La barbaritat de Sixena
Lògicament, si el trasllat dels antics murals de la Sala Capitular de Sixena del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al monestir de Sixena pogués fer-se sense cap mena de risc per a la conservació de les pintures, aquesta operació ja s’hauria hagut de dur a terme fa temps i sense necessitat d’haver arribat a cap mena de litigi judicial
perquè, com tothom ho reconeix, el propietari de les pintures és l’abadia de Sixena. En tot cas, es podria demanar a les autoritats municipals de Villanueva de Sijena (Osca) i autonòmiques de l’Aragó alguna compensació econòmica pels costos que ha representat per al MNAC la feina de restauració i conservació de les pintures duta a terme durant les darreres dècades a Barcelona, com també una manifestació de reconeixement a la tasca de rescat duta a terme per Josep Gudiol (1904-1985) el 1936, poc després que, a l’inici de la Guerra Civil, uns milicians anarquistes haguessin calat foc al monestir de Sixena i les flames afectessin greument els murals de la sala capitular, més que res perquè si no hagués estat per Gudiol avui dia les pintures ja no existirien. En realitat, però, segons el criteri dels experts, el sol fet de treure les pintures de l’actual suport de què disposen a la sala del MNAC on se les exhibeix equival, pràcticament, a destruir-les. Així doncs, oposar-se al trasllat a Sixena no és pas una lluita per Catalunya sinó per la conservació de l’art, un patrimoni cultural que no és ni català ni aragonès ni espanyol sinó universal; per això, treure les pintures de Sixena del MNAC és una acció tan condemnable —i repugnant— com va ser-ho la destrucció dels Budes de Bamian perpetrada el 2001 pel govern talibà de l’Afganistan. Gran part dels claustres de Sant Miquel de Cuixà són a Nova York al museu The Cloisters; és clar que a tots en agradaria poder veure el claustre de Cuixà sencer i restituït però a part que, en el seu moment, la venda de les pedres de Cuixà va ser legal, la primera cosa que ens hauríem de plantejar és si el trasllat de les peces de Nova York a Cuixà es podria fer en condicions de total seguretat i de si el monestir disposa de les condicions necessàries per garantir-ne la conservació indefinida. Entre els anys 1999 i 2002, es van restituir al seu emplaçament inicial les pintures murals de l’ermita de San Baudelio de Berlanga (Sòria), cosa que es va presentar com un gran assoliment en la noble tasca de recuperar el patrimoni artístic; el 2011, però, a San Baudelio van adonar-se que les pintures s’anaven fent malbé a causa d’una proliferació de fongs provocada per l’elevada humitat relativa registrada a l’ermita, la manca de ventilació i les oscil·lacions de temperatura; llavors, correm-hi tots a dur a terme una restauració urgent d’unes pintures romàniques que, a conseqüència del seu trasllat a l’ermita de San Baudelio, havien quedat en risc de perdre’s per sempre. Amb un precedent com aquest, el trasllat de les pintures del MNAC a Sixena caldria descartar-lo completament.
Com podem veure, però, a Villanueva de Sijena, l’Aragó i a Espanya en general, tot això tant se’ls en dóna; per això, tant hi fa que la sentència dels jutjats d’Osca, confirmada pel Tribunal Suprem sigui una aberració irresponsable. Al capdavall, només es tracta de repetir a Barcelona l’escena de la Guàrdia Civil entrant al Museu de Lleida. La Generalitat, que en un primer moment feia costat al MNAC, ara sembla haver-se decantat per la postura “aragonesa” en obligar a suprimir de l’acta de la primera reunió de la comissió d’experts el punt en què els especialistes catalans advertien de la impossibilitat tècnica per traslladar les pintures a Sixena. No ens n’hem de sorprendre ni donar-ne tampoc tota la culpa al president Salvador Illa i als seus consellers. Com sabem, ara fa uns anys, tot i estar governada per una coalició de partits independentistes com ho eren Junts i ERC, la Generalitat es personava com a acusació particular contra els independentistes detinguts en les protestes de la plaça Urquinaona. Ben mirat, cal fer-se’n càrrec. El 2017 va quedar establert que si piula massa, la Generalitat se la liquida amb l’aplicació de l’article 155 i ja està i aquesta és tota l’autoritat que té; certament, en temps de Jordi Pujol les coses no anaven pas així però el passat no torna mai ni per a bé ni per a mal. Evidentment, si una cosa necessiten els responsables de la proposta formulada per l’ajuntament de Villanueva de Sijena d’embargar béns al MNAC per així forçar-lo a permetre la sortida de les pintures és una visita urgent a cal psiquiatre. Per cert, després de tota la feina que li comporta la reclamació de les pintures de Sixena, el senyor Jorge Azcón, president d’Aragó, ja té temps per ocupar-se dels veïns dels pobles de les províncies de Saragossa i Terol afectats pels aiguats d’ara fa uns dies?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)