Una sentència abracadabrant
Haig de començar aquesta crònica fent una molt important confessió personal: sóc una ànima de càntir; segurament, ho dec d’haver estat durant tota la meva vida sense adonar-me’n però aquesta setmana no m’ha quedat cap altre remei que admetre-ho.
Tot ha vingut arran de la meva sorpresa, incredulitat i estranyesa davant de la notícia que el Tribunal Suprem —el d’Espanya perquè ací estem parlant del Principat— ha ratificat la sentència donada el 2020 —un any, com podem veure, de mal record i no pas únicament per la pandèmia— per l’Audiència d’Osca, que al seu torn confirmava la sentència donada el 2016 pel Jutjat de Primera Instància d’aquesta ciutat aragonesa, la qual obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a tornar a l’antic monestir de Sixena les pintures que, fins 1936, hi havia hagut a la seva sala capitular. Segons ho diuen les males llengües, vista l’actuació del Tribunal Suprem espanyol en el judici contra els dirigents independentistes acusats d’haver organitzat l’1 d’octubre, cal ser realment una persona curta de gambals, amb poc enteniment i pusil·lànime per esperar que l’alta instància judicial espanyola desestimés el recurs presentat contra la sentència d’Osca pel MNAC mateix i per la Generalitat —la de Catalunya i no pas la que ocupa Carlos Mazón en contra del desig d’amplis sectors de la societat valenciana que no es cansen de demanar-li la dimissió per la seva nefasta i irresponsable gestió de la DANA— on s’assenyalava la principal objecció a portar de nou les pintures a Sixena: el greu risc per a la seva conservació que, sens dubte, representarà l’operació de trasllat i el seu condicionament a l’antic monestir dels Monegres.
La sentència del Jutjat de Primera Instància d’Osca del 2016 ocupa ni més ni menys que vuitanta-sis folis; ara bé, la qüestió de la conservació de les pintures si se les porta a Sixena s’hi tracta únicament en poc més que una pàgina; la jutgessa Silvia Ferreruela Royo, l’autora de la sentència, deurà saber quins temes va desenvolupar en les més de vuitanta pàgines restants que, tal com hem de suposar-ho, deuen ser molt més importants que el de la conservació de les pintures. El restaurador italià d’art Gianluigi Colalucci (1929-2021) va afirmar, d’una manera clara i rotunda, que les pintures no podien pas tornar a Sixena; per començar, aquestes pintures han deixat de ser murals i han passat a ser sobre tela i no poden separar-se dels bastidors que les sostenen, els quals, a més, no poden adaptar-se a l’arquitectura de la sala del monestir; naturalment, al jutjat d’Osca deurien considerar que les opinions de Colalucci, responsable de la restauració dels frescos de la Capella Sixtina —per als qui no ho sàpiguen, obra de Michelangelo Buonarroti, el gran artista del Renaixement— i, a més profund coneixedor de les pintures de la sala capitular de Sixena i de tota la col·lecció de murals del MNAC, no anaven pas enlloc perquè, com tots sabem, brams d’ase no pugen pas al cel; igual, la jutgessa d’Osca va tenir com a assessora Cecilia Giménez Zueco, coneguda per la seva “restauració” de l’Ecce Homo de Borja (Saragossa), un nyap tan cèlebre que va fer la volta al món. Naturalment, no deuria posar ningú en coneixement de la magistrada Ferreruela el desastre absolut que va significar la brillant idea de restituir al seu emplaçament original les pintures romàniques de l’ermita de San Baudelio de Berlanga (Sòria); s’hi va haver de córrer per reparar-hi els greus danys ocasionats. També, assenyalen alguns, si el Suprem no va entrar en la qüestió de la conservació de les pintures de Sixena potser va ser no pas perquè tinguessin com a pèrita la restauradora Giménez Zueco sinó perquè és possible que aquesta qüestió no s’inclogués en el recurs de cassació del MNAC i de la Generalitat contra la sentència d’Osca, i vist com s’han fet les coses a la Generalitat durant els darrers anys no es pot descartar cap hipòtesi. La part més impresentable —i, doncs, abracadabrant— de la sentència d’Osca és la crítica que s’atreveix a fer de l’actuació a Sixena el 1936 de l’historiador de l’art i arquitecte vigatà Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). A moltes de les regions on va fracassar el cop militar de juliol de 1936, com ara Catalunya i la part oriental de l’Aragó, els milicians anarquistes van aprofitar el col·lapse de l’estat per fer la revolució, cosa que per a ells significava, en primer lloc, cremar les esglésies i matar els capellans; si quan calaven foc a una església es perdien objectes amb valor històric i artístic, com, per posar només un exemple entre molts, va passar a Barcelona a l’església de Santa Maria del Mar, no els venia d’ací. A finals de juliol de 1936, quan va veure com cremava el monestir de Sixena, l’escultor barceloní Apel·les Fenosa (1899-1988), encarregat per la Generalitat de Catalunya de salvar obres d’art de les flames, va donar avís a Barcelona i el govern català hi va enviar Gudiol qui, amb l’ajuda d’Antoni Llopart i Antoni Robert, va poder dur a terme, entre el 15 d’octubre i el 6 de novembre de 1936, l’extracció de les pintures del monestir, que havia estat cremant durant tota la primera quinzena d’agost; per tant, només en va poder salvar una part; d’altra banda, arran de l’incendi, la sala capitular s’havia quedat sense sostre i, exposades a la intempèrie, les pintures s’haurien desfet en qüestió de pocs mesos. Segons la sentència donada el 2016 —setanta anys després dels fets, doncs— per la jutgessa d’Osca, abans d’arrancar les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, Gudiol hauria hagut de demanar permís a les monges i a la Dirección General de Bellas Artes, organisme amb seu a Madrid; més aviat, arran de la sedició militar, a Espanya havien deixat de funcionar els organismes de l’administració pública incloent-hi, naturalment, la Dirección General de Bellas Artes; a més, en les circumstàncies del moment, desplaçar-se a Sixena des de Madrid o des de Saragossa era del tot impossible. Quan Fenosa i Gudiol eren a Sixena, l’únic poder efectiu que hi deuria haver deuria ser el dels milicians anarquistes que havien calat foc al monestir mentre que les monges prou feina deurien tenir per fugir i córrer a amagar-se. Per pretendre valorar, còmodament assegut en un despatx, l’acció immediata que algú va fer en un context de violència, guerra i revolució, cal tenir-los de debò molt ben posats. Ara bé, quan ultrapassa tots els límits concebibles és quan la sentència gosa manifestar que “No pot afirmar-se tampoc quin fou l’ànim concurrent en Gudiol, si purament lucratiu o de conservar les pintures”. En primer lloc, per arrencar les pintures s’hi va jugar la vida perquè a qualsevol milicià anarquista se li hauria pogut acudir matar-lo; a Gudiol li va caure l’ànima als peus en veure la destrucció de tot aquell tresor artístic que ell coneixia molt bé perquè, sent com era un especialista en pintura medieval, n’havia fet fotografies abans de la Guerra. Finalment, un cop a Barcelona, per conservar les pintures calia restaurar-les, cosa que no es va poder fer fins 1949 i encara gràcies a una molt generosa subvenció que l’Ajuntament de Barcelona va concedir al Museu d’Art de Catalunya perquè als museus aragonesos per les pintures de Sixena no semblaven amoïnar-s’hi gaire. M’imagino que al poble de Sixena es deu d’haver alçat un monument a la memòria de Josep Gudiol.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)