Sobre el gag catalanòfob
Parla català, l’esquetx, d’uns tres minuts de durada, que es va representar a l’acte de presentació a l’Ajuntament de Barcelona de l’informe de l’any 2024 de l’Observatori de les Discriminacions, està concebut perquè l’espectador s’identifiqui amb una persona que, a Catalunya, es troba amb tota mena d’entrebancs i de tribulacions perquè no parla català.
En primer lloc, si el protagonista enraonés en una llengua que no fos el castellà, el gag no funcionaria pas. Lògicament, a tothom li semblaria absurd que algú es queixés que a l’administració o a la sanitat de Catalunya (el Principat) no l’atenen perquè s’hi presenta enraonant en àrab, amazic, romanès, rus, ucraïnès, búlgar, georgià, polonès, suahili, urdú o, fins i tot, en francès; com és obvi, si s’intentés que l’administració pública hagués d’atendre tothom en la llengua que parlés fos la que fos, al final tot acabaria sent un caos digne d’una novel·la de Kafka o d’un film dels Germans Marx, un altra cosa és que calgui disposar d’un protocol sobre què cal fer amb algú que, per la raó que sigui, no sigui capaç d’expressar-se en la llengua oficial. Ara bé, el protagonista de Parla català enraona en castellà i això ho canvia tot, perquè llavors sí que l’administració pública catalana (del Sud) té l’obligació d’atendre’l en castellà. A Nova York, també n’hi ha de gent de llengua castellana, però si a algú se li acudís fer-hi un gag sobre un pobre hispà que, a la Ciutat dels Gratacels, no se’n surt perquè no parla anglès, tothom consideraria que la solució fóra que aquella persona aprengués l’anglès o que, si més no, es busqués algú de confiança que li fes d’intèrpret. Per cert, Teatro sin papeles és un grup madrileny, però suposo que no faran mai cap muntatge sobre els problemes que pugui trobar-se a Madrid algú que no sàpiga el castellà. D’altra banda, a la persona que es queixa perquè no l’atenen en castellà, què li passaria si fos a Catalunya però no pas al Principat sinó a la Catalunya Nord? Ací aprofito per recordar que normalitzar la llengua significa aconseguir que a Barcelona, Perpinyà i a tot arreu dels Països Catalans, el català funcioni com a llengua nacional tal com hi funciona l’anglès a Nova York i al conjunt dels EUA. A Nova York hi ha grups de jueus ultraortodoxos que, als seus barris, viuen en una mena de món tancat apart del conjunt de la societat americana, amb la qual no hi volen saber res, i per això en comptes de parlar en anglès parlen en ídix, la llengua dels jueus de l’Europa Oriental; ara bé, quan surten a l’exterior, es troben que, tant si els agrada com si no, la llengua de Nova York és l’anglès i que, fora de la comunitat jueva ultraortodoxa, no hi ha pràcticament ningú que sàpiga l’ídix.
Fins ací la part teòrica. La pràctica és que si, com tots sabem, a tots els territoris catalans d’administració espanyola, la majoria dels catalans es passen al castellà quan algú s’hi adreça en aquesta llengua, les tribulacions del protagonista de Parla català resulten inversemblants. A la vida real, els mitjans de comunicació ens informen, més aviat, de casos d’algú que va a cal metge i es troba que el sanitari en qüestió li exigeix de males maneres que li parli en castellà arribant fins a l’extrem d’expulsar-lo de la consulta si persisteix en l’ús del català. Evidentment, desconec què prescriu el Jurament Hipocràtic en aquesta mena de casos. Per més que el castellà sigui la llengua oficial arreu d’Espanya, a les comunitats autònomes espanyoles de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, el català també hi és llengua oficial, però, com podem veure, a l’hora de la veritat, aquesta oficialitat —o cooficialitat— no serveix pas per a res de res.
Tanmateix, fins i tot el vídeo de Teatro sin papeles —i també sense vergonya— té un aspecte positiu: assenyalar quin és el punt feble de la resistència lingüística, és a dir, de voler mantenir el català en situacions diguem-ne adverses. Amb l’òbvia excepció dels nord-catalans, tots els catalans saben el castellà; per això, els sectors espanyolistes consideren il·legítima i il·lícita la resistència lingüística, i, en part tenen raó, perquè no voler parlar en castellà tot i no tenir-hi cap dificultat real es pot veure com una mena de mania personal. Davant del problema de l’ús del català a la sanitat pública, la Generalitat de Catalunya organitza uns cursets de català que, com resulta del tot previsible, no hi ha gairebé ningú que se’ls prengui seriosament. Com que qui fa tant com pot no està pas obligat a més, ací no criticaré pas la Generalitat sinó que exposaré la solució que hi hauria de donar el govern de la República Catalana. En primer lloc, caldria partir de la base que a l’escola l’estudi i aprenentatge del castellà ha de ser una matèria optativa però mai obligatòria; llavors, quan arribés a la majoria d’edat la primera generació escolaritzada per la República, entre els joves catalans n’hi hauria que el castellà o no el sabrien o el sabrien malament i a aquests sí que no els podria demanar ningú que parlessin en castellà; per a ells, ser atesos i atendre en català no seria pas un caprici identitari sinó una necessitat pràctica. Mentrestant, fins que arribés l’any 20 o 30 després de la independència, les coses continuarien si fa no fa com ara, amb l’única diferència, però, que a un sanitari que no volgués atendre un pacient perquè li parla en català se’l declararia inhabilitat de per vida.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)