Paula Dreidemie i els catalans
Les opinions de Paula Dreidemie, l’argentina resident a Barcelona que, segons ho manifesta, evita expressament els llocs de la ciutat on troba que l’ús del català es manté més viu, importen, sobretot, pel valor que tenen com a testimoni del fracàs de les polítiques de normalització lingüística empreses per la Generalitat de Catalunya ara ja fa més de quaranta anys.
Dècades després de la fi del franquisme, el català hauria de ser ja una llengua del tot normalitzada com ho és el castellà a Buenos Aires o l’anglès a Nova York. En aquest cas, a Barcelona Dreidemie hauria acabat parlant en català per més odiosos i repugnants que li resultessin els catalans igual com a Buenos Aires hom ha d’enraonar a la gent en castellà independentment de quines siguin les seves opinions sobre l’Argentina i els argentins. Si la normalització lingüística hagués reeixit —una cosa del tot impossible si es parteix de la base d’acceptar l’invent espanyol del bilingüisme—, s’hauria arribat a una situació en què si a Dreidemie li produís angoixa sentir parlar en català, llavors a Barcelona ni tan sols podria sortir de casa seva perquè és obvi quin pa li donarien només que posés un peu al carrer i no tan sols a Gràcia, Sants, al Clot ni al Poble Sec, unes barriades on segur que no hi deu anar mai per evitar patir reaccions al·lèrgiques o potser, fins i tot, atacs d’ansietat. Paula Dreidemie es defineix com a activista del Sud global en lluita contra l’explotació capitalista duta a terme Europa i els EUA; llavors, una cosa que assenyala a l’article La veritable Barcelona secreta: migració i neocolonialisme en temps de “catalanofòbia” que li ha publicat el diari digital barceloní El món, és l’activa participació dels catalans en l’imperialisme colonial, una cosa, en realitat, del tot lògica perquè durant el segle xix i la primera meitat del xx, el colonialisme va ser un vici continental europeu i, doncs, els catalans no se’n van mantenir pas al marge, només que, donades les circumstàncies, el colonialisme català va haver de fer-se sota la bandera espanyola o la francesa, segons els casos. Es refereix també a l’estàtua de Colón, inaugurada a Barcelona el 1888 amb motiu de l’Exposició Universal; com és obvi, aquest monument commemora no pas la descoberta d’Amèrica el 1492 sinó els grans beneficis que durant el segle xix va obtenir la burgesia barcelonina amb els seus negocis, que sovint implicaven l’ús de mà d’obra esclava, a Cuba i Puerto Rico les úniques colònies americanes que li van quedar a Espanya després que, entre 1810 i 1824, s’haguessin independitzat tots els territoris de l’Amèrica continental. Que als catalans no ens agrada sentir parlar d’aquestes coses? Simplement la remeto a tota la bibliografia existent en català sobre les relacions econòmiques de Catalunya amb Cuba fins que, el 1898, el país antillà va alliberar-se del domini espanyol; una altra cosa és que Dreidemie sigui capaç d’agafar un text escrit en català sense que comencin a venir-li vòmits i mareigs.
Al final, resulta que, com a expiació pels pecats dels catalans que, en època colonial, van fer-se rics amb el tràfic d’esclaus de l’Àfrica cap a Amèrica, Paula Dreidemie ens imposa la penitència d’haver d’admetre la minorització i marginació de la nostra llengua al nostre país, com també la d’haver de renunciar als beneficis socials i econòmics que podríem assolir amb la independència perquè, segons ella, el nostre passat colonial ens ha fet perdre el dret a defensar la nostra llengua, cultura i identitat. Evidentment, la colonització europea d’Amèrica iniciada per Colón va ser un dels pitjors genocidis que pugui recordar la història, però Dreidemie es troba molt a gust parlant i escrivint en castellà, la llengua de genocides com ara Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Diego de Almagro, Pedro de Mendoza o Juan de Garay, per citar-ne només alguns, igual passa que com que és la llengua de l’Argentina, el castellà és el millor idioma del món. Malgrat que la intenció dels westerns, els films de Hollywood sobre la conquesta de l’Oest realitzada pels EUA durant la segona meitat del segle xix, era glorificar els intrèpids i coratjosos colons blancs que s’establien a les noves terres i per això els indis se’ls presentava sempre com uns salvatges sanguinaris, tots ens adonàvem que, en realitat, els pobles americans —dits impròpiament indis— no feien pas res més que defensar les seves terres contra uns invasors —els blancs— que els les volien prendre mitjançant la força i la violència. Per l’època que als EUA perpetraven la conquesta de l’Oest, a l’Argentina van emprendre la conquesta del Sud i així es va apoderar de territoris habitats fins aleshores pels pobles americans autòctons: els pampes, els ranquels, els maputxes, tehueltxes, etc. Si d’una cosa podem estar segurs és que la conquesta argentina del Sud va ser tan imperialista i genocida com va ser-ho la de l’Oest pels EUA.
Dreidemie està del tot convençuda que els catalans són espanyols; hem de pensar, doncs, com ens ho hem de fer per explicar-li que hi ha catalans que no són pas espanyols sinó que són francesos.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)