Pacte nacional per la llengua
El 1980, l’any de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la fi del franquisme, es podia comprendre que la majoria dels catalans creguessin que amb l’autonomia es podria normalitzar la llengua
—i també solucionar els problemes de l’espoli fiscal espanyol, de la manca d’inversió de l’estat en les infraestructures de Catalunya i del centralisme econòmic madrileny—, però, per als qui encara no ho sàpiguen, som a l’any 2025 i ara ens trobem que si hi ha una cosa que, després de més de quaranta anys de règim autonòmic, s’ha demostrat d’una manera incontestable és la impossibilitat total de resoldre la qüestió del català dins del marc legal i ideològic espanyol. Arran de la persecució descarada del català perpetrada durant dècades pel franquisme, el castellà ha esdevingut la llengua dominant de Catalunya i les mesures legals necessàries per revertir aquesta situació no poden ni tan sols plantejar-se perquè al cap de cinc minuts d’haver-les aprovades el Parlament de Catalunya, el Tribunal Constitucional les tombaria, i amb tota la raó del món perquè entrarien en una òbvia contradicció amb el punt 1 de l’article 3 de la constitució de 1978 que, recordem-ho, diu així “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret de fer-la servir”. Segons el punt 3 d’aquest mateix article de la constitució espanyola, “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”; si a Espanya això s’ho creguessin de debò, llavors les polítiques lingüístiques dels actuals governs autonòmics valencià i balear haurien de declarar-se inconstitucionals perquè són del tot contràries no ja a la plena normalització del català al País Valencià i a les Illes sinó a la continuïtat mateixa de l’ús social del català en aquests territoris, com també hauria de ser inconstitucional l’estatut d’autonomia d’Astúries per no reconèixer l’asturià ni tan sols com a llengua cooficial amb el castellà; en canvi, ara ja fa uns quants anys, quan les corts espanyoles van debatre sobre el projecte de nou estatut d’autonomia de Catalunya, es va considerar inacceptable no pas que a Catalunya deixés de ser obligatori saber el castellà —una cosa que no la va proposar ningú— sinó el simple fet de considerar que si el castellà és obligatori, llavors el català hauria de ser-ho també. Per cert, quan a França es va reformar la constitució per dir que les llengües regionals formen part del patrimoni cultural francès, segur que no van inspirar-se en el model espanyol? La sospita és força raonable. En conclusió, el pacte per la llengua signat dimarts passat a la seu de l’IEC acabarà sent un foc d’encenalls que no servirà per a res més que per continuar perdent el temps, sobretot si la consellera Sílvia Paneque, portaveu del govern de la Generalitat, surt amb el romanço que “la protecció d’una llengua en cap cas ha d’anar en detriment de cap altra”, és a dir, que la presència del castellà a Catalunya l’hem d’acceptar com a fet inqüestionable. D’altra banda, com que les úniques forces polítiques que hi han donat suport són el PSC, ERC i Comuns, llavors més que de pacte nacional per la llengua caldria parlar de pacte tripartit per la llengua, una denominació que, com és lògic, s’ajustaria més a la realitat.
Normalitzar el català significa aconseguir que a tot arreu del Principat, començant per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la situació del castellà esdevingui tan feble i precària com ho és ara la del català a la Catalunya Nord i a Alacant. L’objectiu a assolir, doncs, és que un dia a la Real Academia de la Lengua Española —organisme espanyol equivalent de l’Académie française— es posin les mans al cap i es desesperin fins a esquinçar-se les vestidures perquè a Badia del Vallès, Cerdanyola, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi de Llobregat, Gavà, Viladecans, etc, en castellà només hi parlin els vells i el català hi hagi esdevingut la llengua d’ús exclusiu dels joves. Per atènyer aquesta fita, el primer pas fóra, lògicament, decretar que a l’escola l’estudi i aprenentatge del castellà és una matèria optativa però de cap manera obligatòria; com és natural, una llei així només podria aprovar-la el Parlament de la República Catalana. Per més que a algú li pugui semblar incorrecte dir-ho explícitament, les polítiques de llengua dels governs de Carlos Mazón i Marga Prohens, les hem de criticar perquè van en contra del català, però, al mateix temps, hi hem de veure un model a seguir perquè per aconseguir normalitzar el català és imprescindible fer a Catalunya amb el castellà igual com els governs del PP i Vox fan amb el català al País Valencià i les Illes, o com a Perpinyà fa Louis Aliot amb el català. O sigui que si en una consulta sobre la llengua vehicular de l’escola, en alguns pobles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la gent es pronunciés a favor del castellà, llavors el ministre de política lingüística del govern de la República Catalana hauria d’ignorar-ho olímpicament, amb la mateixa actitud descarada i desvergonyida que, al País Valencià, mostra ara el conseller d'Educació, Universitats i Ocupació José Antonio Rovira Jover envers els pobles que demanen línies escolars en català. A més, per fer de jutge, metge o funcionari a Catalunya, saber castellà pot ser un mèrit però mai un requisit indispensable.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)