Commemoracions
Aquest ha estat un cap de setmana força interessant a la Catalunya Nord. Per començar, dissabte al parc de l’estany de Sant Esteve del Monestir (Rosselló) va haver-hi la Bressolada
en què, com cada any, els membres de la comunitat educativa de les escoles Bressola reivindiquen la seva tasca de mantenir viva la llengua catalana a la Catalunya Nord, una feina molt meritòria tenint en compte la pèrdua de la transmissió generacional del català que es pateix a les comarques nord-catalanes des de ja en fa uns setanta anys; pobre Pompeu Fabra si alcés el cap i sortís a fer una volta per Prada; se’n duria un disgust tan gran com si anés a passejar per Badalona, on tenia el seu domicili, o per Barcelona i els pobles de la seva rodalia. Segur que si el tristament cèlebre ex-director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà Christopher Daniel Person hagués aparegut per Sant Esteve del Monestir no hi hauria entès res; en primer lloc, s’hauria trobat amb l’existència al departament francès dels Pyrénées Orientales d’unes escoles que ensenyen el català i en català; a continuació, s’hauria trobat que la primera autoritat municipal de Sant Esteve, el batlle Robert Vila, hi feia un parlament i a més en català; naturalment després d’haver sentit les paraules de Geoffroy Lourdou, a Person no se li hauria acudit pas afiliar-se a Amics de la Bressola i, com és lògic, no haurien encaixat en els seus esquemes mentals ni el parlament del president de la Bressola, Guillem Nivet, ni tampoc el pregó de la històrica militant nord-catalana Daniela Grau. Sort que la gent de la Catalunya Nord va aconseguir fer-li veure al president Salvador Illa que Person no tenia pas el perfil adient per al càrrec que ocupava sinó més aviat per al de cònsol d’Espanya a Perpinyà o, millor encara, de prefecte dels Pyrénées Orientales. D’altra banda, és obvi que no em sé pas imaginar un batlle com Louis Aliot participant en una Bressolada, cosa que, ben mirat, ja va bé per a la Bressola.
Si Christopher Person hagués anat dissabte passat a Campllong (Gironès) s’hauria pensat que una colla d’alcaldes i regidors dels Pyrénées Orientales havien anat a Espanya per participar en un acte d’agermanament franco-espanyol o hispano-francès, com es prefereixi. Ara bé, si hi hagués acudit, hauria vist com no hi havia enlloc banderes franceses i espanyoles sinó que les quatre barres de sang i or hi eren omnipresents; a part d’això, els regidors i alcaldes dels pobles francesos enraonaven en català i, a més, tots els reunits parlaven de la necessitat d’esborrar la frontera mental que manté Catalunya dividida i de comprometre’s tots plegats en la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes. Podem pujar-hi de peus que s’hauria acabat preguntant com podia ser que un municipi espanyol —Bàscara (Alt Empordà)— compartís política cultural amb un de francès com Pesillà de la Ribera (Rosselló). Evidentment, cal celebrar la presència a Campllong de representants de municipis de les Terres de l’Ebre perquè la represa dels vincles socials i culturals de tota mena amb la Catalunya Nord no és pas una cosa que hagi d’implicar només els municipis del Principat propers a la frontera del Tractat dels Pirineus. D’altra banda, estrènyer llaços entre el Principat i la Catalunya Nord està molt bé però mentre no s’instauri la República Catalana sempre passarà que a una banda de la frontera hi haurà Espanya i a l’altra, França, amb tot el que això significa.
Diumenge passat, a Elna (Rosselló) es va commemorar el 740è aniversari de la massacre del poble per les tropes franceses. A veure, hauria pensat Person, si Elna és als Pyrénées Orientales, com deuria ser que el 1285 el rei de França Felip III l’Ardit enviés els seus soldats a saquejar-la i a passar-hi la gent a mata-degolla. Però què diuen ara, que els habitants de l’antiga Iliberis no eren pas francesos ni tan sols gals; què deurien ser, doncs? Certament, el 1285 autoritzant el pas dels exèrcits de Felip III l’Ardit pels Comtats de Rosselló i Cerdanya, Jaume II de Mallorques va trair el seu germà Pere el Gran, III d’Aragó, II de Catalunya i I de València; ara bé, que els territoris continentals dels seus dominis acabessin sent els Pyrénées Orientales li hauria semblat inconcebible. Qui s’ho hauria pogut imaginar aleshores —i també uns quants segles més tard— que un dia a Perpinyà tothom parlaria en francès? Ara que hi som posats, em permeto suggerir d’altres commemoracions que a Person també li resultarien incomprensibles. Entre el 30 de setembre de 1474 i el 10 de març de 1475, Perpinyà va resistir el setge de les tropes franceses, durant el qual, els veïns van haver d’arribar a menjar-se les rates de la ciutat i tot, d’ací que hom els anomenés “menja-rates”; per rendir-se, Perpinyà va demanar permís al rei —Joan II d’Aragó— qui, en premi a la seva heroica lluita concedí a la capital rossellonesa el títol de Fidelíssima Vila. La primera dominació francesa dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, iniciada el 1463, va finalitzar amb el Tractat de Barcelona (1493) en què Carles VIII de França acordà restituir els Comtats Al rei d’Aragó Ferran II el Catòlic qui, el 13 de setembre de 1493, en companyia de la seva muller, la reina Isabel I de Castella, féu una entrada triomfal a Perpinyà en mig de mostres d’entusiasme popular. Entre els anys 1597 i 1598 Felip II, rei de Castella i d’Aragó, estava en guerra contra Enric IV de França; cinquanta persones de Vilallonga de la Salanca moriren cremades perquè els francesos incendiaren el campanar de l’església on s’havien refugiat i de resultes d’aquesta mena d’atrocitats, durant l’hivern va quedar abandonada la plana del Rosselló on, per tant, s’aturaren les activitats agrícoles; d’altra banda, els canonges d’Elna van establir-se a Perpinyà amb tot l’or i la plata de la catedral. A mitjans de març de 1598, els francesos prengueren Òpol i fortificaren el castell de Salvaterra; dies abans, destruïren, devastaren i cremaren les terres del Capcir, Formiguera i les cases de Puigbalador, des d’on passaren a Mosset, saquejaren Espirà de l’Aglí (Rosselló) i atacaren Salses, on foren rebutjats després d’un combat casa per casa; d’altra banda, a Vinçà (Conflent) els francesos hi perpetraren una matança. El 1641 quan, arran del triomf de la revolta de Catalunya contra Felip IV, inici de la Guerra dels Segadors, les institucions catalanes reconegueren Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, aquesta decisió s’acceptà a tot arreu de Catalunya excepte, precisament, als Comtats de Rosselló i Cerdanya, l’únic lloc de Catalunya on les elits i, en gran part, la població, van mostrar-se contràries a l’opció francesa; les causes d’aquest rebuig, cal buscar-les tant en el record de l’ocupació francesa dels Comtats entre 1463 i 1493 com en l’experiència de la brutalitat que mostraren els exèrcits francesos en els seus atacs a les fronteres catalanes durant el segle xvi.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)