Un any després
Dilluns dia 12, s’escau el primer aniversari de les eleccions que van significar la culminació del procés de retorn de Catalunya a la cleda autonòmica espanyola iniciat per les direccions dels partits independentistes —Junts, ERC i la CUP— després de l’1 d’octubre del 2017 o potser abans i tot.
És hora, doncs, de fer balanç d’un procés que va ser llarg, complex i, fins i tot, dolorós però que, malgrat els vaticinis dels pessimistes de sempre, va reeixir del tot en el propòsit d’aconseguir passar de l’efervescència política d’ara fa set anys a l’atonia d’ara i, cosa que fa l’empresa més meritòria encara, sense que Espanya hagués de fer cap mena de concessió política. En canvi, el procés de desmobilització política que les forces democràtiques de Catalunya —CiU, el PSC i el PSUC— van iniciar el 1979 va ser possible, només, perquè s’havia aconseguit passar del franquisme a la democràcia i l’autonomia; evidentment, cal reconèixer-ho, els desmobilitzadors dels procés independentista han estat uns autèntics mestres.
L’autonomisme de Jordi Pujol resultava engrescador perquè aleshores es feia creure a la gent que amb l’autonomia realment es podia arribar a una situació de plena normalitat nacional. Si, com ho veia tothom, el nivell d’autogovern de Catalunya era insuficient, Pujol sempre sabia crear la il·lusió que aquest sostre d’autogovern podia augmentar-se fins a l’infinit i que si això encara no s’havia aconseguit, aviat arribaria el moment en què s’assoliria perquè tot es reduïa a saber negociar amb Madrid en posició de força, tenir bones relacions amb la Zarzuela, estar a l’aguait per saber aprofitar les oportunitats que es presentessin d’incidir en la política espanyola, etc. L’autonomisme de Salvador Illa, en canvi, no engresca pas perquè el seu punt de partida és el conformisme: ens hem de quedar amb el que ara tenim perquè si aspirem a millorar-ho encara podem acabar perdent-ho tot tal com es va veure amb l’aplicació del 155; per tant, si el nivell d’autogovern és insuficient, no ens queda més remei que resignar-nos-hi. A Salvador Illa, aquest estat de coses ja li deu estar bé, però fins i tot suposant —que ja és molt suposar— que de debò volgués intentar reprendre l’autonomisme reivindicatiu de Pujol, no podria fer-ho perquè aquest és un model obsolet. Al capdavall, ara fa quinze anys, el procés independentista es va originar en la constatació que incrementar el nivell d’autogovern de Catalunya és impossible sota el marc constitucional i nacional espanyol, és a dir, hom va adonar-se que la recepta de Pujol no servia. Lògicament, l’alternativa al soporífer anar fent perquè qui dia passa any empeny de Salvador Illa és l’independentisme, però, aquest espai polític encara està dominat pels desmobilitzadors del septenni 2017-2024. Com és natural, no s’atreviran mai a dir-ho en públic però podem estar segurs que per als dirigents d’ERC, Junts i la CUP la represa del nivell de mobilització i d’il·lusió dels bons temps de la revolució dels somriures és el pitjor dels seus malsons; evidentment, deuen pensar, millor Illa que no pas tornar a la Via Catalana, més que res perquè un tràngol com el del 2017, amb una vegada ja va haver-n’hi prou i de sobres. Amb les tensions que hi ha dins de l’ANC, millor no amoïnar-s’hi pas gaire perquè en una situació com la que patim aquesta és la cosa més normal del món; de fet, ja és molt que continuï existint l’ANC. El col·lectiu Dempeus per la Independència vol impulsar una nova força independentista; em sembla molt bé, però, com és lògic, el principal obstacle que han de vèncer els promotors de Dempeus és el recel de la gent que quan arribi l’hora de la veritat, és a dir en el moment d’enfrontar-se directament amb Espanya, acabin arrossant-se com van fer-ho els líders del 2017.
A la Catalunya Nord, pateixen per Ràdio Arrels perquè cada any el govern francès fa cada cop més el ranci amb les subvencions a l’única ràdio nord-catalana que emet sempre en català. Si al Sud en comptes de la Generalitat de Salvador Illa tinguéssim el govern de la República Catalana, aquest problema tindria, segurament, una solució molt senzilla, però, és clar, les coses són com són i prou. D’altra banda, al País Valencià, la política s’ha convertit en una mena d’espectacle grotesc perquè al PP sembla ser que l’única alternativa a Carlos Mazón és el retorn de Francisco Camps i tots els implicats en els escàndols financers d’aquella època. Per cert, tenint en compte la seva actitud del tot bel·ligerant contra les víctimes de la DANA, quina mena de persona cal ser per votar Vox al País Valencià? Que potser aquest partit d’ultradreta es presentarà a les properes eleccions valencianes amb el lema “Si una riuada s’ha endut casa teva, et fots i Viva España”? Bé i perquè no tots siguin males notícies, va resultar un èxit total la Diada per la Llengua celebrada dissabte passat a Santa Maria del Camí (Mallorca).
Com podem veure, doncs, malgrat que durant aquests darrers dies TV3 i les televisions espanyoles —les franceses també però no pas tant— ens hagin saturat de Papa i conclave com si el món s’acabés al Vaticà, també hi havia d’altres qüestions per poder parlar-ne.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)