Entendre què és Espanya
A França, una reunió de presidents regionals fóra un esdeveniment de debò curiós, més que res perquè, com sabem, és a París on es decideix quines són les regions de França.
Segurament, si a l’Elisi o a Matignon consideressin necessari comunicar res als presidents de les regions, enviant-los una carta circular ja en deurien tenir prou; d’altra banda, a quin francès li pot importar l’opinió d’un president regional, encara fossin els prefectes dels departament llavors sí que caldria escoltar què diuen. A Espanya, en canvi, divendres passat al Palau de Pedralbes de Barcelona va haver-hi una reunió de presidents de les disset comunitats autònomes més el president del govern espanyol i el rei d’Espanya, tot i que no consta pas que siguin presidents de cap comunitat autònoma. Igual com la reunió autonòmica que es va celebrar ara fa uns mesos a Santander, no es va arribar a cap acord, però, malgrat tot, l’esdeveniment va donar força joc.
Per començar, la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va aixecar-se empipada només sentir que el president del País Basc havia parlat en eusquera i el president de la Generalitat Salvador Illa en català; s’ho deuria prendre com una mena d’insult personal. Què passaria si en una hipotètica reunió de presidents regionals francesos a la presidenta d’Occitanie Carole Delga se li acudís parlar en català o en occità? En primer lloc, estic plantejant una situació poc menys que de ciència-ficció perquè primer caldria que Delga sabés parlar en qualsevol d’aquestes dues llengües i em temo que això ja és massa suposar. Díaz Ayuso va exclamar-se que Espanya no és de cap manera un estat plurinacional i Salvador Illa li va replicar que ella no entén Espanya. Qui dels dos té raó? Segons l’article 2 de la constitució de 1978, la constitució mateixa es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Com podem veure, ací no es parla pas de cap mena d’unió de nacions sinó d’una única nació espanyola que, a més, és indivisible; vaja que l’única diferència entre Espanya i França és que, a més d’una i indivisible, França és també hexagonal. El mateix article 2 de la constitució espanyola reconeix i garanteix el dret a l’autonomia —però a res més— a les nacionalitats i regions que integren la nació espanyola; sí, s’admet que hi ha nacionalitats però són part de la Nació. Entendre França és molt senzill perquè tothom està d’acord que és d’una determinada manera i no pas de cap altra fins al punt que, en temps de la Revolució, l’acusació que els jacobins feien als girondins de ser federalistes no estava pas justificada perquè, en realitat, tant els uns com els altres teoritzaven una república tan centralista i uniformista com abans ho havia estat la monarquia. Espanya, però, és més complicat d’entendre-la perquè, sobretot a Catalunya, n’hi ha que s’inventen la idea d’una Espanya plurinacional que, a més de ser incorrecta, perquè, com ho acabem de mostrar, no és pas el model que planteja la vigent constitució espanyola, és absurda. L’estat no és pas res més que l’aparell polític que es dóna la nació per administrar-se; per tant, la idea d’un estat plurinacional no té sentit, d’ací que no n’hi hagi cap al món que s’hi defineixi; un estat espanyol pressuposa una nació espanyola que li proporciona la seva raó de ser i, doncs, el legitima; en conseqüència, dins de l’estat espanyol, un territori aliè a la nació espanyola hi seria una mena de cos estrany. Per què hauria d’assumir Espanya la gestió i administració d’un territori que no és espanyol? Quina bestiesa! Lògicament, per la mateixa raó que un estat espanyol pressuposa l’existència d’una nació espanyola, una nació catalana demana l’existència d’un estat català com a eina política per gestionar-se. Per què ha de governar Catalunya un estat que no sigui el català? Tant Salvador Illa com Jordi Pujol parteixen de l’esquema autonomista nació catalana-estat espanyol que no funciona per la senzilla raó que el seu plantejament de base és erroni; si en temps de Pujol, sobretot durant els primers anys, va semblar que amb l’autonomisme es podia progressar era, només, perquè es venia de la devastació nacional que havia significat el règim de Franco, mentre que l’autonomisme d’Illa no és pas res més que una mena d’opi per mantenir Catalunya adormida i sedada.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)