Escàndols polítics
Com que un dia sí i l’altre també van destapant-se nous casos de corrupció que esquitxen l’entorn immediat de Pedro Sánchez, el President del Govern espanyol, ara a Madrid tothom va de bòlit;
el PSOE mirant de tirar pilotes fora i el PP provant d’aprofitar-se’n per forçar una convocatòria d’eleccions anticipades que li permeti assolir el govern de l’Estat; per això, el partit d’Alberto Núñez Feijóo s’ha posat al capdavant d’una mena de croada per l’honestedat i l’honradesa, una cosa, però, que, vista la interminable llista d’afers tèrbols de quan governava el PP —casos Púnica, Gürtel, etc., etc.—, a part dels draps bruts que van sortint del cercle íntim d’Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, un dels pesos pesants del PP, faria riure si no és que fa plorar. Vaja, com si ara Marine Le-Pen i Louis Alliot volguessin proclamar un codi ètic sobre la contractació de treballadors al Parlament Europeu, o si Alliot es posés com a exemple de treball diligent en la presidència d’un consistori. A més, com a cirereta del pastís, ens trobem amb el judici contra el Fiscal General de l’Estat. François Bayrou es troba amb problemes derivats de com va actuar quan era ministre d’educació davant dels casos d’abusos sexuals i agressions físiques contra els alumnes de l’escola Bétharram, però, de totes formes, la situació està molt més calmada a París que a Madrid.
De tot això, però, me’n fumi com de l’any quaranta perquè considero que ara i durant uns quants anys Catalunya patirà les conseqüències d’un escàndol polític tan greu que li passa la mà per la cara a tots els de Madrid i al de Bayrou i tot. Em refereixo, lògicament, a la decisió que van prendre els dirigents dels partits independentistes d’aturar el procés cap a la República Catalana i conduir-nos de nou a la cleda autonòmica. A hores d’ara, negar la contundent derrota que ha patit l’independentisme és tan estúpid com pretendre posar en dubte el canvi climàtic; el problema, però, és que l’independentisme català ha estat vençut no pas per Espanya —el seu enemic natural— sinó per aquells que se’n deien els dirigents, que, a partir del 2017, van fer mans i mànigues per posar fi a l’efervescència política que es vivia aleshores i així poder arribar a la desmobilització total que es pateix ara. Sense el neoautonomisme que durant els darrers vuit anys han practicat Junts, ERC i la CUP, ara no hi hauria pas un govern de la Generalitat presidit per Salvador Illa. Com és natural, poden sorgir noves formacions polítiques independentistes, però els seus dirigents i portaveus es troben amb el gran problema de com aconseguir guanyar-se la confiança de la gent, del tot escarmentada per l’engany que s’ha vingut practicant des del 2017; dir —o donar a entendre— que nosaltres som unes persones serioses i compromeses que, quan arribi el moment de la veritat, no ens arronsarem pas com en el seu dia van fer-ho Junts, ERC i la CUP és molt fàcil; aconseguir que l’electorat s’ho cregui ja és una altra cosa. Que si ara fa vuit anys els dirigents polítics de l’independentisme van aturar-se i fer marxa enrere fou perquè van tenir por és indubtable; ara bé, exactament, què els va fer por? A primera vista, podria semblar força raonable creure’s que van espantar-se davant la repressió violenta i enfollida d’Espanya, però igual no va ser pas ben bé això. En els bons temps de la revolució dels somriures, cal recordar-ho, s’assenyalava amb orgull que el procés independentista era un fenomen que anava de baix a dalt, és a dir, havia sorgit del si de la societat i els dirigents de les institucions polítiques hi anaven a remolc. Doncs igual a les cúpules de Junts, ERC i la CUP allò que els va fer por no van ser els espanyols sinó nosaltres, és a dir, els que ens mobilitzàvem per canviar del tot el sistema de govern de Catalunya. Una cosa que durant la dècada prodigiosa del procés tothom considerava òbvia era que la novella República Catalana no havia de reproduir pas les disfuncions de l’Espanya del 1978 sinó superar-les i esmenar-les; per tant, tripijocs com el del cas Palau de la Música no s’havien de tornar a repetir, com també es prendrien mesures perquè, en el futur, no es donessin casos com el que ara hem vist de les greus irregularitats i mal funcionament de la DGAIA, on hi ha implicada gent d’ERC. Els dirigents del procés procedien tots ells, des del primer fins a l’últim, del règim autonòmic espanyol que es pretenia liquidar; llavors, si van veure que en la República Catalana els privilegis i el poder de la classe política més aviat es retallarien, és lògic que s’aturessin i fessin marxa enrere. Al capdavall, no costa pas gaire entendre per quina raó els Borbó no es faran mai republicans.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)