catalunya des del Pertús”. A Catalunya s’hi entra pel Portús (Vallespir) o potser més aviat per Salses (Rosselló)? Al Portús, a la Jonquera, a Portbou, a Setcases i a Puigcerdà hi ha la frontera franco-espanyola del Tractat dels Pirineus que separa les dues zones en què està dividida Catalunya des de 1659: el Principat i la Catalunya Nord. “Eren els pieds-noirs, com se’ls coneixia a Algèria per les seves sabates negres, i la seva petjada a la costa gironina va quedar també reflectida pels fotògrafs de L’Indépendant Costa Brava.” Igual passa que a Girona encara no s’han assabentat que, des de sempre, dels colons francesos d’Algèria, exiliats tots ells a partir de 1962, en català se n’ha dit “Potes Negres”; en fi, només que s’arribin fins a Perpinyà hi trobaran algú que els ho explicarà.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)