Sobre el català a la Catalunya Nord
Si va ser possible afrancesar el Rosselló també ha de ser-ho catalanitzar els Pyrénées Orientales; amb aquesta proposició concisa i completa, que no sé pas si és també enginyosa, el requisit que li faltaria per poder encaixar en la definició d’aforisme, exposo la meva visió sobre el català a la Catalunya Nord.
No comparteixo, doncs, l’opinió del comandant Valls —o d’en Gaston, dels taxistes del Tsar, de Luis Mariano o de qui sigui— que amb el català a la zona francesa de Catalunya “S’ha acabat el bròquil! Il faut arrêter les conneries! É finita la commedia! Estamos jodidos, tío. Se acabó. The game is over. Kaputt, Herr Hauptmann!”. Naturalment, qui enuncia un aforisme no hi argumenta pas l’afirmació que hi sosté, i això me proposi fer en aquesta crònica. Per començar, si jo de debò cregués possible recuperar l’ús del català a la Catalunya Nord, és a dir, revertir-hi les conseqüències de la pèrdua de transmissió generacional del català que s’hi va donar ara fa entre seixanta i setanta anys, en poc temps i, sobretot, sense que es produeixi cap canvi polític i institucional enlloc de Catalunya, llavors sí que fóra molt raonable posar en dubte el meu estat de salut mental. Per això, la primera condició necessària i imprescindible per a la recuperació del català a la zona francesa del país ha de ser la independència del Principat. Lògicament, si la Generalitat de Catalunya no pot ni tan sols evitar la castellanització del territori sota la seva administració menys encara podrà recatalanitzar la part sota domini francès, sobretot si nomena delegat seu a Perpinyà un enze que no sap ni què és la Catalunya Nord.
Tots estem d’acord que si a l’altra banda del Pertús, Cervera de la Marenda i la Guingueta d’Ix en comptes d’Espanya hi hagués la República Catalana, les coses canviarien radicalment a la Catalunya Nord mentre que, com és natural, a l’Aude i a l’Ariège tant se’ls en donaria. Si la constitució de Catalunya establís que la República —que no hem de confondre-la pas amb la République, compte— ha de lluitar per la plena recuperació del català arreu de Catalunya, incloent-hi les comarques que encara estarien sota sobirania francesa, ja podem comptar les generoses subvencions que rebrien la Bressola i Arrels; molt estrany seria, doncs, el poble o barriada de Perpinyà on no hi hagués una Bressola, que, òbviament, cobriria tots els graus i nivell d’ensenyament des del parvulari fins a entrar a la Universitat. Suposi, doncs, que el coneixement del català a la Catalunya Nord creixeria exponencialment. D’altra banda, es podria exigir a la República menar una política d’atracció envers els nord-catalans com ara concedir la nacionalitat catalana a tothom que hagi nascut als Pyrénés Orientales o que hi porti uns quants anys vivint-hi i treballant-hi. Si el 1950, calia esforçar-se a parlar bé el francès per trobar feina a París, en la nova situació el català serviria per trobar feina a Barcelona —o, si més no, a Figueres, Puigcerdà o Girona—. Us imagineu com seria una UCE subvencionada per la República Catalana? O les activitats que podria fer a Prada durant tot l’any, adreçades, principalment, a conflentins i nord-catalans en general. A part d’això, i aquesta és una idea que se m’ha acudit a mi, certes entitats estatals catalanes, com ara la Ràdio i la televisió públiques, o també, per posar un exemple, l’Agència Catalana de Consum, podrien tenir la seu a Perpinyà encara que no poguessin exercir cap mena de jurisdicció als Pyrénées Orientales; llavors es tractaria que per treballar-hi es busqués, en primer lloc, nord-catalans que dominessin el català. D’altra banda, s’hauria d’aconseguir que al Principat tothom entengués que el límit septentrional de Catalunya no és pas a la Jonquera sinó a Salses, és a dir, que Catalunya no seria pas únicament el territori de la República. Suposi que al cap d’uns anys, no gaires però, un català del Sud —o, igualment un valencià o un mallorquí— veurien que a Perpinyà tothom parla en francès però que si algú s’hi dirigeix a qui sigui en català, l’entén i li contesta en català; per tant, aviat a Tolosa, Narbona, Carcassona, Foix i Pàmies veurien —i amb força raó— que el departament de Pyrénées Orientales és França però no pas del tot i segurament se n’escandalitzarien. Pensem, d’altra banda, que si la República fes les coses ben fetes, aviat passaria que en certes barriades i llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la gent acostuma a parlar en castellà però es passa immediatament al català si algú se li adreça en català o, fins i tot, en un castellà amb un clar i marcat accent català.
Naturalment, per revertir del tot la pèrdua de la transmissió generacional de la llengua, ens caldria que, en l’àmbit familiar, esdevingués normal i habitual que els pares entre ells es parlessin en francès però es dirigissin als fills sempre en català, és a dir, la situació inversa de 1950 i 1960. Com és lògic, això implicaria una voluntat de ser catalans tan forta i tan intensa com la que hi hagué de ser francesos a mitjans del segle xx. Al capdavall, el català va deixar de transmetre’s dins del nucli familiar dècades després que a escola no sols no s’ensenyés català sinó que es castigués els mainatges que hi parlaven en català, sense que protestés ningú.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)