La festa hexagonal
Si una virtut té el 14 de juliol és la de no ser tan odiós com el 12 d’octubre dels espanyols; no és pas igual celebrar l’aniversari d’una revolució que va engegar a dida la monarquia absoluta de dret diví, el feudalisme i el poder de l’Església que celebrar l’inici d’un dels genocidis més grans que pugui recordar la història
com va ser-ho la conquesta espanyola d’Amèrica, origen d’unes glòries imperials sortosament liquidades. A mi m’agrada més el 4 de juliol, l’aniversari de la Declaració d’Independència de les Tretze Colònies de l’Amèrica del Nord, les quals, per defensar la llibertat que havien adquirit amb la seva DUI no van dubtar a enfrontar-se a la Gran Bretanya, aleshores la primera potència imperial del món; més important encara, els americans van proposar-se bastir un sistema republicà basat en la llibertat i en la democràcia i ho van aconseguir; per això, la constitució dels EUA aprovada el 1787 al Congrés de Filadèlfia encara està vigent, cosa que, evidentment, no es pot dir pas ni de la constitució francesa de 1791 ni de l’espanyola de 1812. Si és veritat que la Revolució Americana de 1776 va servir de model a la Revolució Francesa de 1789, llavors tot allò que explicaven els americans, els francesos ho deurien entendre al revés perquè en la Revolució Americana no va haver-hi mai cap totalitarisme sanguinari com el Règim del Terror de Robespierre ni tampoc cap tirania com la de Napoleó. D’altra banda, el decret del 15 de gener de 1790 de l’Assemblea Nacional sobre creació dels departaments francesos va significar que la Catalunya Nord deixés de ser la province du Roussillon on es mantenien en vigor les Constitucions de Catalunya i el sistema municipal català, respectat pel Tractat dels Pirineus i abolits al Principat per Felip V al Decret de Nova Planta, per convertir-se en el departament de Pyrénées Orientales, desposseït de la seva història i tradició així com del tot sotmès als dictats de París. Des de la Catalunya Nord, es va respondre al decret de creació dels departaments amb uns manifestos que, presentant la unió del Rosselló i França com un pacte que quedava anul·lat si una de les dues parts incomplia els seus deures, reclamaven el respecte a les Constitucions de Catalunya i a tot el sistema institucional català. Es mantenia, doncs, la idea, establerta el 1641, que si Lluís XIII de França regnava a Catalunya era només en tant que comte de Barcelona; per això, en l’antiga monarquia, calia enregistrar a Perpinyà les lleis i les gràcies atorgades a la province du Roussillon. Evidentment, ja ens podem figurar el cas que en van fer a París.
Enguany, s’ha donat un evident contrast entre el cost de la Fête nationale —segons el Tribunal de Comptes, 3 o 4 milions —d’euros no pas de francs— de la desfilada militar, on Emmanuel Macron s’hi va trobar del tot en seu element, més els 700.000€ dels focs artificials— i el contundent pla de retallades que ha anunciat François Bayrou per així poder alentir el desbocat creixement del deute públic francès que, en paraules del mateix Bayrou, s’incrementa en 5.000€ cada dia. Les altes instàncies polítiques es mantenen, doncs, del tot fidels al principi, enunciat en el seu moment per Charles de Gaulle, que en la V República, el President s’ocupa de França mentre que dels francesos en té cura el Primer Ministre. Per als que els agradin les comparacions, el 1789 mentre els ministres de Lluís XVI es trencaven les banyes per eixugar l’enorme dèficit de les finances reials, al comte d’Artois, germà del rei, i a Maria Antonieta no se’ls va acudir res més que fer-se construir el Palau de la Bagatelle; precisament, el 14 de juliol es commemora l’aniversari de com va acabar tot plegat. En aplicació del pla de Bayrou, per als propers anys, minvaran dràsticament les partides pressupostàries destinades a pensions, prestacions socials i sous dels funcionaris. Ja veurem com es notarà tot això en un lloc com la Catalunya Nord, situat a la perifèria no ja de França sinó del desert francès i tot; el primer ministre ha anunciat que les retallades no afectaran pas la despesa en defensa, o sigui que els militars de Montlluís no cal pas que pateixin. Naturalment, sempre podrà quedar la joia pel gran festival de grandeur que Macron va organitzar a París; comprenc, doncs, els nord-catalans que, aquest any, han aprofitat el cap de setmana llarg per visitar parts del país alienes a la dominació francesa. Un dels punts del pla de Bayrou és suprimir dies festius per així reduir costos; ell proposa treure el Dilluns de Pasqua i el 8 de maig; de bona gana hi afegiria jo el Dia de l’Armistici on, en realitat, s’hi celebra ni més ni menys, que el carnatge dels pobres joves francesos enviats a l’infern de les trinxeres de la I Guerra Mundial a servir de carn de canó per als jocs de poder de les elits polítiques.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)